Més enllà de la nit.

Havia passat la nit tot sol, al Muntanyà, contemplant aquell cel d'estiu que era un magnífic quadre puntillista amb unes efímeres traces de màgia, unes pinzellades de llum en moviment: les perseides. Cada any intento reservar la nit del deu d'agost a aquest ritual. Els que vivim a la ciutat no tenim l'oportunitat d'observar la majestuositat del cel nocturn, a no ser que ens escapem cap a algun indret una mica allunyat de la civilització i la seva fòbia a la foscor. Jo mateix encara no em sé la majoria de les constel·lacions i, per això, sempre que en tinc l'oportunitat intento aprendre a situar-ne alguna amb l'ajuda d'un planisferi. Aquella nit vaig situar Perseu. Està al costat d'Andròmeda, que en la mitologia era la seva estimada i de Cassiopea, la sogra del nostre heroi, que és una de les constel·lacions més conegudes perquè té uns estels molt brillants, que es veuen tot l'any, en forma de W ( o de M, o de E o de 3, segons com es miri).

Serien les cinc de la matinada i l'embriaguesa provocada per la bellesa i la tranquil·litat de la nit començava a decaure. Una brisa d'aire gelat s'esmunyia entre la meva roba d'estiu, aferrant-se amb vehemència a la pell. Vaig ficar-me al cotxe, decidit a donar la nit per finalitzada. Però resulta que hi ha nits que no sé què tenen (o que tenen un no-sé-què) i ens enganxen en estranyes teranyines de fets sorprenents, absurds o fascinants.

Conduïa amb precaució pels revolts d'aquella carretera estreta, quan la llum dels fars va topar amb una mà que assenyalava el cel amb el dit polze. Mai abans havia parat a recollir cap autostopista i tampoc recordo haver pres, conscientment, la decisió d'aturar-me en aquella ocasió. Simplement em vaig quedar mirant aquell personatge, bocabadat, i quan me'n vaig voler adonar ja el tenia assegut al seient del copilot.

- Ostres, jo a tu et conec - va dir, després d'observar-me uns segons. Jo no podia treure-li els ulls de sobre. No m'ho podia creure. Amb moviments pavlovians d'autòmata vaig cercar a les meves butxaques un tub del qual no em podia separar des dels últims dos mesos, vaig obrir-lo i vaig empassar-me dues pastilles.
- Ara desapareixeràs - vaig amenaçar-lo.
- Et trobes bé?
- No! Porto dos mesos patint al·lucinacions, somnis estranys i paranoies. No puc suportar més aquesta obsessió amb els elfs marins.
- Em sap greu decebre't però t'he d'informar que som completament asexuats - es va burlar ell/ella.
- Llavors com us ho feu per reproduir-vos? - vaig preguntar, innocent de mi, abans d'adonar-me de la bajanada que acabava de dir - Bé, tant és, no ho vull saber. Prou problemes tinc des que el psiquiatra va abandonar la meva teràpia. Ara només tinc aquestes pastilles... és estrany, sembla que no fan efecte.
- I doncs, quin efecte esperaves? Bé, de fet no m'interessa gaire, tampoc. Els elfs marins no creiem en les pastilles ni en els psiquiatres. Malgrat tenir una gran estabilitat emocional, no ens importaria estar bojos. Ens podríem prendre aquesta llibertat.
- És clar. Tenint en compte que no sou reals i, per tant, no teniu cap obligació, us podeu prendre totes les llibertats possibles.
- Què vols dir amb això de que no som reals?
- Que no existiu.
- Jo no existeixo? Però això és absurd - protestà ell/ella. Cal dir que es defensava bé dels meus intents per fer-lo desaparèixer, primer amb les pastilles i ara amb les paraules - No pots negar l'existència d'una entitat a la qual t'estàs referint, va en contra de la lògica més elemental. En tant que em penses, existeixo.
- Ja m'entens. Vull dir que existeixes, però només com a cosa imaginària. No hi ha elfs marins fets d'àtoms al món real.
- Mira, en primer lloc, si t'entengués voldria dir que tinc una ment capaç de pensar i, per tant, d'existir. I en segon lloc, quina autoritat tens tu per dir les coses que existeixen o no a l'Univers? Potser et creus molt més gran que un microbi que hagi passat tota la seva curta existència en un gra de sorra del desert i decideixi que no hi ha cap més forma de vida, a part de la seva espècie, cap més cosa en el món que el seu trist gra de sorra.
- Ets una paradoxa irritant.
- No, no! Escolta, havies de girar a la dreta, ara!
- Què? Però... per què coi haig de girar a la dreta ara? On s'ha vist que un autostopista exigeixi quin camí ha de seguir el cotxe?
- Però el mar està cap allà. Hem d'anar cap al mar. Cal arribar-hi abans que surti el sol.
- Per què? Potser la llum del sol us petrifica, si esteu fora de l'aigua? Us converteix en ridícules criatures per art d'algun sinistre encanteri?
- No, quines coses de dir! La raó és que no hi ha res més deliciós, per a un elf marí, que prendre un bany amb la primera llum de l'alba. Això ens omple d'energia.

D'una manera semblant a quan havia parat a recollir-lo, no vaig ser conscient d'haver pres la decisió, però em vaig veure agafant el camí que m'havia indicat, cap al mar. De tant en tant, la conversa s'aturava i el veia de reüll, mirant per la finestra els trossos de paisatge i de nit que deixàvem enrera. Hi havia serenitat i harmonia, en la seva presència. Una dignitat que es sobreposava amb fermesa a l'aparença ridícula que el seu aspecte podia suggerir, a primer cop d'ull.

- Escolta, puc preguntar que feia un elf marí al mig de la muntanya, sol, en plena nit?
- Et sembla estrany? Més estrany que trobar un home al mig de la muntanya, tot sol, en plena nit?
- Sí. Pensava que sent elfs marins, no aniríeu gaire més enllà de la platja.
- És cert que ens sentim més connectats a la nostra essència quan estem a l'aigua. Però també ens agrada la llibertat i la varietat de sensacions. La natura, els viatges, el perfum de les coses. Hi ha tanta riquesa al món! Seria absurd quedar-se en un mateix lloc tota la vida, fent sempre les mateixes coses absurdes i mediocres.

Vaig quedar-me uns instants en silenci. No vaig repetir-li que els humans caiem constantment en rutines perquè la realitat ens manté lligats a una sèrie d'obligacions. En el meu silenci hi havia l'assumpció de la crítica. És cert que la responsabilitat, les circumstàncies o la societat ens indueixen a portar una existència rutinària però també és veritat que nosaltres gairebé sempre tenim l'última paraula, la decisió definitiva de com volem viure la nostra vida. Però és clar, és molt fàcil culpar els altres dels nostres fracassos i assumir el paper de víctimes en un món que de vegades és injust amb nosaltres. Definitivament, això és molt més fàcil que agafar la responsabilitat de canviar les coses.

- Oh, perdona! No era la meva intenció fer-te sentir malament - va dir-me, com si capturés el meu pensament al vol, mitjançant una hiperdesenvolupada empatia. - Ja sé que els humans ho teniu molt difícil, a vegades. Jo us veig com uns àngels als qui es va negar les ales però no la necessitat de volar. Sé que teniu molt presents les cicatrius del patiment i la por i això us fa buscar refugis de confort i seguretat. Però en cadascun de vosaltres hi ha la força necessària per superar els obstacles i esdevenir éssers magnífics, vitals i molt valuosos.
- Et refereixes a éssers tan esplendorosos com els elfs marins?
- Oh i tant! Et confiaré un secret - va contestar amb una picada d'ullet a la meva ironia - aquells de vosaltres que heu tingut contacte amb elfs marins, esteu més a prop de l'entelèquia, hi ha més esperança per vosaltres. Pensa que nosaltres no perdríem el nostre valuós temps amb personalitats sense cap talent. Ens avorreix massa la mediocritat...
- Em sento estranyament afalagat. Saps què? Jo també et confiaré un secret. Ja no m'importa parlar amb un ésser creat per la meva imaginació, no m'importa ser un boig. Ho duré amb discreció a l'entorn laboral i personal, no ho entendria tothom, però pots dir als de la teva espècie que avui has parlat amb un humà disposat a prendre's la llibertat de creure en vosaltres.
- M'alegra sentir-ho. Atura't aquí! Aquesta platja és magnífica. Em baixo aquí. T'estic molt agraït pel viatge i per la conversa. I m'agradaria demanar-te una última cosa...


Vaig acabar banyant-me amb un elf marí, aquella nit. També és una sensació deliciosa, per a un humà, rebre la llum del nou dia surant en la plàcida bellesa de les aigües d'una bonica platja.

Sé que hi ha gent que es riuria de mi si anés dient que tinc un amic que és un elf marí. Són gent que creu que les seves relacions amb persones normals es poden qualificar d'amistat. I aquest sentiment reconforta el seu ego, perquè diu molt a favor de la pròpia personalitat el fet de tenir molts amics, especialment si són d'una manera molt determinada. Mai s'aproparien a algú que s'assemblés a un elf marí. I fan bé, perquè ells s'avorririen tant...