Mentida

Ens vam asseure en unes cadires de plàstic d'un bar, que envoltaven una taula de plàstic, amb menús de plàstic, posa-tovallons-de-paper de plàstic, i probablement menjar de plàstic. Per això només vam demanar
- una coca-cola, siusplau
- per mi, una mitjana
vam esperar que el cambrer s'ho apuntès tot i ens deixès sols. Primer no sabiem massa què dir-nos, feia temps que no ens veiem, per això cadascú es dedicà a contemplar el seu pròpi camp de visió. El meu consistía en una plaça de sorra envoltada d'un carrer ple de cotxes aparcats. Al mig de la plaça hi havia un parell de bancs de fusta, pintats de verd, encara que pel que vaig intuir, la pintura començava a caure. Al fons de la plaça, a l'altra banda de carrer, hi havia un banc de Caixa Catalana,
em va destorbar dels meus pensaments
- i què, com et va la vida?
- vaig fent, com sempre. I tu, què tal amb aquella noia, no sé què vas comentar-me'n, ja fa dies...
- mira, no creguis que hagi avançat gaire la cosa, fa uns dies ens haviem de veure,
mentre parlava anava gesticulant tota l'estona amb les mans, quan deia "no" feia no amb el dit, quan deia "fa uns dies", feia giravoltar les mans cap enrere, com trametent-me al passat, llavors recolzava el colze sobre la taula i feia exercicis amb el canell de la mà esquerra, fent-lo girar en el sentit de les agulles del rellotge. De mentre, continuava parlant
- vaig decidir convidar-la, donava la sensació que no s'hi oposaria pas
va fer un glop de la seva cervesa, per crear expectació
- i llavors vam pujar a
una mosca se'm va posar sobre el got, fent-me desconcentrar de la conversa, i quan la vaig haver espantat 3 o 4 vegades (tossuda, tornava tota l'estona), vaig intentar reempendre el fil del que em deia el meu acompanyat
- i li vaig dir
però llavors la mosca va tornar. Altra vegada a foragitar-la gesticulant la mà, fins que l'animal va decidir que era més bona la cervesa la coca-cola i va dirigir-se a l'altre got. Vaig eixugar una mica amb el dit tota la zona per on hi havia passejat les potes, deixant que l'altre s'espavilés tot sol amb el got i la mosca
- però encara no sé perquè va reaccionar així.
Llavors em va mirar interrogant-me, esperant que li contestés aquest perquè.
Vaig arronsar-me d'espatlles, no havia escoltat què em deia, i només vaig saber afegir
- no sé tampoc.
Al cap d'una estona vam demanar el compte al cambrer, vaig convidar-lo, i ens vam dir adéu.

Noto una certa tensió.
Què et passa? digues. És que potser... no has entès res? no em diguis que encara et té encuriosit què va passar-li amb aquella noia.
Però que no te n'adones? no va passar res.
Eren dos personatges. Inventats per mi. La única cosa que els hi ha passat a la seva vida és que s'han assegut a un bar amb cadires de plàstic, i els ha visitat una mosca.
He mentit, ho admeto.
No és que fes temps que no es veiessin.
És que no s'havien vist mai. No existien.
Però les mentides no s'acaben aquí.
Tampoc és cert que anés tot en passat. Aquesta història no va passar ahir. Ni abans d'ahir. Ha passat ara, mentre escrivia. Ni abans, ni tampoc després.
Però t'ho has cregut. Pensaves que va ser fa uns dies.
I continua la farsa, no et pensis.
Caixa Catalana és un nom inventat. En això potser t'hi havies fixat. Creies que era un intent de no anomenar marques per evitar la publicitat.
T'has equivocat.
Bevien coca-cola.
Ho sento.
Sóc una mala persona.

No, no et diré què va passar amb aquella noia. Tot i que sé que t'hauria agradat ser-hi present.