Mala herba

...mai una canço de Brassens que diu?:

"Je suis
la mauvaise herbe
-braves gens, braves gens-..."

i després...

"la mort fût a les autres
-braves gens, braves gens-
et ne me fait pas mal à moi,
c'est immorale et c'est comme ça!"

O una cosa semblant...
Doncs després de llegir "La cançó de l'enfadós" i aquest poema present, m'han vingut a la memòria el cantautor abans anomenat, de la mà de François Villon, un poeta medieval pel qual sento una especial predilecció...
Molt bo, xicot! Segueix en la línia!
Salut i rebolica!

aquest poema té una força que t'atrau i no et deixa apartar la mirada fins acabar de llegir l'últim vers.

I quin final... Em quedo amb aquesta última estrofa, on sembla que hi regna el caos... Viure però no viure, perquè no es vol viure la vida que t'ha tocat en aquest moment, però en canvi de la que t'has alimentat en uns altres...

De debó, moltes felicitats!!

Em deixies desglossar el teu poema?
No espero resposta. Ho faig.
A veure...
El teu poema m'ha agradat. Té força. Però hi ha una cosa que no em convenç...
Durant el poema sembla que dirigeixis totes aquestes paraules a algú (i no ho dic només perquè està fet en 2a. pers), sembla que li vulguis retreure i alhora justificar com ets. Però alhora, intentes reprimir-ho de fer-ho... no sé si m'explico. I potser m'equivoco.
Et poso un exemple:
No em blasmis per no ser sempre
una dolça mar creadora de vida(...)
són part de mi, són, són, i sóc
l'aigua enfurismada i l'aigua calma.

Aquí et justifiques. I després...:

Sóc el liquen que s'arrapa
a les soques dels arbres
i els xucla la saba i els embelleix
sóc la mala herba que creix
entre les tomaqueres i els enciams
sóc el que no es pot menjar
el que de res no serveix
si només busques la utilitat

Et rebeles perquè no vols justificar com ets, perquè no penses canviar, perquè vols deixar clar que això és el que hi ha i a qui no li agradi adéu siau i molt bones.

És només una sensació o vaig per bon camí?

Sóc, sí, sóc, però no sóc teu
ni d'ell ni d'ella,
ni tant sols sóc meu

M'encanta aquest paràgraf: aquí torna a sortir el que es vol justificar, el que vol explicar com són les coses.

I aquí torna l'emprenyat que vol fer-la marxar tot i que abans ha demostrat que és l'últim que vol:

M'aprofitaré de la vida i viuré
de la saba i de la clorofil·la
de la sang i de les passions
de les mirades i dels petons
de la sal de la terra on visc
de la llet de les vostres mamelles
de l'aigua i del foc i de l'aire

Per cert, compte amb les faltes: per qué en realitat és perquè

Viuré perquè és el meu destí
viuré perquè no sé ni vull fer res més
arrapat a la vida que tants cops m'he negat
i tants cops he xuclat amb avidesa.

Molt bon final, l'he trobat molt honrat.

Bé, si m'he equivocat de molt diga-m'ho, però és la meva opinió.
Per cert, gràcies pels comentaris, quan estigui inspirada continuaré amb les "Provocacions".

Felicitats pel poema, m'ha agradat molt!

-Filladelvent-