L'últim viatge

Silenci. Al seu voltant tot era mut. Li arribaven, però, ressons d'antigues converses, de velles cançons, d'oblidades rialles. Assegut a la butaca esperava enmig d'aquell silenci que l'aclaparava. No se'n sortia. Silenci. Solitud.

Va tancar els ulls i van tornar els records. Olors oblidades van arribar al seu nas: aquella sopa que feia la Margalida, i aquell pa de tapioca que mai no tornaria a tastar. Ell, que, deia la Margalida, tenia el budell buit, i ara mai no tenia gana. Imatges també oblidades, de la Margalida, de tots dos, junts, feliços, alegres, joves. Com canviava tot!

Una llàgrima va escapar-se dels seus ulls i, lentament, va trobar el seu camí fins que va caure a sobre de les seves mans. Aquelles mans arrugades, velles, sense força. Buides. Ja no tenia res. No li quedava res. Els records es van dissipar, van fugir. Com podien haver tornat, ni que fos un moment, a aquella casa, ara grisa i muda?
Es va aixecar i va anar cap al llit de matalàs vell i boterut, aquell llit que havia compartit amb ella. Va jeure-hi. Estava preparat.

Les llàgrimes omplien els seus ulls. Amb el plor, l'últim sospir. Als llavis, un somriure.