Lluneta de Corona

Va ser fa uns anys una de les visites obligades del mes de febrer com un ritual iniciàtic que precedeix la primavera: visitar es pla de Corona per poder gaudir d'un espectacle únic. El traçat del darrer tram de la carretera que va de Sant Rafel a Santa Agnès, després de travessar Forada, va caragolant-se entre fonolls, tarongers, vinyes, pinars i bancals de pedra morta per salvar un petit port que ens deixa al davant d'una llarga recta des de la qual es pot albirar a l'esquerra el magnífic pla de terra roja llaurada esquitada de blanc. Els ametllers centenaris treuen les seves millors gales per ensenyar al món els seus brots florits. Ho fan sense exhibicionismes, es mostren amb senzillesa, amb naturalitat, sense pressa, sense artifici. Tímidament amb els primers raigs de sol que inunden el pla comencen a despuntar lentament els blancs. Al fons de la carretera s'arriba fins a Can Cosmi al costat de l'església de senzilla construcció, d'una bellesa austera, que es dibuixa davant els verds del puig d'en Joan Andreu que realcen la puresa del seu blanc.
Deixar aquí el cotxe i fer el camí a peu vorejant el pla és un passeig encisador que ens endinsa a l'Eivissa rural. Un dels pocs llocs on el paisatge resta intacte, inalterable al pas del temps. La seva bellesa ens transmet pau i harmonia.

Idò com us deia, en una d'aquestes excursions, en arribar al final del camí, un grup de jovenets ens demanaven per on s'anava a "las puertas del cielo". El nom em va cridar l'atenció, vaig pensar que després d'aquell paradisíac passeig tan sols i faltava trobar aquestes portes. Seguint endavant, vorejant els penya-segats cap a ponent, ens trobarem al punt més elevat de sa penya Esbarrada on es varen descobrir les restes d'una casa pagesa de l'època musulmana. Allà asseguts davant d'aquell mirador natural, les pedres ens començaren a contar un vell romanço:

Per aquell temps, al pla de Corona, hi vivia una família acomodada propietària d'una bona extensió de terres. Fins allí hi va arribar un bon dia el jove al-Sabbinî. Fascinat per la bellesa d'aquest indret, va demanar-hi feina i s'hi va quedar. Prompte es va guanyar la confiança de l'amo i el varen fer majoral. Els dies transcorrien fent feina de valent, treballant aquelles fèrtils terres argilenques, orejant-les per treure els seus millors rojos per plantar-hi centenars d'arbres: ametllers, figueres, garrovers, vinyes, Al final de la jornada, en acabar de sopar es retirava al costat dels corrals, on li havien preparat una petita estança. Pujat a la teulada, les nits de lluna, es quedava absort mirant al cel veient com els estels formaven figures a les quals ell donava vida. De vegades es creuava un estel fugaç que li feia mig aclucar els ulls per formular un desig: Algun dia construiria una casa per a la seva princesa, perquè compartís amb ell aquell espectacle...
Els amos, agraïts pels treballs del jove al-Sabbinî, li varen donar un trosset de terra al bosc que tanca el pla per ponent, on va començar a construir la seva pròpia casa, al punt més elevat; això li permetia veure tota l'extensió del pla.
El temps anava passant i cada nit repetia el mateix ritual, pujant a la teulada sota la mirada atenta de la lluna, la seva confident, A ella és dirigia cada nit i li explicava els seus somnis. Ell ho havia somiat així, algun dia per aquella preciosa estora, teixida minuciosament amb pètals blancs que recorrien tot el pla fins als peus de casa seva, s'hi acostaria la seva estimada....
Amb les més belles flors construïa mentalment la imatge de la seva princesa, recitant-li dia rere dia a la lluneta:
Que vermells els seus llavis!/ les seves dents són blanques com flors de camamilla/ les seves galtes roses oloroses/ murta flairosa els seus cabells,/ assutzena florida la seva llisa galta,/ lluna plena el seu rostre,/ més pur la seva aroma.... ( al-Sabbinî).

Va ser el dia del seu aniversari, a la claror de la lluna plena de gener, assegut com cada nit a la teulada de la seva casa just acabada de fer. La intensitat del dia havia fet brotar milers de pètals blancs que s'obrien a la llum nacrada, pareixia una autèntica estora real com la que ell sempre havia somiat. Des de la teulada, als seus peus, els centenars d'ametllers que ell havia plantat amb les seves pròpies mans es varen il·luminar, els blancs reflectien els argents, una suau brisa feia dansar les tendres fulles i els pètals s'obrien entregant-se a l'encís de la lluna, com milers de fanelets encenent-se intermitentment.
La lluna en contemplar tan bell espectacle i captivada pels encants del jove poeta, just al davant els seus ulls, va fer un tall profund a la terra, deixant suspesa la seva casa al costat del penya-segat, convertint-la en el mirador més bell mai vist damunt els blaus, que donaria accés a les portes del cel. I recordant els versos que nit rera nit li recitava el jove al-Sabbinî es va perfumar amb les flaires i les flors més belles del pla i va prendre forma humana per creuar aquelles portes que la portarien amb el seu estimat.
De llavors ençà, aquest indret és visitat per milers de persones: poetes, artistes i parelles d'amants que cercant l'encís de la lluna poden gaudir d'aquest somni i per un instant tocar les portes del cel. "Me'ls imagino, mentre damunt els cauen les flors,/ com uns llums contra els quals els papallons es llancen." (al-Sabbinî)