“Lladres!, lladres!”, crida el lladre.

Érem als anys cinquanta, jo vaig llençar a terra al company i amic a qui anomenàvem Queto.
Vaig tenir més força o més mala llet.
Ell era un noi propens a la mala sort, se li va clavar un ham al dit, renoi! Quan ho recordo em torna l'esglai del moment. El foraster va llençar la canya i l’ham no va arribar al riu, sinó al seu dit; hi pescava sovint allà al riu, ens esperàvem per si treia algun peix. Un cop va treure una anguila que va sortir de l'aigua fuetejant l'aire. Quin animal!...El metge que sempre parlava castellà li va curar, tallant el cap amb unes alicates i acabant-lo de fer passar,...
El vaig tombar deia,...no ens barallàvem pas, però van començar a dir (els grans): “a veure si tel fas!, a veure si tel fas!”,... El tema consistia en agafar i posar esquena a terra al contrincant.
Era ell, el Queto, el meu amic,.. Jo duia aquell dia una samarreta a ratlles blaves i banques que devia quedar plena de pols i suor,..
No és el meu gran moment, mes aviat ho recordo amb força pena, vegeu sinó el detall de la samarreta, que conservo; em guanyava a córrer i arribava a la paret del fons de la plaça un pas per endavant meu,..
Era bon xaval, la seva mare, tenia una cara escarransida i envellida; no tenien sinó una llàntia per fer llum i els sostre era tot ennegrit: allò era casa seva i no se n’avergonyia,...
No vull dir, doncs, que no fossin feliços, ell i els seus germans. Tot i que, sinó els empaitaven les autoritats polítiques i eclesials, com mínim els menystenien. El pare era paleta, no estaven casats, vivien com si diguéssim al marge de la societat,...
Un germà seu més gran i més eixelebrat, que no s'apropava, ni boig, per l'escola!, em va llençar un cop un llangardaix, un fardatxo, en dèiem, mentre jo corria (espaordit) intentant evitar que l'animal, ja mort, em caigués al cap,..
Però no!, no era pas l’agressor, sinó també la víctima, com son germà,...
És una tàctica constant dels que estan ben arrepapats a la cadira: els mals son dels altres i les virtuts nostres, el pobre es pobre no perquè hagi tingut menys oportunitats o no disposi de capital, sinó perquè es manta; així mateix m'ho deia, encara l'altre dia un amic a qui estimo sincerament: els “negratas” només volen viure cantant i afegia una altra característica tot fent un gest amb la ma que ja em disculpareu que no en transcrigui el significat,...no com els xinesos o els europeus,...Me'n recordava en aquells moments, sense dir-li, de les pilotes del goma del ministre “menjaosties” per esbandir aquells desgraciats que volien entrar nadant d’amagat al territori europeu.