Li deien l'estomatòleg...

i descriptora de l'ambient tens de la sala d'espera.
Tots ens hi em trobat i ens trobarem en aquesta situació, però tu l'has descrit de conya.
Et felicito i espero que triguis encara en tornar-hi.
Una abraçada!

Diuen que la mort ens equipara finalment a tots. Sentència indubtable, però incompleta. I és que penso que si hi ha alguna situació que, en vida, ens iguala també a tots els éssers humans és, sens dubte, la sala d'espera d'un dentista. Perquè no és tan horrible el que ens farà el torturador de torn quan seurem a la cadira amb la mirada fixa al sostre com el que pensem que ens farà mentre som a la sala d'espera.

I aquí l'encert del relat. Ens presentes tots els elements que, en conjunt, provoquen en el malaurat pacient una malaltissa sensació d'angoixa. La visió dels estris de tortura a les revistes de torn, la calefacció elevada, el silenci dels pacients i, sobretot, el que acaba sent la llosa final per al nostre fràgil ésser: el dictatorial fil musical i la visió de la rutina que personifica la recepcionista (que no s'adona que la llista de pacients del dia és la suma d'unes quantes pors individuals). Fins i tot, jo li hagués afegit el neguit de sentir l'instrumental que treballa rere la porta.

M'ha agradat molt el teu relat. I m'encanten les sales d'espera per a desenvolupar situacions tant en text com en imatges. És un dels llocs on es despullen els nostres éssers, on queden al descobert fins i tot les personalitats més autosuficients, i tornem a ser el que de fet mai no deixem de ser: tendres criatures que temem tot allò que no controlem.

Una abraçada,

Roger

PS: Sí que té una bona retirada a en Pau aquell pocapena de la foto

...la sala d'espera més angoixant i terrible, la que més por fa al pacient, malgrat la sofisticació instrumental a la qual arriben els dentistes. I has trasmés molt bé el nerviosisme, el sudor fred, l'ansietat dels sofrits habitants de la sala, amb un toc humoristíc irònic.
Salut i rebolica, xicona!

Ja te'l vaig comentar al repte però aquí ha d'anar el comentari, i a més a més va que ni pintat per felicitar-te les festes que encara bateguen i desitjar-te molt bon any nou, Cristina!.

Què n'és d'angoixant visitar el dentista. La nit prèvia, l'espera i el moment de travessar el dintell de la consulta... Particularment, no conec aquesta sensació però ens plantes una situació molt ben ambientada, on la tensió es pot tallar amb un ganivet... El títol està bé, però potser un "Sense compassió", hagués estat també bé...(això és una aportació només eh?). Ben redactat i malgrat ésser una consulta de metge (la majoria de reptaires heu optat per aquesta sala d'espera), és un bon repte.

Petons i una forta abraçada!

angie

molt bona ambientació.... aconsegueixes transmetre una sensació angoixant i propera... enhorabona!

remena les cireres i aquell blackandequer amb miniatura que porta la mà... obir la boca, obri la boca que no serà res... aaaaarrgg !!
encara m'estan cruixint les dents i em tremola la barbeta... ai, ai ,ai ... menys mal que quedaran perfectes per menjar-nos aquells torronets d'ametlla que tant ens agraden, eeeh !!

MOLT BON NADAA@@@ªªªaaaªªªaaaL rinxulets!!

I mooooolts petons de purpurina.

l'ambient de la sala d'espera. És d'aquells relats que et situen de seguida. Crec com en Jeremias que el lleuger toc d'ironia li dona el condiments necessari a un plat que amb els ingredients que té ha d'ésser bó per força. Sempre m'ha semblat que l'instrumental d'un dentista és el més semblant que hi ha a l'instrumental d'un torturador. Aquells ganxos amb que et furguen les intimitats, aquelles moles, aquella pudor de cremat quan te la passen. Em fa una basarda només de pensar-hi!. Total, que l'has clavat. Enhorabona i gràcies pels teus comentaris.
L'astrònom al seu telescopi.

Bona descripció, amb el punt adequat d'ironia i sàtira, d'allò que sentim tots quan ens esperem a la sala d'espera del dentista; si més no ha estat el dentista el primer que m'ha vingut a la ment. M'ha fet gràcia, com sempre em passa amb els reptes, trobar un relat amb les paraules que he tingut en ment fa escadussers dies, i especialment en aquest en què encara ara quan faig aquest comentari estem esperant el veredicte. Però el que menys importa en tot això són els veredictes, i el que compta i el que val és escriure bé, com ben escrit està aquest microrelat.
Felicitats i sort...!