L'hora del pati

El teu poema m'ha fet recordar algunes imatges de l'hora del pati que tenia ben oblidades, i és que quan un és petit, la imaginació que té és desbordant i els jocs d'aquesta no acabarien mai, sinó fos perquè sona el timbre per tornar cap a classe. xD!

L'he llegit perquè m'ha fet gràcia el títol, ja que jo tinc un poema titulat igual, i mira, ara ja t'he descobert!
Una abraçada,
AtzaVaRa

És el primer cop que llegeixo alguna cosa teva i t'he de dir que l'encert del títol és molt i molt gran. De totes maneres, a l'hora de llegir el poema, personalment, se m'ha fet una mica carregós el fet que no has acabat de puntualitzar-lo. Vull dir: que no has acabat d'emprar bé els signes ortogràfics "les comes" i a cops s'ha de llegir tot com massa ràpid. No sé, potser era aquesta la teva intenció. Ser ràpid, veloç, sense miraments, sense pensar-s'ho dos cops, innocent = igual que un brivall.



Seguiré llegint-te!
Adrià.

cap a la infantesa...
hora de pati... jocs, crits, enveges, cop de pilota a qualsevol lloc... una nena sola, esmorzar a la paperera, wàter brut... i un timbre que retalla somnis i arrenglera infants tots amb el mateix nom i de diferent classe...
però... tot era blanc, per omplir i les llágrimes eren de paper...
m'ha agradat, tens finura i sensibilitat...
una abraçada!

Com diu en Brumari tens una poesia molt fresca que la fa especial. "Quan l'ombra d'un arbre es transformava en casa amb una bona cuina per fer pastissets" Genial! Em deixes guardar-ho a la meva caixa de tresors literaris?

Comento poc, menys del que voldria, per manca de temps.
Però llegeixo bastant.
A tu, fa temps que et segueixo. M'agrades, entre d'altres coses, per la teva sinceritat, per la teva frescor.
Ara mateix, recordo l'inconformisme de "Normal", la tendresa de "Què et passa?", el simpàtic erotisme gastronòmic de "El joc", el romanticisme de "melodia incerta" i avui la nostàlgia d'aquesta "hora del pati".
No deixis d'escriure, perquè ho fas molt bé.

Gràcies pels teus comentaris.

Molts petons

més vius, més plens de colors...
La imaginació volava, qualsevol cosa es convertia en un món d'il·lusions, es gaudia del tacte de les coses, de les rialles que brollaven tal com raja, sense limitacions s'escampaven pel vent i la terra del patí.
Preciós poder recordar aquests moments tan encantadors, quan creiem que podíem ser qualsevol cosa...

Una abraçada!