Paisatges i contrastos eivissencs

L'apartament

Les formigues, minúscules i curioses per naturalesa, dibuixaven camins serpentejants sobre les rajoles de la terrassa, per menjar-se les engrunes del sopar, que havien caigut a terra, i ningú havia escombrat. Altres arribaven a la cuina, a través de la finestra entreoberta, i intentaven carretejar, sense gaire èxit, un bocí de pernil dolç que la baieta no havia fet fora del marbre. Les més intrèpides passejaven per la vora de la banyera entre els xampús i el sabó corporal, vingudes de qui sap on. Potser buscaven la dolçor del xampú de fruites o una gota d'aigua amb gust de sal, però morien sense remei, seguint camins aquosos, quan algú es volia dutxar.

- - - - -

Asseguda de nit, sobre la barana blanca de la terrassa, contemplava a la gent que passejava pel carrer. Alguns vestits de festa, altres amb el banyador posat... Tots amb cara de vacances, xerraven despreocupats. No s'adonaven que la lluna, joiosa, els mirava des del cel, ni sentien com els grills acompanyaven amb el seu cant la remor de fons de la mar.

La platja

Els peixos eren els únics propietaris del jardí d'algues que s'estenia als nostres peus. Era el seu refugi i també el seu aliment.
Nosaltres els miràvem des de dalt amb les ulleres de bucejar. Contents de veure tants colors i tanta vida, en un mar tan transitat. De tant en tant, els perseguíem per fer-los espantar o bé els assenyalàvem, perquè els guaités un company.
Dins el mar no són vàlides les paraules, però si haguéssim pogut parlar tampoc haguéssim conegut el nom dels peixos. Que immens i inabastable que és el mar

- - - -

A la platja de Sant Antoni asseguts a les roques, davant del Cafè del Mar, miràvem l'horitzó després de la posta de Sol. Els velers semblaven ombres xineses. Retallats sobre l'última claror del dia, només tenien dues dimensions.
Es començava a respirar certa calma, la gent anava desfilant. Però oblidaven, entre les roques, la brutícia que havien generat: cigarretes apagades suraven als tolls d'aigua, llaunes i bosses buides eren arrossegades pel vent... La platja semblava un cementiri.

- - - - -

Les onades eren negres la nit que ens vam banyar i l'aigua es notava més freda que mai. La mar feia basarda, inhòspita i tant fosca com el cel nocturn. Perquè no tenia cap estel ni farola que li fes llum.
Vam entrar-hi a poc a poc. No fos cas que ens engolís! Però un cop a dins ens sentirem salvatges; tres masses vives enmig de les ombres de la nit, nedant sense destí.

Eivissa

La xafogor, durant el dia, era tan intensa com el trànsit de la ciutat.
Els carrers eren plens de turistes, que malgrat ser de països diferents, compartien més d'un tret en comú: les ulleres de Sol, la pell cremada i les ganes de gastar diners.
Els raigs de Sol es reflectien sobre les cobertes dels grans "yats" aparcats al port, fent-los brillar encara més.

- - - - -

De nit els carrers estrets i emblanquinats de la ciutat s'omplien d'ambient i de ganes de festa.
Per l'aire suraven les olors dels plats dels restaurants i hi ressonaven les veus dels venedors d'entrades de discoteques.
Les terrasses dels bars semblava que sempre celebressin el carnaval, de tants vestits llampants com s'hi veien.

- - - - -

Més d'una nit vam pujar, carrers amunt, fins a Dalt Vila. On ens consolava l'aire fresc del mar i els records que guardaven les seves muralles. Qui sap quants pirates van vèncer? I quants vaixells han vist passar?
Agenollada darrere una reixa sentia la força del mar que picava contra les roques, del penya-segat que s'estenia sota meu. Jo m'agafava ben fort a la barana. No fos cas que caigués! Mentrestant, la brisa s'entretenia fent-me voleiar la faldilla.