Foto de perfil de Xanxaneta

Xanxaneta

Barcelona,

25 Relats, 69 Comentaris
43443 Lectures
Valoració de l'autor: 9.46

Biografia:
Exercint els drets, complint amb els deures, gaudint dels plaers de la vida.
Algun dia tornaré...

Últims relats de Xanxaneta

Últims comentaris de l'autor

  • Xanxaneta | 10-06-2008

    M'ha agradat aquest relat perquè ressalta dins els altres que tens publicats; no és d'amor, no és d'amistat, no és trist i per això és únic.

    Segueix escrivint que escrivint s'aprèn :-)

    Cèlia.

  • Xanxaneta | 10-06-2008

    ... aquella que es fa amb sentiment, estreta i càlida a vegades pot ser més reconfortant que una hora de conversa. Només amb aquell gest, sentir l'escalfor, la pressió i la comprensió ja n'hi ha prou per sentir-se ple.

    M'ha agradat molt el teu relat. Perquè ens passa tant sovint que no ens atrevim a fer alló que ens diu el cor? Li hauriem de fer més cas!

  • Xanxaneta | 16-06-2006

    ...i aquest record, que retorna de sobte. El desig del que hauria pogut passar i no va esdevenir.
    M'han agradat molt les personificacions dels objectes: les pintures que us miraven, i les tasses que tampoc s'atreveixen a expressar els seus sentiments.

    Un record que ve i "desapareixerà com l'aigua dels carrers", una comparació molt ben trobada.

    No sé si el dia que vas escriure el poema plovia de veritat, però en llegir-lo he notat la frescor de les gotes de pluja, i la calidesa d'aquest café de la Rambla. Un bon treball!

  • Xanxaneta | 16-06-2006

    ... de valentia. Aquest és el missatge que m'ha transmés el teu poema. És el moment d'acomiadar una relació sentimental i caminar de nou, sola, en la pròpia llibertat.
    Als dos primers versos del poema ens transmets que tu et mereixes algú millor, que hi ha moltes més persones al món per escollir.
    El vers final, en canvi, és com una reflexió: ara a cop, calent no es pot valorar la pèrdua, sinó que se'n pren conciència amb el pas del temps. M'ha recordat una mica al: - Ja ho pensaré demà! - de l'Escarlata Ohara a "El què el vent s'endugué".

    Felicitats pel poema i et segueixo llegint!

  • Xanxaneta | 15-06-2006

    ... el teu relat. Jo crec que aquesta intensitat de sentiments a la mirada només la tens quan t'enamores per primera vegada, o bé quan estàs enamorat en secret i desitjaries que t'endevinessin el pensament.

    Realment aquesta capacitat d'expressar-se amb la mirada i el gest només la tenen els nadons, que en no parlar, són petites caixes d'emocions. Mica en mica, i a través del domini del llenguatge anem perdent, en certa manera, aquesta capacitat expressiva, i sobretot, perdem la capacitat de comprendre els altres si no ens expliquen el què els passa.

    Quantes parelles s'han trencat, per culpa de les paraules? Potser tot seria més fàcil si tots fóssim més bons lectors de mirades, o bé, si els pensaments fóssin transparents...


    Moltes felicitats pel relat! M'ha emocionat.

    Cèlia.

  • Xanxaneta | 09-06-2006

    ...està molt ben aconseguit, perquè en acabar-lo de llegir, el desig que hi ha contingut, encara es fa més gran. Per impossible que sigui abastar-lo.

    M'ha agradat molt el simbolisme que fas amb el fruit:

    És un fruit que es fa desitjar, perquè t'espera, és el paradís perdut. També és sensual i eròtic (sents el seu perfum, està xopat de primavera, és dolç, crema el llavi...)

    Podria tractar-se d'una persona, però no necessaàriament, podria ser tambè una aspiració personal.

    Mmmm misteri...


    Cèlia.



  • Xanxaneta | 08-06-2006

    Deixar anar en un sol poema tot el que penses en aquell moment. Aquelles petites coses que et treuen de pollaguera. Ho trobo una idea molt original!

    Comences pels RETRETS, que van pujant de to, fins que, després de queixar-te del teu escàs marge de llibertat, inicies la REBEQUERIA. Una marranada que és curta, però que es fa sentir,i que té un final molt contundent.

    En certa manera m'has recordat al cantautor Roger Mas que en el disc "dp" té tres cançons titulades: "Cap a la rebequeria", "En la rebequeria" i "Després de la rebequeria".
    Si no les has sentides te les recomano!

    Cèlia.





  • Xanxaneta | 11-05-2006

    El trobo molt encertat el teu poema!

    Les tres primeres estrofes són tant temptatives i himnòtiques que t'obliguen a seguir llegint, de la mateixa manera que els publicistes i guionistes aconseguiexen enganxar-nos a les seves creacions televisives.
    El misteri i les ansies de continuar amb la lectura es personifiquen en l'insistent "Segueix-me, és cap aquí".

    El final del poema també té molt encant, perquè tot i ser previsible fa servir les paraules justes, per fer comprenre el missatge al lector. Quedem lligats per cadenes, perdem la veu i l'opinió, en definitiva: ens tornem passius i conformistes, i mica en mica, sembla que el cervell se'ns vagi assecant.

    Si volies aconseguir que la gent reflexionés a partir de la lectura del teu poema ho has aconseguit, si no felicitats pel resultat!

    Vaig alegrar-me de veure que t'havien publicat al llibre, recordo que ja a l'institut guanyaves premis de Sant Jordi.

    Està bé que hi hagi una altra manresana a la web...


    Cèlia.

  • Xanxaneta | 05-04-2006

    El teu poema és contrastant. Per una banda, l'evocació de les fruites estiuenques ens deixa un regust refrescant. Per l'altra, la passió continguda en cadascun dels ingredients de la macedònia converteix els versos en ardents.

    Has aconseguit una barreja molt saborosa!

  • Xanxaneta | 05-02-2006

    M'ha agradat el teu sonet. Trobo que per ser el primer que fas hi deus haver dedicat força estona i el resultat ho demostra.
    En quatre estrofes has aconseguit resumir la nostra història i també el nostre sentiment.
    No hi ha cap rima que es vegi forçada i l'estructura és més que correcta.

    Felicitats!

  • Xanxaneta | 24-01-2006

    A vegades voldries que passés ràpid i altres t'agradaria aturar-lo per poder gaudir d'aquell moment eternament.

    M'ha agradat que el poema començés referint-se al temps:

    "Llegint Camus, fent del temps
    espai minvant..."

    i acabés tornant-s'hi a referir:

    " ...un fins aviat, malgrat no torni,
    el res que, mirat de perfil,
    pot semblar el tot, i tu que
    sense voler, ho ets,
    de lluny i a la vora,
    ho ets aquí... i enllà
    on el temps és bressol
    d'un bes que crec etern,
    sota un cel negre, fosc. "

    No sé si era la teva intenció però dóna cohesió al poema.

    També m'ha agradat molt aquest vers:

    "La ploma lleugera deixa
    de ser àncora rovellada..."

    Té molta força.

    Segueix escrivint que si escrius no es rovella la ploma i tampoc el pensament!


  • Xanxaneta | 01-12-2005

    ... que agafa el teu poema amb els seus versos trisíl·labs. Gairebé sempre dues paraules amb un article al mig. Aquesta estructura el fa bell, fàcil de llegir i original. A més, el missatge és molt emmotiu i la seqûència d'accions molt ben trobada: vindràs, t'atanses, ja ets aquí, restes amb mi, tant de temps... ,i la conclusió final
    ->visc de tu, és genial.

    És un poema bé de gust llegir vàries vegades i trobo que té molta força.

    Felicitats!

  • Xanxaneta | 30-11-2005

    Això és el que fas en aquest poema, amb força i decisió. En tres estrofes resumeixes perfectament la teva opinió d'aquest tipus de persones i els versos són tan contradictoris com els mateixos hipòcrites... Trobo molt ben buscades les metàfores que has fet servir.

    Segueix reivindicant i escrivint sobre tot allò que si poguessis canviaries. Jo et seguiré llegint.



  • Xanxaneta | 24-11-2005 | Valoració: 10

    L'he trobat molt maca aquesta idea d'escriure mentalment fins i tot quan s'està parlant. Talment com un joglar medieval, poeta que no pensa conceptes, sinó pura poesia.
    Escirure no és només escriure; és imaginar, somniar, crear, sentir, viure...

    No t'aturis Marc, segueix escrivint!!!

    PD. I ja que escrius tant i t'agrada de passada podries escriure'm a a mi quan et vagi bé, que fa dies que intento comunicar-me amb tu pel fòrum tot dien-te que ja tinc el Cd i no se si no ho has llegit o no. ;-)

    Cèlia



  • Xanxaneta | 22-11-2005

    És la que presenta el teu poema, que si no es llegeix més d'una vegada pot enrredar.
    El títol ens fa pensar en algun tipus de malaltia del naixement. Primer m'ha semblat que l'home estava malalt, el cruixir de mans m'ha confós. Però després ho he entès tot, ell era un maltractador i un bon dia li va fer massa mal i ara el seu fill no dibuixa casetes, dibuixa presons.

    Una bona manera de parlar de la violència de gènere. Toca la fibra sensible!

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor