L'home ceba

Un relat de: Grocdefoc

Antoni Alibert, un inesperat matí de diumenge, es despertà amb els ulls plorosos. Dos segons més tard, plorava a llàgrima viva.

Abans d'aquest esplendorós dia no havia plorat mai, tot i que suposava que de petit degué plorar com acostumen a plorar tots els nens en nàixer.

Però ell, l'Alibert, no recordava haver plorat mai, ni quan els pares li negaven tot allò que ell recordava haver demanat amb tant delit, com ara una motxilla impermeabilitzada o una guitarra elèctrica..., que no varen arribar mai perquè aquells no eren temps d'excursions ni de músiques modernes.

El que sí recordava era l'època de la innocència com l'època més frustrant de la seva vida... no recordava, però, que aquesta frustració el fes plorar. Ni tampoc plorà, ja de més gran, quan experimentà els primers rebuigs per part de les nenes i nens més interessants i macos de l'escola.
L'acceptació i el rebuig de tota mena sempre sol anar acompanyat de llàgrimes... -pensà-.

No, no havia plorat mai.
No podia plorar, i ves si ho desitjava quan patí de mal d'ossos perquè li creixien més de presa que les canyes de bambú del jardí de casa seva; o mentre li durà aquell dolor insuportable de mal de queixal que durant bastant de temps el va tenir malhumorat i mig estabornit.

Ni tan sols recordava haver plorat davant la mort inesperada de familiars estimats. Sabia, però, que davant la pèrdua de qualsevol bestiola domèstica, l'ésser humà és capaç de plorar molt més que per la pèrdua d'un conegut, d'un veí o, fins i tot, per la persona més propera que s'hagi tingut al costat durant tota la vida, i això ja, a la seva edat, ho havia vist en repetides ocasions. No eren pas exageracions seves.

Havia vist plorar de ràbia, d'impotència, d'exasperació. També de gelosia, de pena... Plorar perquè la loteria passa de llarg o perquè el nou pentinat no ha resultat el que s'esperava. Plorar perquè a la gent li agrada plorar, gastar llagrimetes per minúcies o per paraules sense importància.

Quan conegué a la que més tard seria la seva esposa, va voler plorar d'alegria, perquè també sabia que es pot plorar de joia, de felicitat, i que es pot plorar per tots aquells sentiments que ens omplen i ens transformen en globus aerostàtics, en ocells de plomatge daurat, en éssers especials i tocats per varetes màgiques. Quan ens sentim éssers sota una bona estrella, o éssers que divaguen per un món fantàstic i espectacular. Davant de l'èxit, la glòria, el poder, tot barrejat i ajustat, equilibrat, positiu... fa d'aquests éssers, personatges íntegres que saben riure i plorar.

Tot i que l'Alibert conegués l'èxit, la glòria i el poder, tampoc no va poder plorar, sinó que, simplement, es va deixar embolcallar per les sensacions secundàries a la més potent i intensa: la del plor que brolla de l'ànima. I a deshores es deixava prendre pel plor intern, profund, imperceptible... invisible, que era l'únic que ell es podia permetre sentir.

Va voler plorar davant dels quatre aparents miracles que representen els naixements dels fills..., quatre fills i quatre ocasions perdudes de poder plorar.
Es pensà que podria plorar quan nasqueren els nets i, quan van nàixer, ni una sola llàgrima banyaren els seus ulls glaucs, cansats i ressecs.

Ell, en cap moment de la seva vida no volgué amagar els seus sentiments, i mai no havia fet cas al que molts deien (per a ell era una creença errada) que per conservar la virilitat i demostrar fortalesa, no s'havia de ser feble ni ploramiques. Ell, davant del fet de vessar llàgrimes, sempre li havia semblat admirable que hi haguessin homes i dones que expressessin el seu dolor o la seva ràbia, fins i tot la seva tristesa, i que amb les llàgrimes poguessin alleujar-se. Per això ell defensava els tallers plorallosos, més que els que s'havien posat últimament de moda: els tallers per aprendre a riure... Tot i que, ben pensat, si ell no hagués pogut enriolar-se mai, sentiria el mateix que sentia ara per no haver pogut plorar en tota la seva llarga vida.

Ah!, però l'ésser humà és incomprensible -pensava Alibert-, ara es desfà plorant a llàgrima viva, ara riu per les butxaques... i ell no sanglotava encara que el cremessin amb una cigarreta; no bramava encara que el punxessin amb un punxó ben afilat; no grinyolava encara que l'escorxessin com a un porc...; no somicava encara que sentís esmicolar-se els somnis i li semblés que la injustícia s'ensenyoria per tot arreu.

Alibert tenia tantes raons per desitjar ser un ploraner com gotes d'aigua cauen durant tot un dia de pluja; tenia tants motius que, com aquestes gotes d'aigua que van surant soles pels carrers i les taulades, Alibert també la campava sol enmig de les seves dèries per voler plorar.

Després d'una bona revisió oftalmològica que el deixà tranquil de tota sospita, i donat, però, que persistia la impossibilitat d'enllagrimar-se, començà a pensar que ell era un reflex més dels temps de sequera que, des de ja feia uns quants anys, ens havia tocat viure a tots plegats.

I era cert: des de feia temps no es veia ni un sol núvol a l'horitzó. Ni un petit senyal de canvi. El sol ja feia temps que torrava a grans i petits, tant a la fauna com a la flora i fins i tot les pedres s'erosionaven ara molt més de presa. El sol que tant agradava a l'estiu ja no s'apagava ni a ple hivern. I ja els cabdals dels rius anaven minvant i les fonts naturals s'anaven perdent de la memòria, perquè ja no se'n trobaven enlloc, i tothom deia que molt aviat tot el planeta canviaria d'aspecte... i ploraven.
I la gent es dolia i pregava, els excel·lents intentaven trobar solucions i els inventors s'aplicaven en enginys i experiments que, a la curta o a la llarga, no resultaven massa útils..., i ploraven.
Però, com la ment científica i l'obligació humana imposa, s'insistia en ordir plans i estratègies per tal de no perdre l'esperança... mentre tothom es desfeia en remordiments, llàgrimes i sanglots.

Alibert pensava en totes aquestes coses tan transcendents, però no plorava. El que més li meravellava és que la gent ploriquegés a cor que vols, i que per més que gemegaven del cel no queia ni una sola gota d'aigua. I que per més que ho intentessin, tant la manca d'aigua com la sequera d'idees anaven fent estralls. Se sorprenia que les llàgrimes de la gent no formessin un llarg riu transparent o un immens estany salabrós.

La gent vessa llàgrimes per mimetisme...-anava pensant-, plora com a expressió de ves a saber quins sentiments ben o mal entesos.
La gent plora perquè ha perdut el rumb i no troba el camí.
La gent plora perquè se sent desvalguda i no troba la mà dels seus pares en un moment donat, ja tingui cinc, trenta o vuitanta anys.
La gent plora perquè, de vegades -o quasi sempre-, se sent inútil, incapaç d'enfrontar-se a la seva pròpia imatge.
La gent plora quan la sort els abandona o quan els troba.
La gent plora quan se senten feliços però també infeliços...

L'ésser humà plora per tot, però l'Antoni Alibert no plorava per res per més que ho intentava i, com sempre li havia passat, no ho aconseguia ni tan sols ensumant una ceba.
Li havien dit que la provatura de la ceba mai no fallava, però en canvi, a ell, la ceba li oferia altres sensacions. De fet, ell se sentia com una ceba, com una ceba petita, dolça, saborosa... i cadascuna de les capes que l'embolcallaven eren com cadascun dels anys viscuts intentant plorar. Sí, se sentia molt més com una ceba que no pas com un ceballut, donada la seva obsessió pel plor reduït a l'impossible.

Res no dura eternament i, vet aquí que l'Antoni Alibert, aquell mateix home que no havia pogut plorar ni una sola vegada en tota la seva vida i quan per fi ja havia acceptat la seva condició d'eixutesa, es despertà un matí de diumenge amb els ulls plorosos i, dos segons més tard, plorava a llàgrima viva com un nen al què per algun motiu desconegut tothom l'hagués oblidat.

Aleshores veié que damunt del llit hi havien quedat totes les capes de ceba..., tots els intents i totes les ocasions perdudes de plorar... i l'Antoni Alibert alliberat, nuu com un nadó acabat de nàixer... per fi plorà... plorà... plorà...!

Mentrestant, en tot el planeta queia la pluja i se sentien llamps i trons.

Grocdefoc

Comentaris

  • la necessitat eterna de plorar[Ofensiu]
    4punts | 13-02-2009

    plorar com a tal a mi em dóna la sensció d'alleugerament, é com la vàlvula que m'obre tot el dolor per a dpurar.
    Si aprenem que plorar és vital, potser sabrem relaxar-nos una mica més i deixar per a altres l'angoixa

  • Gràcies...[Ofensiu]
    Ullets | 13-02-2009 | Valoració: 10

    Gràcies pel teu comentari, per què m'animarà a continuar escrivint i també a expressar tot allò que em crema per dins!
    Realment el teu relat és impressionant, tinc ganes de llegir més...
    GRÀCIES!

  • És la primera vegada[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 20-10-2008 | Valoració: 10

    que llegeixo un text on es deixa constància exhaustiva del significat del plor, aquest sentiment tan profund que ens surt de l'ànima, quan realment és molt sentit.
    El teu personatge es fa estimar des del primer moment. I ja no et dic al final quan, per fi, aconsegueix de forma fantàstica el que tant havia desitjat al llarg de la seva vida:plorar de felicitat, de tristor, de... de... De tantes coses!
    M'ha encantat la idea del teu relat i la metàfora del títol encara més. Et felicito i molt.
    Gràcies per les teves visites, Grocdefoc.
    Una abraçada plorosa, però en aquesta ocasió d'alegria.
    Mercè

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Grocdefoc

Grocdefoc

31 Relats

143 Comentaris

28076 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
M'agrada llegir i escriure, dibuixar i pintar.
I des de sempre he escrit, crec que des d'abans de nàixer (els meus avantpassats també els hi agradava escriure i pintar).

La resta de coses que podria dir, les he intentat resumir en el primer relat que he enviat a RC: "Autoretrat a colors".

En la meva pintura i que adorna el principi de la presentació (titulada "Carnaval"), hi manca un rostre... Crec que, amb l'escriptura, encara intento donar-li forma i trobar sentits.

M'hagués agradat estudiar molt més qualsevol aspecte de la llengua i la literatura, però les circumstàncies personals i laborals no m'ho han permès i ho he fet a la meva manera i quan he pogut: aprenent de mestres particulars i en un taller d'escriptura.
Sóc conscient de que sóc molt lluny de qualsevol cim.

Em va costar molt decidir-me a fer la meva primera exposició de dibuix i pintura.
Amb l'escriptura, encara dubto molt més, ja que a les paraules els hi tinc molt de respecte. Dins la meva gran ignorància sóc exigent, però m'he decidit a llençar-me a l'espai en trobar aquest web... perquè crec que si no és així no ho faré mai.

Un savi va dir que tot el que es posseeix no s'hauria d'atresorar sinó que s'hauria de donar.

El meu correu és a la vostra disposició.

grocdefoc@hotmail.com

I els meus blogs:

http://des-de-dalt-del-turo.blog.cat

http://artgrocdefoc.com/