L'esperança viatja en globus.

Un relat de: tapisser
Vàrem tenir una infantesa molt humil, ratllant la pobresa més missera.
El para un estafador, tancat a la presó; sempre.
L'última que ens va fer va ser dir-li a la mare que no estava embarassada perquè anés a fer senyors (es veu que era la feina de la mare, tenia una fàbrica de fer senyors).
El meu germà bessó i jo -com ella no hi era, ni semblava que hagués de venir- nasquérem tots sols a casa.
En ser molt pobres, vàrem ser univitel·lins, per estalviar i compartir placenta. A la bossa es va parlar de ser siamesos però ho trobarem un pèl exagerat.
Creixerem de pressa. Com vàrem tenir clar que ningú ens alletaria, vam treure les dents molt abans que els altres nens i devoràvem tot el que ens queia prop, fusta, cortines, làmpades, cobradors... Tot.
La nostra única distracció era mirar per la finestra i intuir que allà darrere d'aquelles muntanyes negres de carbó, trobaríem l'abundor que en aquella casa no hi havia. Aquí, jo crec, va néixer la nostra afició a viatjar.
En una revista del menjador (ara ja podíem gatejar) vaig veure un article que parlava dels aerostàtics com una modernor escassa. Amb mon germà amb qui gairebé no parlàvem (per no contradir a qui pensa que els bessons tenim una mena de telepatia congènita) vàrem començar a fabricar en el pati un globus de petites dimensions, el just per a dues persones i una mica de talc, ja que ens irritem molt amb el vent fresc.
Com a la calaixera de la mama, hi vàrem trobar gran quantitat de roba interior, lleugera i vaporosa, provarem d'enganxar-la amb farina i aigua, a manera d'adhesiu, fins a formar una bossa de mida important, la taula del menjador va ser la nostra barqueta i en el calaix del pa hi vàrem poder guardar mapes i documents.
Celebrarem el nostre cinquè aniversari enlairant-nos per sobre de records i teulades, amb un aparell que ens va voler ensenyar que rere d'aquelles muntanyes negres n'hi havia d'altres i, d'altres i d'altres i unes ratlles que ho parcel·laven tot: es diuen fronteres.

Comentaris

  • Felicitats...[Ofensiu]
    Olga Cervantes | 22-03-2017 | Valoració: 6

    ...per aquest relat que sembla una cabussada en el món de les coses, com un soldat de plom o un gat amb botes, aquest conte està ple de tendresa i esperança.

    Una forta abraçada

    Pinya de rosa

  • Humor i tendresa[Ofensiu]
    Vicent Terol | 22-03-2017 | Valoració: 9

    Un relat a meitat de camí entre l'humor i la tendresa (des del retrat social). Podria fer-se una lectura de l'escapisme en un context de pobresa, no únicament la fantasia pròpia de la infantesa. Un bon text, company.

  • Globus ben calçat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-03-2017 | Valoració: 10

    Caram, aquesta barreja de realisme surrealisme humor i reflexió que són els teus relats, es posa en evidència llegint aquesta breu meravella. Món infantil, muntanyes d'esperança. He vist les mines de carbó d'Ogassa. Una forta abraçada, Albert!

    Aleix

  • Original[Ofensiu]
    Magdala | 19-03-2017

    Un relat maco i original. El final i el seu missatge està molt bé.

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 19-03-2017 | Valoració: 10

    un relat que he llegit amb la boca oberta. Diferent m agrada

Valoració mitja: 8.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: