Les Dents del Miquel

Les dents del Miquel.

Ja feia més de deu anys que el Miquel tenia una aparell de dents postisses que li encaixaven als forats de la boca, provocats per les extraccions dentals que havia patit al llarg de la seva vida. El seu dentista, que devia anar força fluix d’armilla a causa de la greu crisi econòmica i per l’arribada en els darrers anys d'un munt de dentistes d’altres països, sempre li deia de completar l’aparell dental amb un segon que encaixés a la mandíbula de baix. Però ell sempre s’hi havia negat no sols per tal d’evitar la important despesa econòmica sinó també per no haver de dur dues dentadures a la butxaca, ja que el Miquel la feia servir bàsicament per menjar, i en acabar l’àpat, anava al lavabo, se les treia i les guardava. Això ho podia fer perquè tenia una fesomia amb unes dents molt endinsades i amagades, tapades gairebé sempre darrere uns llavis molsuts. Si no badallava o feia una gran riallada no se li veien mai les dents; Potser només una mica les de davant, però aquestes romanien intactes.
Aquell matí, un cop acabat l’esmorzar consistent en un bon entrepà, en Miquel es netejà les dents amb aigua i les guardà a la butxaca embolicant-les amb paper tíssú, fins a l’hora de dinar. Uns hores més tard, quan ja s'acostava l'hora de la teca, es ficà a una cabina de lavabo, i va aprofitar el fet d'anar de ventre, cosa que sovint feia a aquesta hora, per col·locar-se altre cop les dents. Sempre anava amb molta cura, en encaixar-se-les a la boca. Aquell dia es trobava en uns lavabos fora de la feina; i com gairebé tots els de construcció moderna posseïa apart dels urinaris i lavabos, unes cabines que encabien les tasses del vàter. Eren d'aglomerat laminat amb un plàstic de color viu, proper al color carbassa. I com passa sovint, no estaven tapats ni per dalt ni de per baix. Concretament, a la part inferior, al llarg de tot el perímetre, tret del de darrere, hi havia una obertura de 15 cm d'alçada. En Miquel no entenia perquè els constructors ho feien així. Sempre havia tingut la sensació de que per aquesta àmplia escletxa algú el podia veure fent les seves necessitats, cosa que ni li agradava ni imaginar-s'ho, però el cert és que agradés o no a la gent, la majoria de lavabos públics tenen aquesta distribució dels envans de separació de les diverses cabines dedicades a la defecació.
El dia en qüestió en què passaren els fets que explico, en Miquel procedí a treure’s les dents de la butxaca dels pantalons. Fet que l’obligà a ajupir el cos, ja que els tenia ben abaixats, cames avall. Les dents es trobaven aquesta vegada molt ben embolicades. Li costà força trobar l’inici de l'embolcall per començar a alliberar les dents, del paper. La raó és que les havia embolicat encara ben mullades i el tissú estava per tant molt enganxat al paladar metàl·lic de l'aparell dentari. Assegut a la tassa del vàter, començà a desentortolligar el paper. De sobte en fer força per desenganxar el tissú, la dentadura se li escapà dels dits i va anar a caure a terra. L’embranzida que portaven era tal que va botre en el mosaic i s’acabà escapant fora de la cabina, relliscant per un enrajolat brillant i polit. En Miquel, en veure que havia perdut les dents, sentí una gran esgarrifança. Sense aixecar-se de la tassa, ajupí el cap cap un costat, per veure on havien anat a raure. Com que no les veia s’alçà de la tassa, i agenollant-se a l’enrajolat amb els pantalons i calçotets cames avall, arribà a albirar-les. Estaven situades al bell mig del passadís d’accés a les cabines. Les dents romanien inexplicablement ben lluny del seu abast, força més enllà de la porta d’entrada a la cabina. Potser no podria arribar-hi ni passant un braç per sota l'escletxa. Per si un cas, va avançar de genollons fins a la part interior de la porta i tragué un braç per sota de l'envà d'aglomerat de coloraines de la cabina. Feu esforços de valent per tal d'arribar fins a les dents. Com que no va aconseguir-ho al primer intent, ni tan sols va arribar tocar-les, va encastar la cara i l'espatlla dreta a l'aglomerat plastificat de la porta i va estirar el braç tant com va poder, fent força contra la fusta...
-Collons.! Impossible !. No hi puc arribar-s’exclamà el Miquel- Com han pogut saltar tan lluny aquestes punyeteres dents!. –El Miquel va desitjar que ens els propers instants no entrés ningú, ja que com que no hi arribava des de dins estant, va decidir obrir la porta del vàter i avançar de genollons fins a les dents. Amb els pantalons abaixats era difícil posar-se dret i caminar si no se’ls cordava i es pujava també els calçotets; i per poder fer això, abans calia també eixugar-se el cul amb paper higiènic... I si feia totes aquestes operacions entraria mentrestant segur algú a fer les seves necessitats. De sobte sentí que s'obria la porta general del lavabo públic. El Miquel féu un bot enrere i reculà de genollons cap endins de la cabina. Tancà immediatament la porta. Sortosament com que el passadís d’entrada del lavabo era llarg i les cabines amb els vàters estaven darrere un envà de fusta, impedint la visió des de la porta d'entrada. Tingué temps de ficar-se dins i passar el baldó sense ser pas vist. Però les dents seguien al bell mig del passadís d’accés a les 3 cabines. En Miquel desitjà que la persona que acabava d’entrar anés només a pixar i sortís tot seguit. Els urinaris se situaven a la paret del davant de les cabines, una mica a la dreta; Tret de que es girés mentre pixava, cosa no massa normal, no podia en cap cas veure les dents al terra. Això el tranquil·litzà. És clar que amb aquesta situació ell no s’atrevia a sortir a cercar-les, ja que havia de començar per eixugar-se el cul. Tot això implicava massa temps. Era millor esperar a que acabés la pixarada el que havia entrat i toqués el dos. Després tornaria a repetir l’operació d’obrir la porta de la cabina i acostar-se de genolls fins a les dents. Les agafaria d’una revolada per si entrava una altra persona. Mentre estava ja preparant-se per quan sortís el primer pixaner, de sobte entrà una segona persona. Això ja era més fotut. Sortosament aquesta segona persona anà de pet a ocupar l’ urinari del costat, on orinava el primer que va entrar.
- La cigala catalana sempre pixa acompanyada. No li sembla?- sentí que li deia un dels que orinava al seu company d’urinari. La mateixa veu prosseguí parlant:
-Cony!. Sempre m’esquitxo els pantalons. És fotut això de pixar a peu dret. Requereix punteria i traça i quan et fas gran i ja el cilindre de la bomba de la pixera té fuites i perd aire, arribes poc lluny i a vegades acabes mullant-te de pixum els pantalons. Res a veure com quan érem nanos, quan fèiem concursos de a veure qui llançava el riu més alt i més lluny. Segur que vostè també va participar de menut a aquests jocs. En aquells anys de penúries la canalla tenia poques maneres de passar l’estona...
El primer en arribar, acabà la micció. Es cordà. No garlava gens ni mica, ja que no li va contestar cap vegada les frases que l’altre li engaltava sobre les propietats urinàries de les persones. Un cop cordat se n’anà cap al lavabo per tal de rentar-se les mans. El Miquel, en sentir l’aigua de l’aixeta en comptes de la porta de sortida s’arronsà una mica, Ara sí que hi havia perill de debò de que veiés les dents per terra. Ja que en el camí d’adreçar-se a qualsevol dels lavabos, sobre tot des del centre, dels tres que hi havia, existien moltes possibilitats que d’esquitllentes o mirant de cua d’ull pogués distingir de seguida les dents. Sobre aquell mosaic blanc amb petites taquetes grises i negres destacava molt el color rosat de les genives de plàstic, el color de vori de les dents i l’aspecte metàl·lic brillant dels ferros i el paladar. Fins i tot tot rentant-se les mans podria veure-les reflectides al mirall que cobria tota la paret damunt dels lavabos. Però semblava que aquesta persona estava molt enderiada i emmurriada i amb els ulls cots. Es rentà ràpidament les mans i sortí sense ni tan sols eixugar-se les mans amb paper tissú. Anava per feina,. Estava ben clar.
Tan prompte va grinyolar la porta de sortida dels lavabos, oberta per la primera persona, va escoltar tot un seguit de pets. Els deixava anar el que quedava als urinaris. Fou tot un reguitzell continuat de ventositats, inicialment poc oloroses, encara que tenint en compte l’ambient general de pudor d’aquesta classe de locals, era difícil esbrinar si l'empudegament venia de les llufes de la persona dreta que seguia en plena micció o bé de la general de la sala provocada a còpia de múltiples cagarades dipositades per la gent a les tasses de vàter al llarg de tot el dia.
-Au, vinga!. Gas metà cap a l’atmosfera.! Ara que no em veu ni em sent ningú!—continuà enraonant sol el garlaire empedreït- Segur que d’aquí uns anys et fotran una multa si et deixes anar un pet massa fort, ja que contribuïm a que pugin significativament els nivells de gasos d’efecte hivernacle del planeta. I apa! Anem ja pels 7.000 milions de persones. I tots petarrellegen d'allò més !. I per acabar-ho d'adobar cal comptar amb l’activitat llufera del bestiar, sobretot dels remugadors. ¡Que la pujaran dreta la paret els nostres fills! . ¡No els deixaran pas ni cagar com Déu mana !. –un cop acabada la frase s'espolsà bé les darreres gotes que li regalimaven de la titola i un cop guardat el pardalet, agafà el passador de la cremallera i l'estirà cap amunt . Se sentí un brunzit produït pel fregadís entre els elements metàl·lics de la cremallera. Aleshores girà cua per dirigir-se cap els lavabos per tal de rentar-se les mans. Anà cap al del centre. Un cop allí es mirà al mirall i...
-Ostres, nano. Unes dents!. Algú ha perdut la dentadura!. Que és estrany.! Pobre home si se n’adona que les ha perdut i no sap on ha sigut!. Si li arriba a passar això, ja ha begut oli. –Tot dient això i amb l’aixeta oberta de bat a bat girà el cap i se n’adonà que la porta de la cabina d’un dels vàters, la que estava més a prop de la dentadura, romania tancada.
-Ep mestre!,-cridà- Hi ha algú, oi?. Li han caigut potser les dents fora de la cabina ?.
En Miquel es veié perdut. Bé havia de contestar i reconèixer el fet. Si no ho feia ell insistiria, i si li deia que no eren seves, se les enduria potser per lliurar-les a algun responsable de l'edifici. Vés a saber a qui.
En Miquel decidí contestar-li:
-Sí. Són meves. M’han caigut de les mans quan anava a posar-me-les i amb tant mala pega que han rebotat a l'enrajolat i saltat fora.
-Si vol les hi rento a raig d’aixeta i amb un paper les embolico i les hi lliuro per sota o bé per dalt de l’envà de fusta aglomerada.
-Si és tan amable.-li contestà el Miquel-Em faria un gran favor. La veritat és que es una mica enutjós tot això. Però a vegades passen aquestes coses. I si no recuperes la dentadura l’has feta ben grossa, ja que ningú té recanvi de dents. Doni-me-les per sota.
-Vol saber una cosa ?-li digué els senyor garlaire. -Té´unes dents molt maques i ben fetes. Li van bé?.
-Sí- li contestà el Miquel.- Em fan un gran servei. M’encaixen molt bé a la boca i puc rosegar i mossegar tot ,fins i tot els bistecs que ens donen al menjador de l’empresa que solen ser més durs que la sola de la sabata. Sobretot des que va començar aquesta crisi.
-No sap la sort que té vostè. Si jo li expliqués el meu mal. -li contestà el senyor xerraire-Vaig fer l’animalada de deixar-me ensarronar per un dentista poca-solta que va maldar fins que em va convèncer de que em posés uns implants, que a més a més de costar-me un ull de la cara i bona part de l'altre, i d'haver de patir més d’un any pel mal que em feien a les barres, al final me’ls he hagut de treure. Això sense comptar les setmanes i setmanes que he hagut de menjar tou. Si em veiés, vaig ben esdentegat, i estic a l’espera que m’acabin un bon aparell com aquest seu
-Qui les hi ha fetes aquestes dents tan maques ?-preguntà ara el senyor garlaire. -Sap què ?. No m'ho digui. Jo crec que seria millor que seguim la conversa en un altre lloc. En un bar per exemple. Aquí fa una mica de ferum....
-Tingui. Li dono ara mateix les dents per sota i l’espero al passadís, a fora.-va concloure el xerraire
L’home tot seguit rentà sota l'aixeta les dents, observant-les amb admiració com estaven fetes. En acabar les embolicà amb paper d’eixugar-se les mans i agafant la dentadura amb dos ditets s’acostà fins a la cabina del final. S'ajupí fins posar-se a la gatzoneta i li acostà les dents. El Miquel les hi agafà.
Moltes gràcies. -Respongué el Miquel-Ha estat vostè molt amable. Ara surto per donar-li les gràcies.
Dit això el Miquel s’eixugà bé amb paper higiènic tres vegades l’anus. Es pujà els calçotets i els pantalons , i un cop cordats els botons i passat el gafet de la trinxa, va apujar la cremallera i va estrènyer-se el cinturó,. Tot seguit premé el botó que allibera el dipòsit d'aigua de la cisterna del vàter. Després passà al raspall per tal de no deixar cap llepet de femta, tal com li havia ensenyat de ben jovenet la seva mare. Desclogué el pestell de la porta de la cabina i s’adreçà al lavabo per tal de rentar-se bé les mans. Li semblà que li pudien una mica a merda.
Un cop a fora convidà l’amic garlaire a una cervesa al bar més proper. Va resultar que el senyor de la xerrameca era de la seva edat i nascut al Vallès Occidental com ell. A més a més compartien moltes altres coses. De seguida es feren amics.
-Em dic Cristòfol, Miquel. -li digué-Ha estat un autèntic plaer conèixer-te. La veritat és que mai havia fet cap amic a Can Roca. No se si tu en canvi, si. Però és un lloc on tothom va per feina o entra adelerat perquè li pesa la caguera o la pixera. Què hi farem! . Són els temps que vivim. Potser ens hauríem de plantejar un cert canvi quan entrem a aquest lloc. A fi de comptes ens permet oblidar-nos uns minuts, de les preocupacions de tot el dia ..

Galàxia