Les darreres urpades del maquis

Les darreres urpades del maquis.
Galàxia
L'autor vol agrair la informació sobre el tema extreta del llibre Els Maquis d'Esther Rodríguez.

Al 1959, quan el Miquel tenia només 9 anys, vivien molts pocs castellanoparlants al Vallès occidental. Concretament al col·legi on anava a estudi el Miquel, no n’eren més de tres o quatre. El mateix passava al seu barri, on només coneixia unes poques famílies no catalanes. A més a més gairebé tots ells xampurrejaven el català fent servir paraules de difícil traducció al castellà com ara plegar, engegar, passi-ho-bé, dinar, enraonar...El Miquel als nou anys no parlava ni un borrall de castellà. A vegades si venia el lampista o el paleta portaven de manobre o d’ajudant un andalús, però el mestre els hi parlava sempre en català i ells contestaven en castellà però farcit de paraules catalanes mal pronunciades. Dels castellans que vivien més a prop de ca seva hi havia el Nicolás. Era un murcià casat amb una catalana. Portava una papereria-imprenta on feien alguns treballs d’impressió i venien material d’oficina. Alguns diumenges per la tarda el trobaven al cinema quan la seva àvia s’emportava el Miquel i una bona colla de cosins a veure les pel·lícules de Hollywood. L’àvia Lluïsa, que parlava molt malament el castellà, li agradava tanmateix practicar-lo una mica amb el Nicolàs.
Però la família castellana que més coneixia i amb la que tenia un contacte més gran i intens era amb la família de la Mercedes. Vivia en el pis de sobre del Miquel. Tots ells havien nascut a Madrid, i parlaven un castellà perfecte, res semblant per a l’oïda del Miquel, a l’andalús barrejat amb paraules catalanes, dels immigrants vinguts a la dècada del 50 al seu poble del Vallès Occidental. La família de la Mercedes, que només portava tres o quatre anys a Terrassa, estava formada pel Sr. Eustaquio, ja jubilat, que devia tenir prop de 70 anys, la seva dona que es deia Maria i dues filles: la Maria Luisa que era la gran i estava per cert ben grassona i la Mercedes, més jove però ja ben granadeta ja que passava amb certesa dels 35 anys. Hi havia una altra germana més petita encara, la Paloma. S’havia casat amb un químic de professió. Havien vingut a viure a Catalunya feia ja uns anys, contractat per una fàbrica del sector químic. La Paloma havia fet sort, ja que era la que vivia millor de tots. S’estaven a una torreta llogada a Sant Cugat. Tenien un vailet, unes mesos més jove que el Miquel, i quan venien a visitar els pares, el cridaven perquè juguessin tots dos una estona al pati.
La Mercedes estimava molt el Miquel. Posseïa un gran sentit maternal que sent soltera no havia pogut dur a terme. Va ser qui li va ensenyar el castellà, ja que els primers anys d’escola les classes es feien sempre en català i d’en mica en mica a partir dels llibres de text escrits en castellà, llevat del catecisme, els anaven introduint en la llengua oficial. La Mercedes l’ajudà força a entendre la gramàtica castellana i li ensenyà molt vocabulari, corregint els errors que ell deia, traduint malament les paraules catalanes, com per exemple quan deia garbones en comptes de garbanzos. En aquella època la Mercedes cercava feina d’oficina, Havia fet uns cursos de mestra i al final va poder col·locar-se en un despatx d’una clínica privada, fet que va limitar les classes de castellà que li donava. A vegades arribava tard de la feina i el Sr. Eustaquio, el seu pare, l’agafava pel seu compte i li deia la seva damunt la lliçó de gramàtica castellana que tocava aquell dia.. Era molt seriós i calb, només tenia una mica de pèl ben arranat i blanc, que duia enganxat al clatell i damunt de les orelles i les temples. Li agradaven molt les curses de braus, i en una tauleta en el menjador, davant de l’aparador, tenia un petit grup escultori que mostrava el Manolete torejant l’Isleño, el toro que el matà el 1947 a la plaça de Linares, a Jaén.
Segons s’havia assabentat un dia sentint-los xerrar entre ells, el Sr Eustaquio havia treballat de funcionari a la presó d’Almeria i al jubilar-se van anar a raure a Catalunya, on vivia la seva filla petita que era la que la brillava més, ja que les altres dues germanes eren solteres i estigueren sense feina fins que es pogué col·locar la Mercedes. Li va costar molt. En aquella temps no hi havia massa feina i encara que no tenia mala presència ja que estava primeta, era força lletja i no parlava català. Tenia una boca molt grossa i unes dents de cavall, sempre visibles i plenes de saliva, com si l’ajudés a poder moure aquella dentadura tan impressionant. Era també l’única que sortia sovint al carrer. El matrimoni a penes si feien un volt a vegades.. Quan sortien a l’hivern, ell es cofava un capell gris fosc, que en aquella època encara duien els senyors importants, i agafat de bracet amb la seva dona sortien a passejar. La filla gran portava la casa: comprava, cuinava, cosia i endreçava totes les habitacions que estaven sempre netes com una patena. Era ben granadeta ja que passava dels 40 i com tota bona cuinera tenia uns bons palpissos damunt dels malucs.
A mesura que el Miquel va anar visitant aquella casa va anar aprenent més coses d’aquella família madrilenya que vivia una mica segrestada en un barri 100% catalonoparlant, però no va ser fins molt més tard que el Miquel va esbrinar tot sobre ells. Al gener de 1960, de sobte, van desaparèixer sense dir res a ningú i sense deixar cap adreça. Els veïns feren travesses del que havia passat. Alguns pensaven que havien heretat i que se n’havien tornat a Madrid, que era d’on procedien. Al capdavall no havien estat tants anys a Catalunya, i es devien trobar força desencaixats en un lloc tan diferent i amb una altra parla. En Miquel no en va saber res més d’ells fins que un dia de 1982, molts anys després, ja en plena democràcia, el destí va fer que tornés a trobar la Mercedes. Va ser en un acte polític de CiU a Barcelona. Ell hi va acudir gairebé de casualitat, ja que de sempre havia estat d’esquerres . Hi va anar per tal de sentir el que deia el partit que governava la Generalitat després de tants anys d’absència d’autonomia. La Mercedes era ben a prop d’ell i la va reconèixer de seguida, ja que malgrat haver passat 22 anys, i acostar-se als 60, estava gairebé igual. En acabar l’acte en Miquel es va poder acostar entre tanta gent com hi havia i de lluny estant se li va adreçar en castellà, com quan era petit, però la Mercedes, després de deixar que el local es buidés una mica li va respondre en un català perfecte, sense cap accent:
- Si. Sóc la Mercedes. Bé, ara em faig dir Mercè. Vaig aprendre el català poc després de deixar Terrassa. Vam anar a viure a Barcelona de cop i volta i allí la necessitat de trobar feina me’l va fer aprendre de seguida. Vaig entrar a treballar altre cop a una clínica privada. –Immediatament va venir al seu magí aquella època i la seva sortida misteriosa sense dir ase ni bèstia a ningú. En Miquel li preguntà pels motius d’aquella desaparició tan sobtada. Ella llavors li ho va explicar tot.
-Te’n recordes Miquel del Quico Sabater. Un dels darrers maquis?-Ell li va dir que sí. Les notícies de la seva persecució al gener de 1960 omplien els noticiaris de la ràdio i de la premsa. La seva persecució fins caure abatut a trets l’havia colpit molt. Segons la premsa franquista el Quico Sabater era un perillosíssim bandoler que havia franquejat el Pirineu amb la intenció de matar i destruir tot el que trobés al davant. Va entrar amb un escamot anarquista. En total eren 5 llibertaris ben armats i entrenats i amb les motxilles reblertes de bombes. Tot caminant de nit, trescant per les muntanyes i els boscos de la part més interior de l'Alt Empordà arribaren a Maià de Montcal, situat al nord de la Garrotxa. Allí sofriren un primer enfrontament amb la guàrdia civil sense conseqüències. Sembla que la policia que tenia molt bons confidents i espies, infiltrats als grups opositors del sud de França, se’n va assabentar de la seva arribada i estava a l’aguait. Van poder escapar amagant-se a Banyoles un parell de dies. Passat aquest temps van reprendre la marxa a peu, i al cap de dos dies van arribar a les envistes del Mas Clarà, una masia de La Mota, situada al límit entre les comarques de Pla de l'Estany i Gironès El cert és que l’escamot del Sabater fugint per tal d’evitar la guàrdia civil que anava al seu encalç, va haver de prendre el mas i segrestar els seus masovers. Per evitar riscos de ser vistos van obligar la masovera d'anar al poble a comprar queviures per a ells. La dependenta es va estranyar del seu posat estrany i sorrut i de la quantitat de menjar que inexplicablement va demanar, i ho va comunicar a les autoritats. A les poques hores, més de 100 guàrdies civils van envoltar el mas. El Quico Sabater refusà rendir-se i va obrir foc contra el assetjadors. En la batussa que durà més de 12 hores, tots el seus companys van anar caient morts un darrera l’altre, però ell, ferit en dos o tres llocs, després de matar un guàrdia civil, va aconseguir fugir, aprofitant el fum de les explosions i amagat darrere un ramat de vaques. Va caminar tota la nit malgrat les ferides, fins que va arribar a l’estació de Fornells de la Selva. Allí va segrestar un tren de vapor posant la metralleta i una pistola al coll del maquinista i l’obligà a anar a tota maneta fins a Barcelona, però no va poder arribar-hi. Ningú va saber mai tampoc, què pensava fer a la capital de Catalunya, ja que difícilment podria escapolir-se allí ni rebre cap ajut. Potser només volia immolar-se en un lloc ben cèntric i concorregut de Barcelona amb la intenció d’assolir més repercussió. Però en arribar a Maçanet-Massanes, van tenir que parar a canviar la màquina de vapor per una d’elèctrica, fet que els hi va fer perdre temps. Per evitar ser descobert es va amagar al sostre del vagó. Un cop engegada la nova màquina van tenir que parar un altre cop a Sant Celoni. El Quico Sabater es trobava molt malament de les ferides de bala rebudes.. Patia una forta gangrena i la cama ferida li feia molt de mal. A punta de pistola va demanar anar a cercar un metge, però al carrer algú el va denunciar a la guàrdia civil i abans de poder arribar a un dispensari un escamot format per una colla de sometents i una parella de guàrdies civils li va fer front i el va matar. En Quico abans de caure abatut per una ràfega de metralladora, encara va poder ferir un sometent amb les seves armes. En revenja, l'escamot perseguidor li va descarregar totes les bales dels fusells que portaven destrossant-li la cara i el cos. Els franquistes no podien permetre una gesta com aquesta del moviment llibertari en contra de la dictadura.
La Mercedes li explicà que dins d’una de les motxilles d’un membre de l’escamot del Quico Sabater, la guàrdia civil va trobar l’adreça on vivia el Sr. Eustaquio. La Mercedes li digué que el seu pare, que va morir 5 després d’anar-se’n de Terrassa, era franquista i va estar 15 anys fent de funcionari a la presó d’Almeria on hi havia molts opositors del règim de Franco. Aquells primers anys després de la guerra van ser els de més repressió amb multitud d'execucions sumàries. Totes elles dutes a terme després de celebrar una farsa de judici. Per a l’escamot del Quico, carregar-se el Sr Eustaquio no era cap compromís, atès que era un jubilat sense cap protecció. La família pensava que un cop retirat, només anant lluny d’Almeria en tenien prou per a no ser reconeguts. Tot amb tot, per precaució, no sortien gaire i no tenien ni tan sols telèfon, però sembla que algú el devia reconèixer a Catalunya, i va donar la informació a la central del moviment llibertari de Tolosa de Llenguadoc. Al gener de 1960, poc després de caure abatut tot el grup del Quico Sabater, la policia traslladà urgentment tota la família de Mercedes a Barcelona, a un pis més fàcil de protegir. A partir d’aquell moment, El Sr. Eustaquio no va sortit pràcticament mai de casa segons li va explicar la Mercedes, ni obrien ningú que no coneguessin, ja que seguien tenint por del maquis. Les seves accions encara van durar alguns anys més. L’anarquista Caracremada va caure el 1963 en un enfrontament amb la guàrdia civil al Bages, després de volar tot un seguit de torretes de subministrament elèctric i el mateix any el moviment llibertari col·locà dues bombes a Madrid a la Direcció General de Seguretat i a la Delegació del Sindicat Vertical, les quals en esclatar produïren uns pocs ferits lleus. Sembla que aquestes foren les darreres accions del moviment llibertari armat. Tots els anarquistes implicats foren morts per la dictadura amb garrot o a trets en enfrontaments, fins que va ressorgir el MIL ja a principis de la dècada de 1970 i es va produir la mort d’un policia, fet que s’atribuí al jove anarquista Salvador Puig Antich, el darrer català que morí a garrot abans de la desaparició de la dictadura franquista. Era el març de 1974. Va ser l’ETA dins d’un altre moviment diferent, el que va prendre el relleu de la lluita armada a principis dels anys 60, i l'organització que va assolir el cop més fort el 1973, matant amb una bomba el vicepresident Carrero Blanco.
La Mercedes s’acostava als 60 anys i se li veien ja un bon nombre d’arrugues i sécs a la barballera i al coll. S’havia engreixat una mica i duia els cabells curts sense tenyir. No es va arribar a casar mai, li ho va explicar al Miquel. Va viure sempre amb els pares i la seva germana gran. Ara, un cop morts els progenitors, només quedaven la Maria Luisa, 5 anys més gran. Tampoc s’havia casat. La germana petita, la Paloma, vivia ara a Madrid, on s’havia traslladat el seu marit per feina, un cop l’empresa on treballaven a Catalunya va fer fallida. El seu fill, el Joaquim, amb qui havia jugat a la guerra algunes vegades a l’eixida de casa seva s’havia fet militar i vivia a Jaca al Pirineu aragonès.
-Mercedes-li va preguntar el Miquel.- ¿Tu saps per què volien matar els anarquistes el teu pare?. –Se’n va penedir de seguida d’haver fet aquesta producte tan directa, i de seguida ho va esmenar tot dient -Bé potser no és correcte que et faci la pregunta, però ja ha passat tant de temps, i el franquisme fa anys que fa malves...
-Si. -va respondre amb tristesa la Mercedes-Vam viure una època molt dolenta als anys 30, la república, la guerra...Els anarquistes van matar el meu oncle. Era capellà a un poble de Toledo. El van afusellar quan va intentar evitar que cremessin l’església del poble on era mossèn. La guerra va ser horrorosa. Vam passar molta gana a Madrid amb ma mare. Teníem una tenda de queviures que ens van requisar després que el meu pare s’escapés del setge de la capital i s’unís a l’exèrcit de Franco. Com que ja era gran per combatre i no havia sigut mai militar li donaren diferents feines a les presons franquistes. En acabar la guerra l’ascendiren i li donaren un càrrec important a la presó d’Almeria. Llavors els hi portava votada als anarquistes i els va fer patir molt els primers anys després de la guerra. Va haver-hi moltes execucions Era la venjança dels guanyadors sobre els que van perdre. Tant de bo mai més no en tinguem una altra de guerra civil...
Es va acomiadar anguniós d’aquella trobada amb la Mercedes. Li portava de nou al cap massa records dolents dels anys 59 i 60; època trista on s’aplegaven els records de la por al règim, la llarga postguerra amb les seves mancances i la persecució de la seva llengua. Tot caminant de retorn a casa seva va recordar en aquells moments les notícies de l' any 60 quan s’esbombava arreu la notícia, contada a cau d’orella, de la detenció i les tortures sofertes per un jove que es deia Jordi Pujol per cantar El Cant de la Senyera al Palau de la Música. També recordava la mort de Josep Maria de Sagarra, el gran escriptor, escaiguda el 1961. Ho va sentir un dia per la ràdio. El traspàs del poeta i dramaturg el va deixar tot el dia profundament entotsolat i capcot. El Miquel sabia, malgrat la seva curta edat, que en Sagarra era un personatge il·lustre ja que un dia havia sentit per Radio Barcelona, l’emissió en català de la Ferida Lluminosa, una de les seves obres de teatre més famoses de les escrites per ell als anys 50. Assegut ben a prop de l’aparell de ràdio sentia expressar-se uns actors en la seva llengua, una llengua prohibida, que només es podia fer servir en la intimitat i en cap cas en un mitjà públic. Només recordava haver sentit alguna vegada algun conte en català a Radio Barcelona, a les 12 del migdia dins de l’espai infantil, i no va poder escoltar cap més emissió de radio teatre en català, tret de l’obra esmentada de Sagarra. No va ser fins al cap d’uns anys, ben endavant la dècada dels 60, quan va començar, de tant en tant, a estones, a sentir altre cop el català per la ràdio. Va ser al programa Radio Scope de Salvador Escamilla, a Radio Barcelona; i va poder començar també a llegir en català al setmanari TeleEstel i a les revistes mensuals Cavall Fort i Serra d’Or. Un d’aquells anys la seva germana li va regalar per Nadal Les Aventures Extraordinàries d’en Massagran de Folch i Torres. També va ser llavors quan va començar a escoltar les primeres cançons en català fetes per uns nois que es deien Els Setze Jutges, però llavors ja tots els llibres d’ensenyament i les classes que rebia eren al 100% en castellà, en la llengua de l’estat. Una llengua que per a ell sempre més fou una parla estranya, aspra, forta, dura per donar ordres i totalment mancada de tendresa i d’humilitat. Era la llengua dels franquistes, la dels guanyadors de la guerra.

Galàxia

Epíleg
Inici de càntic en el temple

Ara digueu: “La ginesta floreix
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes”.
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!.
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa.
Perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues.”
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble.

Salvador Espriu.. 1965