L'endreça: troballa d'itineraris (2 de 4) (Cont.)

Un relat de: Perot

L'"estructuralisme": com una dama acabada d'arribar al camí emprès cap a la redempció, des de la meva por, els meus dubtes, les meves necessitats. Des de mancances emocionals i físiques: sempre m'havia vist petit, desnerit. Des d'excessos de solituds. Però, també, des de l'estrany orgull de qui creu que podrà excel.lir en alguna habilitat encara no descoberta. I des de la seguretat de qui se sabia protegit per la renda -i el nom- del petit negoci d'arts gràfiques de la família: la impremta de l'avi, del pare i del soci de l'avi que es va fer falangista bo i acabada la guerra, però que -segons tothom accepta- va tenir la destresa de ressuscitar l'entitat artística per excel.lència de la ciutat.
"Estructuralisme": la idea d'un sistema de valors, que em va costa d'abraçar, a mi, que m'havia amarat -fins al primer any d'especialitat de Romàniques Hispàniques- del positivisme, i del romanticisme, de les gramàtiques històriques de Badia, de Moll; de les exploracions lingüístiques de Coromines... O de les pròpies "Converses" de Fabra, que havia anat llegint bastant abans que comencés els meus estudis d'especialitat. Vaig llegir Fabra -vaig haver-lo de llegir- als catorze anys quan el pare em va obligar a copiar a màquina el llibret amb què ell havia estudiat de menut i que ara tinc al davant: "GRAMÀTICA CATALANA per POMPEU FABRA. CURS MITJÀ. QUARTA EDICIÓ. Publicacions de l'ASSOCIACIÓ PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA. Editorial Pedagògica. Arcs, 1. Pral. Barcelona. MCMXXXI." Coberta rústica, de cartró-fil vermellós; semblant a la d'alguns volumets que espero trobar, cada inici de tardor, a les parades de la Fira del Llibre Vell. Copiant-ne un full cada dia, podria presumir aviat de saber escriure bé en català i de dominar alhora algunes de les tècniques mecanogràfiques que tant podrien servir a qui potser hauria de sobreviure escalfant, com un honrat pixatinter, alguna cadira de despatx de fabriqueta d'una ciutat curulla de fum... encara. Tenia catorze anys.
Només tres o quatre anys després -abans que m'influïssin els autors de la modernitat lingüística que vaig conèixer de la mà de Ramon Cerdà -proper i distant professor acabat de doctorar-, les obres de Badia, Moll, Coromines, fins i tot d'Anfós Par, em permetien d'entendre els orígens de la llengua del país, el seu geni, en uns moments en què possiblement aquesta idea -més aviat imatge- de país em subministrava un refugi, un sentit -¿o m'enganyo?-, en el combat inconscient contra secretes i vergonyoses mancances. O en la lluita potser adreçada a la conquesta de somnis no aclarits. O potser adreçada, només, a arribar a ser com els altres, com tothom, i poder exercir algun dia alguna feineta per poder cobrar la setmanada. Com tothom. Potser com els nois del costat de casa, que, amb catorze anys, ja estaven fent d'oficinistes, llevat del mitjà, que, al darreríssim moment, va penjar els hàbits de seminarista i es va matricular a Econòmiques. (I va acabar els estudis. I ara, al seu enterrament, l'honorable Pujol es lamentava que ningú com ell per resoldre la conflictivitat de determinats traspassos de competències.) O com els treballadors de la impremta de l'avi i del seu amic falangista, i del meu pare, cada dia menys facultat per a exercir l'ofici d'amo rebut com a herència (i al qual ofici vaig renunciar d'entrada, no sé per quines pors, per quins prejudicis). Idea, imatge de país, que sens dubte m'havia començat de forjar, als disset i divuit anys, en les escapades a la percaça d'esglesioles romàniques, amb l'antic company de col.legi que es faria capellà i amb l'altre company que després seria arxiver i amb qui -al cap de vint anys- vam publicar un estudi sobre el nom de la ciutat. Imatge i sentiment definitivament entronitzats en les també sovintejades ascencions al Palau Nacional de Montjuïc, ara tot sol -observat per un conserge malaltís a qui encara reconeixeria-, intentant de retenir la senzillesa i el primitivisme dels pantocràtors de la capçalera de la terra. Sentiment, i fascinació pel país, que segurament, sempre segurament, desplaçaven l'interès i la fascinació, encara més primitius -i menys celebrables?- que fins aleshores jo sentia per la meva ciutat d'origen, pels seus senyals d'identitat, incloent-hi l'equip de futbol que n'havia de ser l'ambaixador. La meva ciutat de carrers de tantes estretors... Fascinació. Pors també. I potser repte.

. . .

De la ciutat precària -...de la persona precària- al país també precari. I del país -no oblidat tanmateix- a la llengua. De mica en mica, m'anava definint un nou territori, reflectit al mapa dels llibres de filologia, de lingüística, que encara són als prestatges preferents. Una mena de mapa, de carta, amb camins que intuïa poc fressats, pels quals podria avançar sense gaire competència, sense necessitat de recórrer a l'empenta, al cop de colze, a la baralla per a la qual jo no em sentia preparat ni dotat. Excursions, sortides per les pàgines de la llengua, paral.leles a d'altres excursions menys metafòriques, que, als darrers anys de joventut, aquests anys dels llibres que no sé si he de jubilar, em van permetre descobrir les verdors d'un Montseny amb pretensions de Pirineu, a pujar tarteres del Pedraforca, a atrapar angules al delta de l'Ebre. A preparar, exactament a organitzar -per més que ara me'n pugui sorprendre-, fins i tot a liderar, dures travessades a través de portarrons pirinencs. arran de congestes, arran de la història o de la llegenda, al costat d'antics companys de Batxillerat i de primers cursos de Facultat, a qui aconseguia de convèncer gràcies a soterrades habilitats meves. Excursions, sortides, que potser també volien expressar l'intent impossible -per la presència de cordons umbilicals no trencats- de distanciar-me de la cleda familiar, d'un oasi familiar que s'anava diluint a mesura que s'allunyaven els estius d'orxata sota el codonyer o sota alguna perera del pati de l'avi, ran del pou, potser esperant amb poc neguit -al costat del gosset, en un capvespre xafogós de darreries de juny- la final de copa de futbol en blanc i negre o, de segur, anhelant, l'escapadeta de tres o quatre dies a la Cerdanya amb els pares i el germà.

Les excursions, les sortides amb els companys, eren també viatges interiors, iniciàtics, prop de les arrels, prop de l'essència del país perfet de l'imaginari; d'una essència que estaven transformant, ja, alguns crits i algunes consignes que em contorbaven -més aviat com a espectador- dins i fora les aules, a escassa distància d'algun convent de Sarrià i de les sales de cinema d'art i assaig on començaven de fundar-se noves congregacions, noves intel.ligències, cridades a gestionar ben aviat algunes de les misèries de la nostra condició. O, tant més que per tot això, el país ideal de l'imaginari del noi precari, expectant, era transformat pel grinyol -per la sirena de queixa- que començava a apoderar-se de carrers, i sobretot de fàbriques, de la meva ciutat de tantes estretors, de xemeneies que deixaven de treure fum al mateix temps que ho feien els ciris de les processons de fosques Setmanes Santes, que s'apagaven com les dinasties dels fabricants hereus d'algun cacic de la contrada. O com el meu oncle Josep, tan tibat, tan aspirant a "senyor", que a la postguerra va canviar el sou d'oficinista al Banc per la propietat de la fabriqueta de teixits: de telers, magatzem i despatx enganxats a l'habitatge, com Déu manava. I que va poder substituir les trobades i els cafès al casinet dels artistes locals pels estiueigs al Balneari de Vallfogona de jardins modernistes i sala de ball amb piano. I que ara, arran de la crisi a la indústria del ram, arruïnat, s'apagava definitivament a la cuina de casa seva, a raig de gas que, aquesta vegada, no servia per a encendre res, absolutament res...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: