Cap a la carena

Matí tebi d'hivern. No inicio, encara, l'endreça dels volums que sé que no he de fer servir. Més m'estimo de perdre'm, un dia més, per sempre mal coneguts boscos, camins, fins i tot pobles, de la meva rodalia. ¿Perdre-m'hi per retrobar-me o, senzillament, per trobar-me? Com ara. A les meves muntanyes. Amb paper i llapis i tot, aquesta vegada.

...Alzina del Sal.lari amunt. ...Cada dia més lluny dels matins, recents tanmateix, d'aules d'adolescents que no hem sabut organitzar. M'enfilo, amb la Fura, per corriols endormiscats, cercant la carena. Tot sol? Amb la Fura sovint sota l'aixella perquè no vol caminar. Vaig pujant senderó amunt. (És una mena de fugida de les ciutats laberíntiques, atabaladores, irritables?) En el meu itinerari, ara arran de fondalades i de cingles, els boixos rossegen, malgrat la tebior de l'hivern. Més endavant, el camí, ara enclotat, és un fosc passadís dins l'alzinar, humit. S'estreny i s'entapissa de verdet lliscadís entre roques que regalimen, abans de refer-se més amunt, a la solella, als graons de pedra: als Graons de Mura. Decideixo d'asseure'm en un escó del vell camí ral, abandonant els peus a l'empedrat de pedres arrodonides, gastades, que formen la graonada. Uns solcs insinuen roderes excavades pels antics carruatges que feien camí al cor del país, cap al pla, cap a algun mas -potser portant el correu-, cap a l'hostal, exposats a les malifetes dels bandolers de la contrada. Com el bandoler Capablanca de la llegenda. Asseguren que es va unir a la colla de Rocaguinarda. Rememoro Cervantes. Diverses classes sobre el Quixot, a la matèria de modalitat d'un Batxillerat insuficient, l'any passat, més o menys al febrer. Però ara les aules són lluny. Prefereixo observar, ¿observar-me?, en la soledat agraïda d'aquest matí d'hivern, clar, tebi. Una soledat que em sembla voler desitjada, que em sembla fecunda. Potser m'enganyo... Segueixo esguardant l'empedrat al senderó costerut. Faig també una llambregada a l'aprenent de baraneta on em repenjo. I tombo el cap i adverteixo la profunditat de l'estimball on s'inicia el tou de valls i tossals que s'interfereixen en la percepció de la Mola, veritable decorat de fons.

(...Si són lluny els matins a les aules cada dia menys comprensibles, encara ho són més, de distants, els matins universitaris al pati de la Facultat, somniant, intentant de crear d'altres universos i d'altres meravelles. I patint-hi.)

Matí tebi d'hivern, lluny també de la fredor d'algun remot hivern a Madrid, en temps d'oposicions. (...Estany mig glaçat del Retiro en un matí gèlid, de sol pàl.lid i insignificant, sortint -jo- de la pensió del carrer amb nom de dramaturg.) ... Ara, aquí, tebior inusual. Em sap greu. Me'n sap més, tanmateix, l'eixutesa. I celebro els fils d'aigua que, adesiara, s'escampen, enjogassats, pel caminet. Ara, aquí, tot és ple d'un silenci que avui no trenquen ni el vent ni cap cançó xarona de cap visitant de cap de setmana: cap, cap, cap... Si de cas, només la fressa de la meva petjada removent els còdols que m'acompanyen fins a la carena, a la qual ja he arribat, després de la pausa als Graons. També, més endavant, trenca el silenci el cant compassat del possible pit-roig que intueixo a l'arbreda. ...Sóc, efectivament, a la carena. Què tenen aquestes línies divisòries que anomenem carenes?
...I coll de Boix. I, quatre passes més enllà, l'Alzina del Vent; poques passes més, resseguint part del nou -discutit- sender, arribo al casalot de la Coma d'en Vila: teulada esventrada, columna envoltada de murs que s'enrunen, vestigi de l'era, un bassiot picat a la roca viva. Bocins d'un passat de treballs a la serra esquerpa i escassa de terres. La Fura grinyola mentre, des de la carena privilegiada, observo el muntanyam que m'envolta: St. Llorenç a ponent, Montserrat a llevant, el Pirineu al nord, tancant l'horitzó. I la gran plana, la depressió, als meus peus, en una mena de llunyania propera. I cingles, cingleres i turons més precisos que mai: turons del Malpàs, de Puigdoure, del Pujol, de l'Espluga; Castell de Bocs, Paller de Tot l'Any, Roca Salvatge, Castellsapera, turó de la Pola. Noms entranyables, substantius, substanciosos,apresos dels llavis del pare i de l'oncle Fermí a les excursions d'esmorzars de truita dins la taifa (a la meva ciutat del Vallès en diem taifa) i d'aigua a la cantimplora. D'olors de farigoles i romaní. Turons rogencs, clivellats, alguns de rabassuts, senyors casolans del domini de boscúries perpètues que em sedueixen de la carena estant. M'agradaria d'atansar-m'hi, canals avall, vorejant colls de Correus, Hostalets, alguna ermita de camí ral. Com un viatger de les diligències d'altres centúries. O com a peregrí d'unes terres properes, les pròpies!, que molt sovint encara ens convé de descobrir. O, simplement, com a caminant, com a simple caminant que, trobant i retrobant els rodals, perdent-s'hi, troba i retroba espurnes d'alè atrofiades. ...I comença de flirtejar amb la gran nuesa, amb la crua nuesa, desempallegat de l'engany i de la duresa d'alguna ocupació quotidiana potser més improductiva del que imaginem.

Retorno, amb la Fura, pel mateix camí de l'anada. Escalf del migdia assolellat d'hivern. Primers esquitxos de groc a les argelagues. Saludo un bon home que, amb un branquilló de romaní a la boca, sembla disposat a iniciar ara el camí que, també ara, estic desfent amb la Fura, que davalla més lleugera que mai. "Bon dia!" És un altre tipus de retrobament, d'aterratge des de les alçades. També aterren -insisteixo en la metàfora- el llapis, el paper en el qual he pogut escriure frases el darrer sentit de les quals no arribaré segurament mai a conèixer.

...Però puc sospitar que m'enfilo a la carena també a la recerca dels mots que aconsegueixo d'aplegar al cistellet dels meus papers.