L'endreça de llibres: troballa d'itineraris (1)

Un relat de: Perot

Malgrat la incorporació imprevista, a darrera hora, d'algun llibre, segueixo creient que he de traslladar -o jubilar, també- volums, opuscles, textos de filologia, de lingüística , que encara presideixen algunes prestatgeries de la meva saleta de treball. Obres que -com expressaria en un registre molt col.loquial- s'han anat omplint de pols, o potser florint-se, a mesura que jo m'allunyava de les preocupacions, dels interessos que em van dur a trucar a les portes de Romàniques Hispàniques de la vella Facultat de Filosofia i Lletres...; obres a les quals ja ben poc havia hagut d'acudir darrerament, a fer-hi cap mena de consulta, atès el nivell d'escassíssima exigència acadèmica als últims cursos impartits al Batxillerat i als Preuniversitaris (en les seves diverses denominacions).

...

Sóc davant per davant dels llibres traslladables o jubilables, a la mateixa habitació, àmplia, fosca, de predominis marronosos, que havia estat dormitori dels avis, i que de mica en mica, amb els anys (cinc, deu, vint, trenta, prop ja de quaranta), he anat transformant en la meva sala d'estudi, primer; de treball, després. Fins ara. A partir d'ara, esdevindrà només un simple refugi?
(Bo i despatxat l'antic mobiliari -un formidable armari mirall, el llit de matrimoni, poca cosa més que l'essencial-,
i després d'haver rebaixat el sostre de l'antiga habitació, ben aviat diverses rengleres de prestatges, curulls també ben aviat de llibres, van començar d'ocultar les parets. Al bell mig de la sala, hi vaig instal.lar una petita tauleta, baixa, allargassada, de fusta de melis, acompanyada d'un butacó: aptes, l'una i l'altre, per a poder llegir amb certa comoditat, per a executar diverses de les variades feines a què pot obligar la professió d'ensenyant: des de correccions (més temudes pel docent que per l'alumne) fins a l'elaboració d'apunts, de gràfiques; o fins al retall de textos o d'il.lustracions... En una de les parets recobertes de prestatges, empotrat com un prestatge més, el taulell-escriptori que al seu dia va acollir màquines d'escriure, faristols, material de papereria fàcilment imaginable: testimonis -com els llibres emmagatzemats- de la meva trajectòria d'estudiant i de professor; testimonis i protagonistes d'una etapa, potser d'uns època, potser de l'evolució de tot un període de temps en què havíem de recórrer al típex, als correctors de tinta vermella, als clixés per a ciclostil..., abans que s'imposés l'imperi de l'ordinador, domini poc qüestionat, a la meva saleta, pel petit aparell de televisió i de DVD, d'arran d'un celobert d'escassa llum, prop del sofà on ara mateix la gosseta jau endormisacada, enmig del silenci protector, ancestral, maternal, el trencament del qual -una simple trucada de telèfon- pot arribar a trasbalsar-me.)

. . .

Al fons de l'estança, als prestatges de mà esquerra, trobo més o menys ordenat el conjunt de llibres llicenciables. (Com puc explicar-me aquesta aventura? Com va ser possible?) Drets, avançant cap a la dreta, van desfilant davant meu títols de comunicació, de lingüística general, de lingüística teòrica. Són els primers que em trobo. Estudis i tractats d'autors d'èxit entre els universitaris dels darrers 60, universitaris que jo -un més entre "ells"?- observava des del pati de la Facultat. o al bar, de vegades formant petit comitè amb qui no podia sospitar que arribaria a ser Conseller d'Obres Públiques, o acadèmic, o Director General de la Joventut. Contemplava combinacions de compromisos polítics amb renovacions intel.lectuals, tècniques; còktels de barbes i pulcres afaitats; veïnatge -de vegades sospitós- d'anoraks i americana/camisa/corbata. Potser alguna vegada també, combinat amb algun àcid de l'època. O amb vins de sagristia amanits amb melodies de Xesco Boix. El sindicat -mai més ben dit- de l'aiguabarreig. Primer gran aplec dels plançons recol.lectors dels mots que els poetes havien salvat, deien. I jo, poc més que un figurant de la pel.lícula, de l'espectacle, esguardant-ho des de la insignificança i l'esporuguiment de noi provincià -això és, de comarques- transplantat a la plaça de la Universitat de la capital, lluny ja dels antics companys de batxillerat (engolits pel món adult, desapareguts de manera semblant als companys de jocs de carrer), sense més equipatge que la petitesa, la por, els dubtes, la necessitat de normalitzar-me, el deliri de ser algú. Sense més actuació sexual que la del desig imposat per la societat. O la de la mirada. Confiant en la possibilitat de redempció personal de la mà d'aquests autors del moment, d'aquests noms que ara tinc al davant, encara: Malmberg, Mounin, Piaget, Roca i Pons, Aranguren, Saussure. Sobretot, Saussure, sant Saussure: el "Curso de Lingüística general", començat a llegir tan bon punt havia superat -més malament que bé- els cursos comuns dels senyors Palomeques, Guerreros, Rubios, Marcos, Gomàs, Secos, Vilanovas... El Doctor Antoni Vilanova...

(Cont.)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: