L'endreça: troballa d'itineraris (4 de 4)

Un relat de: Perot

… "Separates" rebudes a les classes del Sr. Aramon, al Palau Dalmases del carrer de Montcada de la ciutat d'abans de la transició. La Barcelona que corprenia i engolia el jove redimible, conscient de mancances i de necessitats. També dotat d'un cert orgull. Potser sabent-se poc més que un observador forçat, i que, des de la comarca, aterrava a la capital de l'erudició soterrada: la ciutat dels "senyors de Barcelona": d'autoritats, de metges i dentistes. De catedràtics vorejant estranys poders i privilegis. La ciutat que volia distingir-se de la Barcelona de les classes populars de matins de diumenges de donar veces als coloms de la plaça de Catalunya.

"Separates" i d'altres títols retrobats, jubilables, que em transporten a les classes dels vespres de dimecres al Palau del carrer de Montcada. Potser després d'haver dinat, sol, al menjador d'un Ateneu més envoltat que mai de placideses i mediocritats. Si les classes del matí, a la Universitat, havien acabat d'hora, potser havia tingut temps d'anar a dinar a casa, al Vallès, i de vegades corrent, havia arribat a l'estació dels Ferrocarrils de Catalunya just per a agafar el tren de les sis del vespre. Sol. I observant. Aleshores potser ja era fosc. Potser, en aquelles hores de la tarda, alguns conciutadans -com el meu antic professor d'Història-, es dirigien cap a la capital escapant-se d'amagat de la ciutat del fum, de la ciutat obrera de carrers sense botigues, de carrers empedrats mal il.luminats, a la recerca d'una espurna de llum, potser disposats a l'entremaliadura o a assaborir el misteri. O això em semblava, des dels seients de fusta d'uns ferrocarrils en els quals, al matí i al migdia, coincidíem tots els universitaris de la ciutat, al mateix racó de vagó, obrint llibres de text, apunts, periòdics, alguna novel.la, algun assaig… Informacions de l'estranger. Algun llibre prohibit que ens havia venut algun senyor ben relacionat. O algun espavilat. Freud, Fromm, Marcuse, Bertrand Russell, Tamames, Aranguren, Solé Tura, Joan Fuster…; Proust; alguns llibres de poemes: Espriu. Evidentment, algun Marx. (Algun d'aquests noms segueix malvivint ara, també, a la biblioteca de les meves golfes….) Vagons de tercera, potser granotes -o Brills?-, del ferrocarril que a la meva ciutat encara anomenem "Tren de Baix", atapeïts al matí i al migdia. Grupet d'estudiants arrecerat al fons, al marge de la resta del passatge, segurament sabent-se (sabent-me fins i tot jo?) els "escollits". Separats de la "gent", dels treballadors que no eren exactament com els que hauríem trobat als vagons dels pingüins del "tren del Nord". També al marge del sindicalista clandestí que, de tant en tant, bo i dret enmig de la multitud amb cara de son, aixecava la veu tot parlant-nos de misèries i de lluites incipients. També, i menys al marge, algun intel.lectual reverenciat per tots nosaltres, camí de l'editorial, camí d'algun despatx influent, d'algun destí poc declarable. En Feliu Formosa, en Raimon Escudé… Jo ho observava, més que no pas ho compartia, des del meu estranyament, des del meu entotsolament, des d'una distància que es podria començar a escurçar -em devia dir- progressant en els meus coneixements lingüístics. O fent veure que progressava, davant nous companys, i davant alguna rara nova coneixença amb qui, a més de seient i dèria filològica, començava a compartir, en el camí cap a la redempció, antifeixisme elemental, futbolisme… i neguit per la salut mental, per neurosis que tots plegats començàvem a identificar. Verb "progressar" matisable. En tot cas, "progressar": en la quantitat. I en la qualitat. I en la possibilitat d'obtenir reconeixement per part de les persones més properes.

Progressos qualitatius. Devia fer cas al que em desitjava el meu professor de Lingüística general a la primera pàgina del llibre "Lingüística d'avui", que ell acabava de publicar, que ara tinc al davant, i on rellegeixo, a la primera pàgina, una dedicatòria que, d'entrada, em va desplaure: "A en Pere, de qui espero una regeneració científica". El jove professor aspirant a renovellar la filologia més nostrada em convidava que m'allunyés, definitivament, d'una orientació poc científica, taxonomista, no fonamentada en la idea de sistema, de relació, d'estructura. Una orientació que, un mal dia, encara em va tocar de defensar, en un debat a l'aula, amb Carme Riera com a oponent: érem els alumnes escollits pels nostres professors per a escenificar la lluita entre velles i noves teories.

Poques diferències, potser, entre la manera com vaig actuar en el debat i com ho fet, més endavant, en d'altres situacions en què, aparentment més madur, he hagut de defensar públicament alguna idea, algun punt de vista, algun projecte. Claustres. Reunions. Col.loquis. Presentacions. Sobretot si percebia que hi havia una certa multitud. Atabalament. Esporuguiment. De vegades envermellint, estranyant-me de mi mateix com si el que parlés no fos jo. O com si jo fos en una altra banda. Sense capacitat de ser conscient del resultat d'unes intervencions que, qui sap?, potser eren més reeixides del que em podia imaginar. Potser sense acabar de ser conscient de tot el contrari. Però conscient, això sí, de la possibilitat de patologies de manual. De limitacions que m'han condicionat en tots els ordres. I que -al costat de d'altres limitacions- em van dur ben aviat, potser de la mà d'alguna nova amistat acabada de fer, a interessar-me per Freud, per la psicoanàlisi. A deixar-me aconsellar per alguns dels companys més grans a qui menys temia, i en qui veia -sempre potser- la imatge d'un germà gran, o d'un pare, d'algú de qui podria aprendre o en qui em podria arrecerar.

Temps de descobertes lingüístiques. De regeneració científica, com havia escrit en Ramon Cerdà. Temps, també, de falsa regeneració -de generació- emocional, enmig d'altres naufragis. Enmig de la necessitat i -em cal recordar-m'ho- enmig d'un cert orgull. Temps de recerca de la normalitat que dicten les lleis socials no escrites. La normalitat dictada, exigida, no ben bé sentida, manifestada aquell vespre en què, sortint de les classes que imparteix com a professor de català, l'estudiantet se sent empès a iniciar la conquesta d'alguna alumna inabastable. Potser per poder-ho contar a l'amic confident. I que la naturalesa malaltissa l' obliga a recular l'endemà. O el mateix dia, prolongat en una llarga nit en blanc, i de pànic, després d'haver-se adonat -l' estudiantet- d'haver comès una transgressió que comportaria, irremeiablement, l'expulsió del seu paradís original…, del món de castell de focs en què vivia i en què, segurament, volia seguir vivint…

. . . .

Se m'apareixen, ara, als prestatges, les obres de les noves orientacions: d' Alarcos Llorach, de Coseriu, de Greimas, de Mounin; els estudis posteriors de Sebastià Mariné i de Joan Solà -no estrictament estructuralistes: d'anàlisi profunda dels mecanismes gramaticals-. Molts volumets de "Que sais-je?". (Què n'he de fer ara?) Més enllà, cap a la dreta, els títols ja generativistes: Ruwet, Nivette, Caselles, Viaplana. I Chomsky! "Aspectos de la teoría de la sintaxis." Molt més que gramàtica. Molt més que lingüística. I aplicacions dels nous corrents al català, al castellà, a l'escola… Uns opuscles amb articles de Gabriel Ferrater. L'opuscle de "Les mosques" de Ferrater, amb qui vaig coincidir en unes trobades de lingüistes al bar de la placeta del monestir de St. Cugat, al "Mesón". (Què hi feia jo, allà?) (I per què en Joan Solà va arribar a venir a casa i jo vaig anar a casa d'ell? I per què vaig col.laborar a l'Atles Lingüístic del Dr. Badia? I per què, a més d'assistir com a alumne als Estudis Universitaris Catalans, vaig seguir també un curs de Fonètica experimental a EISA? ¿Com és que en Feliu em va recomanar a Salvat per a la traducció al català d'una enciclopèdia d'aquesta editorial? Com és que vaig fer de corrector a Edicions 62 i, gràcies a Francesc Vallverdú, vaig arribar a revisar -encara que només fos a nivell tipogràfic- uns textos de Salvador Espriu, la lletra del qual reconec en el disc que ara em surt entre els llibres?… Després se'm va demanar que participés en el que segurament ha estat el primer llibre de text de català per a castellano-parlants…)

Efectivament, repassant el que vaig traient de la prestatgeria, se'm fan palesos canvis qualitatius, canvis d'orientació metodològica, en la direcció suggerida pel meu ex professor a la dedicatòria. Estol de volums en les noves línies, al costat dels corresponents a una lingüística més tradicional, dels quals ara observo títols que -de segur- encara vaig tenir interès a adquirir després de la meva "transformació", després de la "regeneració científica" insinuada pel professor Cerdà. Més Coromines, Badia, Veny, Baldinger, Wartburg, Väänanen. I, acabant la filera, obres pertanyent a un altre univers, que parlen d'unes altres tendències, d'uns altres problemes, sovint relacionats amb la interacció entre la llengua i el seu entorn. Una lingüística poc romàntica, més pragmàtica... Polititzada i tot. "Idioma i prejudici", "Papers de sociolingüística", "Política lingüística", "Llengua i població a Catalunya", "La llengua dels valencians", "Llengua standard i nivells de llenguatge". I les obres de Francesc Vallverdú, al costat d'una de corregida per mi: "La llengua en la humanitat, la nació i l'individu", d'Otto Jespersen, traduïda pel meu company de curs J.A. Argente. (Correccions a Edicions 62. Per a presentar-les al piset fosc de l'Eixample d'una Barcelona menys solemne que la de del Palau Dalmases, que la dels Estudis Universitaris Catalans. Correccions a 62. També a Tàber, a través de Marta Pessarrodona...)

- - -

Darrers títols retrobats als prestatges, que m'acostaven al conflicte: a la conflictivitat sempre temuda per mi, en tots els ordres. Uns títols que van arribar a les meves prestatgeries al moment de la certitud i de la comprovació de li
mitacions intel.lectuals i emocionals. Al moment de l'anàlisi i la desaprovació de molts dels meus recursos de sublimació. Al moment que, a més, començava de descobrir un món que em va semblar més autèntic, més real, que el de la Universitat: el món al qual vaig anar a parar com a llicenciat, com a professor, en un institut de barri, aleshores mig marginal. Un món que em va obligar a canviar de llibres. A anar substituint obres de la considerada alta cultura per simples llibres de text.

Però els títols prestigiosos dels estudis universitaris -com si fossin ells el propi títol de llicenciatura- han romàs, tot el temps en què he estat a la docència, als prestatges de sempre, als prestatges que semblaven més nobles, com un teló de fons, com un decorat del meu teatret de la vida. Com una agenda privilegiada de la pròpia existència.
- - -

Sóc capaç de treure del seu lloc preferent tot aquest conjunt de llibres?


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: