Cap al tren de la Pobla (i 3)

Un relat de: Perot

AL TREN DE LA POBLA (i 3)
FINS A LA PORTA DEL PIRINEU


El tren remunta, decidit, la vall del nou company de viatge: la Noguera Pallaresa. Sotragueja amb moderació. Túnel rera túnel, travessa -arran de riu- serres en principi arrodonides, cobertes de pi. Però no triguen a arribar els primers espadats: parets rogenques i nues. I, a partir d'ara, s'aniran alternant suavitats i esquerpeses al pas del tren pels petits baixadors -això són, o intenten de ser-: el de Vilanova de la Sal, el de Santa Linya -sense edifici, sense marquesina: una simple andana des de la qual podrà pujar al tren … només qui ho sol.liciti-. La unitat de tren Man-592, el "Superman", ressegueix -de vegades des d'alçades respectables- un riu convertit ara en pantà de Camarasa, encaixonat, d'aigües de verd maragda o turquesa, incertes, variables, en les quals es podrien emmirallar les restes de la Baronia de Sant Oïsme: esglesiola romànica i torre de castell, perdudes al capdamunt del turonet d'accés quasi impossible que, com una península, s'endinsa en un pantà que es va dissolent a mida que ens acostem a l'estació d'Àger, construïda a …nou quilòmetres del poble. L'estació conserva un edifici de viatgers inutilitzat, així com un moll de mercaderies que sembla que vulgui recordar-nos que, per aquests camins de ferro, s'havia transportat fusta del Pirineu, pedra sílex, ciment, material militar i s'hi havien fet els subministraments per a les centrals hidroelèctriques… Poc més enllà de l'estació d'Àger, el tren i el seu passatge truquen a les portes del Montsec. A l'oest, el Montsec d'Ares; a l'est, el de Rúbies. Enmig, la verticalitat de les parets del pas de Terradets, a banda i banda d'un riu amb vocació d' escultor. O d'arquitecte i constructor de vies naturals de comunicació. Des del tren -que aprofita, com la carretera, l'esvoranc obert pel riu- m'adono que som al tram més espectacular, fins i tot més corprenedor del trajecte; un tram que, per si sol, ja justificaria una anada a la Pobla de Segur: un engorjat rogenc, pelat, de poc més de quatre quilòmetres que es prolonguen fins als cingles del Valentí, una mica més enllà de la verticalitat absoluta de la Paret de les Bagasses, de quatre-cents metres de mur, d'espadat, sobre l'estretor desafiant d'un riu encara impetuós en alguns moments. I el tren, pujant amb decisió, sense treva, arrapat a la roca excavada, pels esforçats de sempre, en temps de la dictadura de Primo i en temps de la dictadura de Franco. (Als anys de la República, s'havien paralitzat les obres de la línia.)

(Al pas de la regió de Terradets, experimento l'estranyesa que produeixen les visites a terres properes que veiem llunyanes. Que ni arribem a sentir com a nostres. Terres properes que no formen part de la nostra quotidianitat. Indrets que podríem admirar amb ulls de turista de país estranger. Rodals que són aquí mateix, tocant a casa: sorprenent-nos, meravellant-nos. Naturaleses excepcionals a l'abast de la mà: gorges que potser trobaríem a l'Europa central o a l'Amèrica del Nord, prop d'envejables grans rius. Esquerdes, rocam, espadats del mateix cromatisme. Però no cal ni aquesta excepcionalitat. També ens podem sentir forasters en la proximitat llunyana de l' ermot que és a cop de pedra de casa. O al camí que mena a l'ermita on els avis celebraven els aplecs. Sense que m'hagi calgut anar a les antípodes, a Terradets he assaborit la llunyania. I l'estranyesa. …També trepitjar la més propera de les llunyanies pot -també- il.luminar alguns racons foscos de les habitacions del nostre santuari més íntim… Als plecs de la llunyania de Terradets he anotat els enigmàtics noms de la soledat, de la por, del dubte, de la petitesa enmig de la grandesa: de mi i, probablement, dels companys de viatge del tren, lleus tremolors, potser com el propi tren, dins una immensitat inabastable, incomprensible, aclaparadora.)

Acabat de superar el congost formidable, la unitat Man-592, el blanc i aixatat "Superman" de finestrall negrós ribetat de butà, troba -al llarg de tot l'embassament de Terradets, i fins a Tremp- l'espai idoni per a un descans merescut. El seu balneari particular. Aleshores tren i passatge ens permetem de respirar profundament. L'estretor, la verticalitat, la nuesa de la roca, el paisatge inhòspit -de vegades angoixant- cedeixen el pas a l'amplitud, a l'horitzontalitat, a la serenor… Els tons terrosos i rogencs, vagament infernals, són substituïts per diferents modalitats de verds. Tren i passatge respirem, descansem, mentre voregem les aigües ja pacificades, tranquil.les, més aviat fosques, de Terradets: el pantà que, sovint envoltat de vegetació de ribera, prop d'horts reapareguts, adquireix la dimensió i la fesomia d'un gran llac natural d'alguna regió del centre d'Europa.

En aquesta mena d'oasi, l'estació de Cellers-Llimiana ve com l'anell al dit. L'edifici de viatgers, amb un bar a la terrasseta d'arran d'andana, fa també la funció d'alberg de muntanya i presideix un petit conjunt arqueològico-ferroviari, amb un ben conservat -però ara en desús- moll de mercaderies i amb una aiguada per a abeurar les locomotores de vapor dels trens turístics que de tant en tant circulen per aquesta línia. És l'única aiguada que funciona a les línies d' ample ibèric a Catalunya. (¿No fóra possible que el tren parés més estona a Cellers-Llimiana? Els passatgers podrien baixar un moment a l'andana i, ben asseguts sota els para-sòls de coloraines del bar de l'estació, farien un repàs reparador del que ha estat fins ara el curt però sorprenent viatge.)

L'amplària recuperada, i l'horitzontalitat, la placidesa, els tons verds, la sensació que som a terra fèrtil, ben aprofitada, es mantenen fins a Tremp. El passatger s'ha pogut adonar de la personalitat de la subcomarca de la Conca de Tremp: un territori poc poblat, al bell mig del qual el pantà es va convertint -a poc a poc- en un rierol amb prou feines intuït en les fileres de verns, de salzes, de pollancres, que s'arrengleren enmig de l'esplanada. I el tren, abans d'arribar a Tremp, potser pararà -potser no- a Guàrdia de Tremp i a Palau de Noguera (abans, Palau-Puigcercós, com encara recorda un rètol mig esborrat, a l'antic edifici de viatgers). (A l'estació de Guàrdia de Tremp -amb un petit edifici inutilitzat, protegit del vandalisme amb unes tanques de filferro- no hi ha ni una trista marquesina per a l' aixopluc dels possibles passatgers que el nou tren de la Pobla s'haurà d'anar guanyant a pols. És el gran repte que es presenta per als nous titulars de la línia. M'ho sembla.)

No m'ho sembla -en canvi- , sinó que n'estic convençut, que aquest és un trajecte de contrastos i d'alternances: el tren, i el passatger, passa de la ciutat a la plana rural; de la plana, a la muntanya; de la muntanya -i dels engorjats- torna a la plana oberta, altra vegada; i de la terra fèrtil a l'eixuta. Fins que retorna més endavant als terrenys més rics i ufanosos… Però no és just de reduir els contrastos d'aquest trajecte als indrets -al territori- que el tren va trepitjant. Contrastos -també- entre els usuaris: dels pagesos de la plana -de la gent de "tota la vida"- als immigrants de fa quatre dies: negres, àrabs o japonesos que han baixat a Balaguer; dels ciutadans atribolats que han anat a fer gestions a la capital de la comarca als turistes aparentment ociosos… I de la noia jove, pèl-roja, de pantalons amples de color blau elèctric…, a mi mateix, que segurament no podria acabar de justificar el motiu del petit viatge...

Enmig d' aquestes alternances, i de les meves incerteses, es manté fins a Tremp -m'ho recordava abans- el tipus de paisatge que assaboreixo des de l'inici del pantà de Terradets. Naturalment, la vila de Tremp és un punt i a part dins aquest darrer sector de trajecte: la petita capital, de més de 7.000 habitants, i que ha esdevingut una important porta d'accés al Pirineu, trenca la cadència de la plana. La seva estació -on, carpeta sota el braç, ha baixat la noia estudiant- és, juntament amb la de la Pobla i la de Balaguer, una de les tres -només tres- que, al marge de la de Lleida, es podrien destacar -entre cometes- en el conjunt de la línia. (Si he de fer cas de les restes d'arqueologia ferroviària, escassíssimes en tot el traçat, i que encara puc observar des del tren, l'estació de Tremp devia haver estat bastant més important.) Però -igual com la de la Pobla o la de Balaguer- mai no ha pogut esdevenir una gran estació: d'aquelles que només poden néixer i créixer a peu de vies que comuniquen grans ciutats o que tenen un gran tràfic de mercaderies. Ni tan sols ha tingut la sort de pertànyer a una línia de vida centenària. L'edifici de dues plantes, de parets arrebossades, de color rosat terrós, que és també parada d'autobusos, té com a element característic -compartit per l'estació de la Pobla- uns porxos laterals, en un dels quals hi ha servei de bar, tan inhabitual en aquesta línia com d'altres serveis mínims que reclamaríem en qualsevol estació: la venda de bitllets, els lavabos… Uns serveis de què es disposa a Tremp, però no a la darrera estació del trajecte: la de la Pobla de Segur, a la qual la unitat Man-592, el "Superman", arriba després de vorejar un darrer pantà: el de St. Antoni -o de Tremp-: el més gran dels quatre que ha resseguit en aquesta ruta que, si és la dels contrastos abans esmentats i la de l'impressionant pas de Terradets, és, també, no cal dir-ho, la ruta dels pantans que van alterar, al seu dia, molt més que la fesomia del paisatge.

El tren, després d'haver recorregut noranta quilòmetres -sempre aigües amunt, remuntant els rius- arriba a l'estació de la Pobla de Segur al cap d'una hora i cinquanta minuts d'haver sortit de Lleida. Sense sorpreses de cap mena: com correspon a un tren fiable, bé que modest (i que, als moments que més pugem o quan més es freguen les parets dels congostos, pot fer la sensació de succedani de cremallera… o de simple tren turíst
ic) I qui hagi de viatjar per obligació m'haurà de perdonar que agraeixi que el tren no hagi anat més ràpid; que hagi arribat només trenta-cinc minuts abans del que ho feien les unitats 593 -els"Camells"-, habituals de l'època immediatament anterior a la represa de la línia. Tren i jo -i uns pocs viatgers més- som a l'estació on finalitza el trajecte: lluny del nucli històric del poble, enlairat al fons, avançant-se al rengle de muntanyes que tanquen la vall i que són la veritable porta d'un Pirineu pel qual només ens podríem endinsar per carretera -passant per Sort o per Pont de Suert-, com fèiem als anys en què, amb els companys de Facultat, projectàvem caminades -peregrinacions- pel Pallars Sobirà o per la Vall d'Aran. Aleshores, al peu d'estació, després que havíem abandonat el "Platillo", esperàvem -plànols en mà, motxilla a l'esquena- algun autocar que ens duria al cor de la muntanya. Potser encara érem a temps de menjar algun entrepà, asseguts en algun banc d' una estació gens pretensiosa -de les mateixes característiques que la de Tremp-, ben lluny de la grandiositat o l'excel.lència de les velles estacions de Ripoll, de Puigcerdà o de Portbou, convertides en aparadors de les seves companyies ferroviàries. La de la Pobla de Segur -construïda a l'època en què ja era història l'arquitectura del ferro- no pretenia ser res més que el punt i final d'una línia. Amb el més imprescindible: l'edifici de viatgers amb els serveis indispensables. I amb aiguada, moll de mercaderies, una grua i una rotonda per a la inversió de la marxa dels combois…. Ara no té ni això. Ara l'edifici és tancat. I els antics elements complementaris s'estan malmetent o han desaparegut. Els espais que fan d' estació comencen i acaben en una llarga andana amb marquesina -com les que hi ha instal.lades a qualsevol dels baixadors de la línia-, amb un parell de bancs metàl.lics i un plafó amb els horaris. Qui vulgui agafar el tren per anar a Lleida, haurà de comprar el bitllet al revisor, al mateix tren. I tot fa pensar que, fins que les autoritats dels FGC no acabin de definir el perfil de la línia, es mantindrà aquesta situació tan precària. Mentrestant, el passatger ha d'agrair els detalls escultòrics enclavats -com plantats- als parterres dels voltants de l'edifici ara inutilitzat: dos conjunts, recents, de característiques contraposades: línies enfront de volums arrodonits, massissos; l'un rememora el cinquantenari de l'arribada del tren a la Pobla de Segur; l'altre és una al.legoria a la saviesa: com dos arbres més, del llarg passeig, frondós i solitari, que, paral.lel a les vies, ressegueix la cantarella del riu Flamissell.

…Paral.lel al Flamissell i a les vies. Paral.lel a unes andanes encara massa buides.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: