L'autopista del record i de l'aprenentatge

L'autopista del record i de l'aprenentatge

Sóc a l'estiu. N'he adquirit plena consciència quan, com cada any, una tarda d'un primer dia de juliol m'he decidit de perdre'm, sol, per l' autopista que, si volia, amb una mica més de temps, em permetria d' arribar-me a la frontera. (...Frontera, fronteres mítiques.) Però no vaig més enllà d' algun poblet costaner: potser Tossa. (...I m'enfilo pels estrets carrerons de la vila vella, caminant a frec de portals i d'eixides amb testets de begònies o de petúnies o amb hortènsies i flors de nit silvestres nascudes a peu de carrer.)

Autopista amunt, cada any, a l'inici de l'estiu. ¿Buscant encara, a la meva tardor, nords espriuencs? Potser, simplement, volent rememorar, o enyorant, els vells estius d'anys d'il.lusions alienes i pròpies, en què, acabades les activitats acadèmiques -ja com a docent, en el meu cas- i també les activitats en què ens havíem anat comprometent -en el meu cas, amb moderació, de manera inconstant i poc fiable per als altres- , ens obligàvem, a cop de cotxe, a cop de 127 o de vehicle llogat, a fugir de la ciutat desmanegada i del país encara no fet aleshores. Del país que no hem sabut fer. Jo, també, fugia de les meves pors, de la ignorància respecte a mi mateix, i del que m'havia anat preocupant i obsessionant als darrers mesos... Enrera, pel camí d'asfalt, s'anaven distanciant l'Elena, l'Institut, les meves oscil.lacions i inhabilitats que -hi confiava- algun dia es transformarien per l'art i la màgia de les anàlisis d'arrels freudianes. Per al Josep, per a l'Eduard, quedaven enrera el Congrés, la militància, el col.legi, l'empresa d'Olesa.

Autopista amunt, encara, cada inici d'estiu. Recordant, enyorant estius de la nostra història -de tots i meva-. Estius que permetien la fugida, el tall sobtat. L'alliberament de cadenes quotidianes. I molt més.

Alguna vegada l'autopista que duia nord enllà només ens havia pogut deixar ençà de la frontera: a Figueres o al petit poble del qual és originària la família dels amics de sempre. Però allà, a l'Empordà, ja hi intuíem la frontera: la porta de paradissos, d'on deien que la gent era rica i culta. Hi érem molt a prop.

Autopista amunt, mentre parlàvem, distesos, sorneguerament, de patriarques i de santons coneguts, o comentàvem els darrers títols de novel.listes de les darreres generacions. O les novetats polítiques, socials, culturals... , que intentàvem de seguir, molt sovint amb l'ajut de persones properes molt més compromeses que nosaltres. ( La pròpia autopista ja era, aleshores, una mostra de la modernitat o del progrés que ens esperava si travessàvem la frontera. Com ho eren les àrees de descans i de serveis de les autopistes., que, a l'estiu, eren rambles de nacionalitat europea, envaïdes d'envejables vehicles de matrícula alemanya, francesa, sueca, danesa, holandesa, belga, anglesa... Les arbredes, les pollancredes, de les rodalies del Montseny ens podien semblar una anticipació del que trobaríem nord enllà.)

Autopista amunt, amb els mapes a punt, mentre ens alternàvem en la conducció del vehicle.

Més vegades, al més sovint d'aquella dècada dels setanta, aquesta autopista del record ens havia portat, sí, al cor del barri Llatí de París. Quan París tenia el prestigi del París de sempre. O a la plaça Damm, a Amsterdam, prop de canals ambigus d'aigües tèrboles al peu de cases d' aparadors de moralitat dubtosa, i no gaire lluny de viles d'arquitectura de contes de fades, de molins, de mercats de formatges, de terres guanyades al mar. Volendam, Monikendam, Illa de Marken... O, sempre l'autopista, ens havia conduït fins a Picadilly, a frec del Tàmesis i del Soho dels espectacles que hauríem volgut veure en els nostres escenaris. O a les terres altes d'una Escòcia tranquil.la, de tons verds i grisencs, apuntant al nord del nord, amb llacs llegendaris i algun parc que hem volgut imitar. O a les terres del sol de mitja nit del Cercle Polar, on havíem arribat, després de travessar, amb el 127 vermell, França, Suïssa, Alemanya, Dinamarca, i, amb l'ajuda d'un ferrys-boat, el sud de Suècia, el ponent i el nord de Noruega, arran de fiords... (L'Europa que ens enlluernava: l'Europa de les ideologies, de la política -en què se'ns forçava a creure i a participar-.) També l'autopista -ja convertida, al tram final, en una modesta carretera- ens havia situat en algun dels països de l'Est -l'antiga Txecoslovàquia, la ja aleshores occidentalitzada Hongria de Buda i de Pest, de les platges de Balaton, del tocai i d'en Fazekas- , després que, venint de Suïssa o de l'Àustria d'Insbruck, de Salzburg, de la Viena imperial i de la saviesa, havíem pogut superar la frontera sota l'esguard amenaçador dels fusells de soldats pro-soviètics. Era l'any 1979.

És la mateixa autopista que ara recorro amb el petit Toyota. (...Diferentment del 127 vermell, amb cinc marxes, air-bag, direcció assistida, aire condicionat, instal.lació per a telèfon mòbil -¿hauríem entès el concepte?- sense la utilització de les mans...) És l' autopista que puc associar a "fugides". I a recerca, a descobriment. A aprenentatge. A il.lusió. En temps en què jo sabia que no sabia on era.

Aiguabarreig de sensacions i de records...

(...Tot d'una -em faig venir a la memòria, mentre condueixo-, als punts de destí de l'autopista potser ensopegàvem, no del tot involuntàriament, amb universitaris parisencs i amb actes universitaris polititzats. I amb una permissivitat -sobre el paper- que contradeien les maneres d'actuar dels agents de policia alemanys o francesos. I ens trobàvem amb vagons de metro on comptàvem més africans i orientals que europeus d'origen. O ens aixoplugàvem en un alberg de joventut. O al sleep-in de dutxes compartides per homes i dones, amb olor de marihuana i amb musiquetes de fons que ens traslladaven a recitals aparentment irreverents d'illes llunyanes i de platges properes. O, potser sense voler, vivíem l'experiència d'una nit al ras, dins un sac de dormir o al cotxe: impregnats d'humitat. Als punts de destí de l'autopista -pel mateix camí- coneixíem la cultura de la cervesa -i de les llaunes de cervesa que encara conservo- , del menjar ràpid (als temps que, a casa nostra, encara ens entaulàvem en llargs àpats familiars acabats en plats de fruita que conservava el bon gust ara oblidat). O havíem hagut de practicar la cultura del menjar fet més pausadament amb algun fogonet de gas butà, a qualsevol racó de bosc o de carretera, prop d'algun corrent d'aigua, lluny dels carrers de les capitals europees que desprenien la fortor de la cuina que se serveix de la mantega en lloc de l'oli. I observàvem i practicàvem la cultura (¿una simple moda ja?) de la indumentària informal, del pentinat i de l'afaitat inexistents... (Les fotos no enganyen. La foto en què l'Eduard, en Josep i jo estem ajaçats, més que asseguts, als esglaons del bell mig de la plaça Damm d'Amsterdam. O la foto al Cercle Polar. Despitregats. Bruns. Més prims. En aquelles ocasions perdíem alguns quilos que recuperàvem, a la tornada, en algun immillorable restaurant del país.) Als punts de destí, després d'alguna sessió de cinema inimaginable al sud del Pirineu, ens sobtava la realitat de la gent que a les últimes hores dels dies festius feia esses d'ebrietat a les cantonades dels carrers de Glasgow; o la realitat d'alguns individus de malviure als carrerons d'Amsterdam. Altra vegada, la permissivitat. D'un altre caire, ara. I allotjaments -i propietaris- de tota mena. I museus -Louvre, Britànic, Rijksmuseu...- que fèiem compatibles amb la casa nadiua de Shakespeare o els barris de Praga que havia trepitjat Kafka, que també fèiem compatibles amb els barris xinesos d'Hamburg -recordat Sant Pauli-, París -Pigalle i rodalia- , Amsterdam... , o amb avingudes llargues, tristes, fosques, en què algunes prostitutes apareixien i desapareixien entre deixalles encara no recollides. )
Un món immortalitzat a les fotografies i a les diapositives que de tant en tant convé de revisar. Aiguabarreig de sensacions i de records.

Destins de l'autopista del record, de la mateixa autopista d'ara, vigilada per radars i mossos d'esquadra. Obligats a conduir, amb cinturó de seguretat, amb el mínim tast d'alcohol, a menys de 120 per hora. Amb jaqueta reflectant -i amb els triangles preceptius- per si es produïa un accident o una avaria.... Amb pantalles -sant Orwell!- a través de les quals se'ns adverteix que vigilem ... L'Europa vigilant -i el país vigilant- que hem anat construint. Per al nostre benestar, diuen. Per a la nostra seguretat, diuen.

Destins de l'autopista -escrivia- . El propi viatge com a destí. Molt més que fugint, és ben clar. Destins començats a l'autopista per la qual continuo transitant. Avui com cada any, a l'inici de l'estiu. L'autopista que, com una càmera fotogràfica de la vella escola, m'envia flaixos d'un passat, d'una època, i em permet d'anar confegint el meu àlbum d'estats d'ànim, part de l'àlbum de tota una generació...