Intentant d'endreçar

Un relat de: Perot

Ni fet a propòsit? (Sempre els interrogants.) Potser algú podria pensar que m'ho faig venir bé perquè la narració (o el que el text pugui ser) presenti una estructura circular, com dirien els entesos.

Tanmateix, aquelles casualitats de la vida. Avui m'havia decidit finalment a reordenar l'habitació de treball. Amb la nova situació de jubilació voluntària anticipada, convé que retiri de les prestatgeries els volums, les carpetes, el material bibliogràfic que d'ara endavant difícilment tornaré a consultar. I he de fer lloc per a no sé exactament què. Possiblement s'estiraran les rengleres de llibres de geografia i història local; de llibres de natura, de plantes, de ferrocarrils... (Les novel.les i les peces literàries ocupen de sempre un altre espai de la casa.)

Feia dies que havia de procedir als canvis d'ubicació que la nova situació imposava més que mai. Vista la meva trajectòria, per a alguna d'aquestes mudances, per a aquesta en concret, no hauria hagut d'esperar fins en aquests moments. El poc menyspreable gruix de llibres de filologia, de lingüística, tant general com catalana o castellana..., no haurien d'estar president, encara a hores d'ara, la part més noble de la saleta. ¿O potser sí? (Què no els dec?) Aquests volums i opuscles van constituir el meu aliment acadèmic ( no sols acadèmic...) al moment que jo creia que em preparava per a una professió, per a una activitat, que, en principi, no havia de transcórrer gaire lluny de les aules universitàries. Si de cas -pensava- potser em tocaria d'exercir la docència en algun centre preuniversitari que em permetria recordar el que jo havia observat com a alumne d'un institut aleshores de prestigi, amb professorat de categoria universitària, el qual, per motivacions ben diverses, de vegades ben poc presentables, no eren numeraris d'universitat. (Dos exemples paradigmàtics: el del Dr. Valentí Fiol, de Llengua llatina, d'una banda; el del Dr. Díaz-Plaja, de Llengua i Literatura castellanes, d'una altra. I podem interpretar en tot el seu abast el significat de la paraula "banda"). Volums i opuscles que em van alimentar il.lusions, nascudes a partir de dèries (¿obsessions?, ¿bogeria?) que es generaven en la necessitat de treure el cap i respirar per damunt la superfície del pantà en què s'estaven ofegant la meva petitesa, les meves basardes, els meus dubtes, el meu entorn. La mateixa necessitat que, als anys d'universitari, em va dur, per exemple, a prestar-me a col.laborar a la premsa local, després que m'ho proposés el redactor en cap, assabentat que, amb uns companys, editàvem una petita revista ciclostil.lada. (Tan aviat com em va ser possible, vaig interpretar alguna d'aquestes dèries, il.lusions, actuacions -¿bogeries potser?- com una manifestació d'allò que Freud anomenava, anomena, "sublimació".)

Ni fet a propòsit? Al moment d'intentar posar fil a l'agulla, amb la idea de començar de retirar del seu lloc de privilegi els vells llibres de l'especialitat, truquen a casa. És el carter. Em deixa una tramesa que no passa per sota la porta. Juntament amb l'objecte rebut, una nota (amb el segell de l'IEC) en la qual llegeixo: "Benvolgut senyor: Per indicació del senyor J. V., us fem arribar un exemplar del llibre "Petit atles del domini català".

És curiós. Al moment d'intentar llicenciar un material que considerava, considero, que ja era, ja és, només història, me n'arriba un darrer volum, amb què sembla que el destí em proposi de cloure definitivament l'etapa. (¿O ho he d'entendre altrament?) Me n'arriba un darrer lliurament, un exemplar de l'atles en el qual havia col.laborat en els temps d'estudiant, en un moment en què segurament tots ens engayàvem. Una col.laboració proposada pel rector de la transició, l'estiu de la transició (o de la designació successòria), que em va dur sud enllà... Ontinyent, la Font de la Figuera, Benigànim, l'Alqueria de la Comtessa, també -més al nord- Catarroja... Expedició científica. Enquestes dialectals. Estiu xafogós de tardes inacabables, acompanyant J.R., intentant d'obtenir dels camperols més ancians i modestos, més del terròs, els secrets de la llengua. J.R.: ¿en qualitat d'una mena de germà gran, d'una mena de figura que vaig estar cercant al llarg de molts anys? Fondes i pensions a pobles de l'horta. Sèquies i sínies. Xiulets de trens atrotinats amanint la migdiada. Cançons de la roda del temps. Els poetes de la terra. Les cançons enganxoses. I tardes de diumenges i diversions que em recordaven "El Jarama" acabat de llegir i alguna novel.la primerenca de Marsé. Preparació dels qüestionaris. I en J.R. acabant també la seva primera gramàtica. Enquestes, rutines... L'oasi dels llauradors més ençà del conreu, de l'horta, entre alguna figuera prop de la taula de les converses i de les decisions, prop potser d'alguna palmereta suggerint lligams i sensualitats. Un món, encara. On és, ara? I tornada en tren fins a Barcelona. Territoris que travessaria l'estiu següent, camí de Cartagena. Estació de França. Arribada certa enmig de la incertesa.

(I, amb el monòleg interior en què se'm va transformant el text, persistència dels dubtes respecte a la naturalesa d'allò que podem arribar a escriure. I persistència, també, dels dubtes respecte a les meves interpretacions. La dèria de les interpretacions...)

Comentaris

  • pereneri | 26-01-2008 | Valoració: 10

    presentació de nous personatges, d'una geografia diferent (no és la que jo em pensava), d'uns dubtes i unes perplexitats que comparteixo força, d'una història també paral·lela a la meva... Això es posa interessant.

    I que bé que escrius.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: