El tren de Barcelona a Puigcerdà

AL TREN DE BARCELONA A PUIGCERDÀ


Podria haver pujat a Montcada, després del transbordament preceptiu, com fèiem amb la família quan als estius de la meva infantesa ens desplaçàvem cap a la Cerdanya. Excepcionalment, molt excepcionalment per dissort meva, alguna vegada ens havíem arribat fins a Barcelona, fins a una vella Estació del Nord que, sota coberta d'acer i vidre, encara bullia d'ambient ferroviari. Però, aquesta vegada, avui, al cap de molts anys, he cregut que, si volia situar-me als seients que més m'interessaven, havia d'agafar el tren a Sants, no pas a Montcada Bifurcació.

És clar que no he pogut pujar, ara, en un d'aquells vells trens, de vagons de fusta i balconets a cada punta, on petits i grans sortíem a comprovar les carícies o fuetejades de l'aire -...depenent de la velocitat del comboi- i a rebre -això sempre- el càstig relatiu del fum i de les ferums que desprenia la màquina de vapor, potser una "Mikado", que arrossegava -esbufegant de valent als trams més muntanyosos- cinc o sis vagons força atapeïts a l'estiu. Uns trens, lents, que, amb el seu sotragueig, compassat, persistent, semblaven més aviat trotar... Als meus primers viatges al Pirineu, a la Cerdanya, havia arribat a pujar en aquests trens amb locomotores de vapor. El d'ara -almenys el que m'ha tocat avui- és, i me'n sento decebut, una composició de rodalies, una de les tantes 447 que, fa prop de quinze anys, semblaven anunciar la bona nova de la modernitat ferroviària i amb les quals em trasllado habitualment del Vallès a Barcelona, al Garraf o al Maresme. Segons els entesos, aquests trens de color blanc, recorreguts de banda a banda per una superfície envidrada, fosca, i amb unes tires longitudinals vermelles i liles, segueixen essent molt fiables i, sobretot, tenen una bona represa -idònia per a trajectes en què les parades s'estalonen les unes a les altres-. Però, és ben clar, aquests trens de rodalies no m'ajuden a recompondre l'èpica dels viatges de la meva infantesa, dels petits viatges -engrandits en la meva percepció- , que empreníem cap a les nostres muntanyes, cap a pobles i indrets que -em deia jo aleshores- segurament conservaven l'autenticitat que havíem perdut a les ciutats... Petits grans viatges que, això és ben cert, ens acostaven a una frontera, a un nord... (He viatjat amb màquines de fum i amb AVE. Pertanyo a una generació, a un grup d'individus d'una generació, que ha tingut el privilegi -ho és, però podríem discutir-ho- de poder viure dues èpoques, dues eres, de la història. Hem viscut el tancament d'un cicle, el naixement d'un altre: hem estat els darrers d'uns temps, els primers d'uns altres... Fins i tot a la Universitat, vaig viure el darrer any del SEU i el primer del nou Sindicat Democràtic d'Estudiants -el de la seva constitució-... I, ara mateix, escric amb un ordinador el que, als anys de la infantesa, hauria escrit amb una ploma -no pas estilogràfica- que havia d'introduir al tinter... Amb un secant ben a prop.)

Fins a Granollers, fins a Vic, molts elements em conviden a pensar que, efectivament, sóc en un trajecte de rodalies: no solament la naturalesa del tren -pensat per a trajectes curts, amb seients durs que es van fent incòmodes a mida que passen els quarts ...i les hores!-. També m'hi convida la visió d'aquest entorn metropolità de Barcelona, ple de naus i polígons i d'amuntegaments suburbials i residencials -tot barrejat-. I els usuaris. Ara, a l'estiu, no és època d'estudiants, però l'és dels qui es veuen obligats a fer tràmits a les capitals de comarques, dels qui van i vénen del lloc de treball, de l'home gran que va a casa de la filla, de la noia sud-americana que -ho està comunicant al món a través del seu telèfon mòbil- se'n va a fer feines domèstiques per a una senyora de la Garriga; del grup d'homes de raça negra, alts, cepats, que al cap de poca estona es trobaran amb algun compatriota; del marroquí que, dret davant la porta, espera -com si fóssim al metro- l'anunci de la propera parada... Se'm fa evident que -com a qualsevol tren de rodalies, o com al metro-, sóc als vagons d'una multiracialitat i d'una multiculturalitat encara poc imaginables en un trajecte d'ara al Pirineu i inimaginables als vells combois que, fa uns quants lustres, apropaven a les muntanyes nostrades els excursionistes, els ociosos, els treballadors de l'època..., o -als temps en què no disposaven d'automòbil- ajudaven a transportar famílies benestants -valls, planes i congostos amunt- fins a les torretes de jardí amb reixes de ferro forjat, a la Garriga, a Aiguafreda, al Figaró, o fins als balnearis de Tona o de Ribes, o fins als casals modernistes dels voltants del llac de Puigcerdà. (Ho vaig llegint al llibre de la meva memòria mentre passem per alguns d'aquests indrets. I ho vaig llegint a les pàgines del llibre del qual són protagonistes els paisatges que observo des de la finestra i els homes i dones que entren i surten de l'escenari del tren. Se'm fa difícil d'entendre que algun bon lector pugui preferir, assegut al tren, la lectura d'obres impreses als fulls de paper. Com sap en Sebastià Serrano, hi ha excel.lents llibres fets de codis no verbals: fets de les paraules i frases dels gestos, de les mirades, dels vestits, dels espais... També, de les pròpies converses.)

Tanmateix, en l'aiguabarreig del vagó, d'altres passatgers -esdevinguts personatges del llibre del meu viatge- m'acosten al que em sembla més apropiat per a una anada -em costa seguir parlant de viatge- al Pirineu: un grup de senderistes, carregats de motxilles i d'estris utilitzables en jornades de muntanya, disposats a resseguir algun camí de més o menys gran recorregut -algun GR...-, potser a intentar alguna grimpada, amb intencions menys romàntiques que les que manifestàvem els que -com jo a l'època d'universitari- pujàvem per aquests encontorns ja fa bastants anys. I faig l'impossible perquè m'aproximin a l'ideal imaginari les maneres que observo en la mare jove que mira de convèncer el fill perquè llegeixi uns contes ¿ I no m'hi apropa -tant o més encara- el posat, la indumentària i l'activitat lectora d'una altra dona jove -que seu davant meu- , a qui, fantasiejant, imagino de petita sortint del carrer de Ganduixer o de Casp a punt d'iniciar -de la mà dels seus pares- l'estiueig a Ribes, alguns anys abans que, havent acabat el darrer curs a la Universitat, al punt daurat de la seva jovenesa, s'enfilés a un vaixell turc en destinació cap a alguna illa grega, ara de la mà del seu professor? Tinc temps per a fantasiejar.

Via amunt -increïblement, via única, com si fóssim encara al 1922, l'any en què la línia va arribar a Puigcerdà-. I, entre els congostos profunds, espectaculars, de verd intens, que separen el Montseny dels darrers estreps de les serres que vénen de Gallifa, en un escenari paisatgístic impensable fa escassíssims moments, el tren m'ajuda a redescobrir petites poblacions que ja no són travessades obligatòriament pels vehicles que es dirigeixen a Puigcerdà per l'antiga N-152: pobles arran del petit riu, el Congost, que, més endavant, contribueix a la formació del Besòs, i en els quals encara es conserven moltes de les cases construïdes al tombant de segle -del XIX al XX- per una burgesia industrial barcelonina que va anar colonitzant des d'aquestes raconades del Vallès Oriental fins a la capital de la Cerdanya. Aigües amunt. Sembrant-hi vil.les senyorials, amb detalls modernistes i jardins més aviat foscos, amb xiprers, estanys i heures, però sense altres flors que les d'una buguenvíl.lia. En alguna d'aquestes vil.les potser algun Maragall estava concebent algun gran poema i, en alguna altra, algun fabricant -que després es vincularia al futbol més nostrat- dissenyava algun nou pla per a la indústria tèxtil.

La meva família, més humil, fèiem aquesta ruta -als darrers anys ja amb cotxe- i ens instal.làvem a la fonda Mercè de Llívia, a ca l'Otília, o, en alguna ocasió, en unes habitacions llogades a una família coneguda. Justament, la darrera vegada, quan ja estudiava a la universitat, vaig haver-hi de pujar una mica més tard pel meu compte -però amb l'oncle Fermí, que tampoc no havia pogut desplaçar-s'hi abans-. En aquesta darrera ocasió vaig haver de ºtornar a utilitzar el tren, tibat aleshores per una locomotora elèctrica, alguna 276 d'Alsthom, una "francesa" de color verd cendrós, de fars davanters que semblaven ulls de bou. Als vagons, vam coincidir amb unes noies que jo coneixia d'uns cursets a Terrassa. Anaven a Prullans. No sé si l'interès que l'oncle -d'aleshores seixanta-cinc anys- va mostrar per elles durant tot el trajecte és comparable al que jo manifesto, ara, davant la visió del grupet de noies que acaba de pujar a Vic. Visió, i reconeixement, de símbols de bellesa acabada d'estrenar, no erosionada encara, confiada, d'una naturalitat que fa innecessaris els incomprensibles empostissats de la dona i l'home que són al seient de darrera, que potser es creuen que estan dissimulant les vergonyes.

-¿Com és que no vas a fer companyia a aquestes noies? -deia a un nebot tímid un oncle segurament avorrit de la seva dona, segurament fastiguejat que ni als espectacles televisius pogués gaudir de la bellesa natural, de la frescor, que ara observava gratuïtament.

-Per la televisió, només se'ls escapa alguna cuixa de flamenca -em confessava al cap d'una estona, en un viatge que es feia etern, entre túnels encara bruts i pestilents dels fums d'èpoques recentíssimes, i a una velocitat que anava disminuint a mesura que, superada la plana de Vic, arribàvem al Ripollès i ens acostàvem a la collada de Toses... i la travessàvem.

Ara, havent deixat ja els rostolls de la plana, entre la munió de petits turons arrodonits, grisencs, el tren, el passatge del tren, s'assembla més al que m'espero d' un trajecte d'estiu cap al Pirineu. S'ha reduït el nombre de passatgers i, a les estacions, no es produeix ja el constant degoteig d'entrades i sortides propi de qualse
vol metro. A Sant Quirze de Besora ha baixat la dona jove amb cara d'intel.lectual esquerranosa i de filla de papà, que també m'havia fet recordar algunes companyes universitàries i dels primers anys de professor d'institut. Ha estat inevitable de parlar-hi, després que ella, jo i un altre passatger hàgim sentit, meravellats, la resposta del revisor quan li he preguntat si trigaríem més estona a arribar a Puigcerdà, havent de fer la collada amb autocar a causa de les obres a la via.

-Quizá lleguemos de diez a quince minutos antes -acabava de pontificar i es quedava tan ample...

No ens ho podíem empassar ni la dona jove ni jo ni l'home gran del costat, que per fi havia trobat el motiu de conversa que fins aleshores havia estat buscant valent-se -inconscientment- de tots els recursos extraverbals imaginables.

-Ah, sí! L'autocar passarà pel túnel que la ministra ha inaugurat aquest matí ... -ha acabat ironitzant l'avi, que diu que ha complert els quaranta i els vuitanta i que no sap si porta paraigua perquè li serveixi de bastó, perquè l'empari de la pluja o perquè el protegeixi del sol.

Abans que baixés la dona jove, també havíem comentat , amb l'avi, l'actuació del pintoresc revisor que, a l'alçada de Vic, i després d'una hora i mitja de trajecte, no ha volgut obrir els lavabos del tren, adduint que al metro tampoc no es faciliten aquests serveis. La gent que ho necessiti -hem sentit que etzibava- podrà fer-ho a l'estació de Ribes abans de pujar a l'autocar. També he sentit que esmentava -no sé a sant de què- el nom de Franco. (Ignoro si, a Ribes, el revisor haurà comprovat la cua que s'ha format als serveis, on s'havia d'anar entrant d' un en un, i que ha provocat que l'autocar sortís amb deu minuts de retard.)

Ara, a Sant Quirze de Besora, caldrà esperar-nos més de deu minuts fins que arribarà el tren descendent de Ribes. Coneixedores de la incidència, les adolescents que havien pujat a Vic decideixen de baixar a l'andana, i no triguen ni dos minuts a asseure's a terra, alguna amb cara de fàstic i d'avorriment. (Ajaçades, més que assegudes, com si estiguessin cansades de tot, em recorden algunes de les meves ex alumnes a les hores dels esbarjos. I perden bona part del seu encant.) D'altres passatgers, més actius, estiren una mica les cames i acaben fent una visita a l'edifici de viatgers. Un d'ells -un noi jove, amb una samarreta negra que llueix la llegenda de "S'ha acabat el bròquil"- fa un cop d'ull als horaris penjats en una paret. Un senyor gran, amb ulleres de sol, gorra i unes bermudes ben planxades, l'observa des d'una porta del comboi, on ha començat de fumar-se una cigarreta. Dins el meu vagó -no tothom n'ha sortit- una noia amb accent andalús esmerçarà els deu minuts llargs que durarà la parada a parlar i parlar amb algun conegut a través del telèfon mòbil. Al compartiment de darrera d'aquesta noia, un grup de joves amb vestuari d'expedicionaris muntanyencs comparteixen begudes i gresca, incloent-hi algun clatellot amistós. A fora, algú ha estat buscant un raconet on amagar-se i fer-hi alguna petita necessitat. I, dins i fora, tothom en algun moment o altre ha mirat el rellotge, qui amb impaciència qui amb la resignació exigida per RENFE, exigida per un servei públic.

A l'estació de Ripoll, on a la fi hem arribat sense cap més entrebanc, abandonen el tren els darrers usuaris amb aspecte de passatgers de rodalies. Algun d'ells, acabat de pujar a l'estació anterior: una més d'aquestes modestes construccions escampades al llarg de les vies d'ample ibèric i al llarg del primer tram d'aquest recorregut -al Vallès Oriental, a Osona, als primers pobles del Ripollès-: senzilles, d'obra vista amb parets pintades ara d'un vermell brillant, morat, trencat pel blanc ossi dels cantells i de les vores de portals i finestres. Unes estacions precàries -poc més que baixadors-, moltes d'elles orfes de personal que pugui vendre un simple bitllet. Un conjunt de construccions que, com a testimonis d'uns temps, hauríem de saber conservar, per molt modestes que siguin: estacions ben diferents de la nova de Vic -força funcional- o de l'antiga estació de Ripoll, ara inutilitzada: un edifici d'estil neoromànic, majestuós, sòlid, de l'època en què algun il.lús confiava que aquesta línia esdevindria la connexió ferroviària per excel.lència entre Espanya i França. Ara sembla que es restaurarà el vell edifici deteriorat, en l'intent lloable de preservar el patrimoni arqueològic ferroviari. Confio que, de la mateixa manera, també es puguin restaurar i conservar d'altres elements que observo des de la finestra del tren: el pont giratori o el dipòsit d'aigua que permetia d'abeurar les màquines de fum...

Una vegada a Ribes, és el moment de canviar el tren per l'autocar... Tal com ja es va fer entre Ripoll i Ribes, ara s'estan renovant les travesses, la catenària, els sistemes de control del tram comprès entre Ribes i Puigcerdà, un tram duríssim que -en una circulació reivindicativa que van organitzar els pobles de la comarca- va obligar a escampar sorra a la via perquè el Talgo llogat per a l'ocasió no patinés en la seva ascensió fins a Puigcerdà-. El que ara s'està executant és el mínim exigible perquè es pugui assegurar la continuïtat d'aquesta part del trajecte que no és pròpiament de rodalies -fins i tot es pot considerar una línia independent- i que, pel fet d'arribar a indrets com ara la Molina, Alp, Puigcerdà..., hauria d'haver esdevingut de fa temps una línia turística de primer ordre. (I, tanmateix, si ara podrà fer la viu-viu, fa uns quants anys hauria pogut ser clausurada, com el brancal de Sant Joan de les Abadesses, en uns moments en què, enlluernats per l'automòbil -com uns nou rics del progrés-, alguns havien profetitzat la fi d'un mitjà de transport que ara ha tocat de ressuscitar a corre-cuita, quan hem vist les orelles del llop de la saturació de les carreteres, de la contaminació, del preu dels carburants, de la dificultat per a l'aparcament...) Però els entesos afirmen que les millores de la línia són poc ambicioses. I que, amb les obres actuals -i sobretot mentre no es dobli la via fins a Vic o fins a Ripoll-, no es reduirà gaire el temps del trajecte fins a Puigcerdà: des de Barcelona unes tres hores (i que, en el meu viatge acabat amb autocar, s'han convertit en quatre!..., dues i mitja més de les que vaig esmerçar -fa dues setmanes- per anar amb cotxe del Vallès a Puigcerdà .)

L'ambient de l'estació de Ribes sembla el propi d'una zona turística de muntanya, amb els grups de passatgers de vestuari inequívoc passejant-se davant d'un decorat que té com a fons l'alta muntanya i, en primer terme, el poble de teulades de pissarra, amb l'estació del cremallera de Núria com a construcció més avançada. A l'andana hi ha estacionada una unitat molt semblant a les del cremallera de Montserrat, però de color blau, que, en trenta-cinc minuts, ens deixaria arran del santuari.

Però, a Ribes -en aquest període de provisionalitat que es pot prolongar uns quants mesos-, cal canviar el tren per l'autocar. I el passatge, sense perdre més temps que el que alguns esmerçaran per a poder anar als serveis, es disposa al transbordament. La ruta estrictament ferroviària acaba, per ara, és a dir, avui, aquí. Me'n perdré el tram pirinenc. Me'n perdré l'estol de petites estacions de teulats pronunciats -preparats per a la neu-, de pissarra, amb aparença de refugis de muntanya... Em perdré l'estació de tren convencional més enlairada de l'estat: la de la Molina, a 1.420 metres. Me'n perdré, passat Planoles, el túnel del Cargol, helicoïdal, que, amb 230 metres de radi, permet de guanyar rapidíssimament alçada. I me'n perdré, passat el poble de Toses, el túnel de 3.904 metres que permet salvar la collada i que permetria, malgrat el que assegurava el revisor poc documentat, d'arribar a Puigcerdà amb bastant menys de temps del que ho fa un autocar.

Però m'he d'acabar de sincerar. Amb la meva sortida, pretenia fer un exercici de memòria ferroviària i poder constatar com és ara aquella ruta de la infantesa. Però també em feia gràcia de recórrer per carretera -i sense haver de conduir jo- la collada de Toses, la interminable collada per la qual ens enfilàvem a partir del moment que a casa vam tenir cotxe o vam poder disposar del de la impremta familiar. (...I me'n recordo molt bé: aleshores -ja des del cotxe-, en algun moment vèiem o intuíem al fons de la vall, a frec de rierol, la via del tren que ja no utilitzàvem, que ens semblava superada pels segles dels segles. I, atrets per les fondalades i els precipicis que encara m'impressionen, començàvem a oblidar-nos de les petites estacions que havien fet el paper de minuteres d'un rellotge que ens marcava les distàncies fetes i les que encara ens faltaven. Jo m'asseia al costat del conductor, el meu pare. I mirava davant, a dreta i esquerra, fent impossible que cap conversa em trenqués les meves oracions o m'impedís la meva pretesa comunió amb la naturalesa. També ara m'he col.locat al seient davanter de l'autocar, al costat de la senyora jove que, al tren, ha aconseguit que el fill llegís algun conte i amb la qual -ara que faig veure que estic una mica més socialitzat- hem iniciat un intercanvi d'impressions sobre RENFE, sobre el paisatge, sobre els poblets que anaven apareixent i desapareixent, insignificants, al fons de la vall, i dels quals ella desconeixia el nom.)

Estarem més d'una hora i un quart a arribar, amb l'autocar, a Puigcerdà. Bastant més del que hauríem trigat amb el tren, contradient les expectatives manifestades per un revisor no sols mal documentat -podria dir indocumentat-, sinó també irresponsable: el fet és que, amb el retard respecte a les "previsions", la senyora jove del seient del costat ha perdut l' enllaç amb l'autobús que l'havia de dur, des de l'estació de Puigcerdà, fins a prop de la Seu d'Urgell, ...després que havia comunicat al marit que no calia que l'anés a buscar a l'estació.

Més o meny
s tard, arribem efectivament a Puigcerdà, després d'haver pujat i baixat la collada; havent travessat unes avetoses que no recordava que fossin tan fosques, tan espesses; i havent contemplat la munió de fils d'aigua, de vegades saltant, que acabaran convertint-se en el Freser o en el Rigard... Arribem a Puigcerdà, a l'estació de trens, una de les escasses construccions notables d'una línia considerada internacional. Caldrà retornar-li, a la vella estació, la dignitat que en reclamen els murs, els finestrals, la coberta de pissarra negra, els porxos on s'aixoplugaven els passatgers als dies de maltempsades i per on, als anys de la meva infantesa i joventut, encara es passejaven els carabiners -d'uniforme verd i correatges creuats- que potser ens havien acabat de revisar les maletes a l'aduana instal.lada al propi edifici, pocs metres més enllà.

Esguardo i repasso atentament el vell edifici. I segueixo pensant, segueixo sentint, que no em puc permetre, no ens podem permetre, de perdre aquest tren...

(Ho llegeixo -i ho escric- a les pàgines del llibre del trajecte d'avui.)