L'art de fer que el bosc no t'espatlli un bon arbre o l'art de fer-se i fer trampes

Havia estat aparentment d'acord en vendre per cobrar tots l'herència com a bons germans, però alguna cosa no li quadrava. Hi havia alguna ferida passada, alguna equació de segon grau sense resoldre; algun greuge amagat incomprensible per la resta, que li impedia de pensar complir allò que havia dit. I tanmateix vendre era allò que li convenia igual que a la resta: els preus baixaven.

"Compreu-me la meva part" havia dit inicialment a través d'un advocat que (per sort) havia contractat i a qui va haver de pagar de form individual. Ho feu després d'haver sobrevalorat l'herència, cosa que vam acceptar per tal de no retardar més els tràmits.

Desprès va voler trobar un bon llogater per tal de llogar una propietat, a la qual podia accedir plenament en la part que li corresponia però que de cap manera no volia compartir, i que lògicament vam desestimar atès que allargaria molt el temps de poder vendre les propietats comunes. Ras i curt, no podia ser una persones més com les altres; hi era només per altes missions!

Era clar que en tot allò no hi havia res d'objectiu (ni de solució) sinó que tractava de localitzar l'arbre més gran possible per tal d'enganyar-se i tapar el bosc.

Va ser un temps després que vam poder parlar amb motiu d'una trobada familiar i li vaig poder dir en persona tres coses: que la seva supèrbia no coneixia límits i li era molt perniciosa, que tot s'ho feia venir bé i que s'enganyava.

Però tot va ser en debades, les paraules no resolien els seus dubtes interns. Un cosí germà em va acabar d'obrir els ulls. Li va dir-li (o recordar) davant meu, 65 anys després: tu feies trampes jugant a les cartes: ho tenia fresc el cosí!

Vam deixar que el temps o bé refredés la situació o que acabés fent la seva tasca definitiva. Tenia també qualitats, és clar!, però molt esbiaixades al seu favor.