L'animal més perillós

Un relat de: Yurral Salocín

Una colla d'animals parlotejava de manera animada. N'hi havia de diverses menes. La conversa la iniciaven cada capvespre i el tema gairebé sempre acabava en el mateix. En vanagloriar-se d'un mateix o de la pertinença de les espècies properes a una mateixa família. En certa manera venia a ser com aquelles disputes infantils de pati d'escola de "el meu pare guanya mes que el teu", "té millor cotxe", "millor casa", o el que sigui, la qual cosa l'altre respon amb un "doncs el meu ... " i ve una munió de virtuts més o menys certes, més o menys corroborades que intenten fer passar aquestes per sobre de les anteriors, o sí més no minimitzar les altres. Com si això tingués cap mena d'importància, tragué hom del lloc on és, o, fins i tot, com si hom hi pogués fer res per tal de modificar la situació. És a dir una conversa estèril per a una glòria igualment estèril.

- L'animal més perillós és un cànid -va dir el gos- Els llops -va prosseguir- s'ajunten en manades i son capaços de tombar altres animals molt més grans. Ni els ossos grisos s'atreveixen a fer front a una manada de llops. Tenen l'olfacte tan fi i la vista tan aguda que poden seguir una presa a quilometres de distància, i fins i tot saber el seu estat de salut.

- Però què dius? -va dir un gat persa gris i presumit que no parava de pentinar-se amb la llengua- Si n'ets de tanoca. Qualsevol tigre és capaç d'esquarterar d'una esgarrapada al llop que vulguis. Però no veus que un tigre pesa sis vegades més que un llop i és molt més àgil. Les seves ratlles fan que es pugui camuflar en el brancatges de la jungla i els coixins dels seus peus fan que pugui caminar sense fer cap soroll fins al moment de l'atac fulminant.

- Bé, però la força del llop resideix en la manada. -va corregir el gos-

- D'acord ,,, canvio tigre per lleó ... Enfronta un grup de llops a un grup de lleons. - li va contestar el gat- És el mateix, els felins som superiors.

- Hauríeu de saber que el més perillós és un rèptil. -Els cocodrils dels Serengueti, i els cocodrils d'aigua salada d'Austràlia, els llops i els lleons se'ls prenen d'aperitiu. -Va apuntar una petita iguana frugívora- Sou tan terrestres que sols mireu el que passa a la superfície. Les seves dents es tanquen de manera que no deixen escapar el que mosseguen i la seva pell és com una cuirassa. A més, el seu tamany els fa temibles.
El gat i el gos es van quedar una mica amoïnats, en aquest argument no hi havien pensat i la iguana els havia descol·locat.

- Bah! -va dir una carpa de color taronja - el que hi ha més perillós és un peix. Al riu la piranya, i al mar el tauró blanc. Les seves dents punxegudes i esmolades són veritables bisturís. En uns la força resideix en la massa social, el que cau al riu dura segons, i en l'altre, rau en la seva superioritat individual. Al mar és el rei. Té una força implacable i el seu color fa que sigui invisible fins que ja és massa tard.

- Una mona.

Una veu forta i alhora profunda va trencar l'espai. Tots els animals de la conversa van callar de sobte. Qui havia parlat no ho havia fet mai fins ara i no sabien qui era.

- Una què? -Va preguntar el gat mentre es continuava polint les urpes.

- Que la bèstia més perillosa que hi ha arreu és una mona.

- Una mona? Ha! Ha! Ha! Ha! Ha! -Van dir el gat i el gos alhora mentre es trencaven de riure-
Primer el gat, que hi veia millor a la foscor, i després els altres animals se n'adonaren que allà en un racó fosc, immòbil, hi havia un goril·la. No sabien des de quan hi era, ni tampoc si els dies anteriors els havia estat sentint.. El goril·la era negre i gran. Molt gran.

- Be, no sé quina perillositat teniu els goril·les. Veritablement sou forts. Però em fa l'efecte que no pas més que un ós. - Va dir el gos -

- No em refereixo a nosaltres els goril·les. La mona de la qual jo parlo no té ni una desena part de la força meva o la d'un orangutan. Ni tan sols té la força o l'agilitat d'un ximpanzé.

- Ah!. Ja ho sé. - Va exclamar la iguana - Té uns dents llargs i esmolats, que juntament amb un pelatge espès el fan temible. Què n'hi diuen d'això ... Mandrils ..., sí mandrils.

- Res d'això. La mona de la qual jo parlo posseeix una dentadura que amb prou feina li serveix per mastegar la polpa d'un caqui i la seva pell és tan erma i fina que s'han de cobrir amb d'altres coses, com els cargols ermitans.

- Aleshores, si no té dents, no té força i no es pot defensar, quin perill representa? -Va dir el gat, que encara semblava no tenir-ne prou de sessió de toilette.

- Fa molt i molt de temps que a la selva vivíem junts els angwara, els antecessors de nosaltres, el goril·les, els ongwali, antecessors dels ximpanzés, i els umi. Els angwara érem un tros més grans que ara, i encara més forts. Els ongwali, eren si més no com ara, i els umi tenien un tamany similar als ongwali, contant que tenien les cames més llargues i el braços més curts.
Compartíem la selva però no vol dir que ens relacionéssim massa. Els ongwali no es ficaven amb nosaltres i ocupaven generalment el dalt dels arbres. Els umi compartien amb nosaltres la part del sòl de la selva. No estaven massa capacitats per trepar. Els seus peus tenien els dits curts i la seva pell s'esgarrapava amb facilitat ja que tenia poc pèl.
El que tenien el umi és que no paraven de fer soroll. Eren un perill. Atreien les feres. Però curiosament quasi mai queia un d'ells a les goles dels lleons. Alhora buidaven la selva. Quan trobaven una manera de menjar termites, al poc temps desapareixia tot termiter de la selva. Els ongwali van aprendre d'ells que amb un pal fi, si es burxa un termiter om pot fer l'aperitiu de tant en tant, i nosaltres vàrem aprendre dels ongwali. Però aleshores els umi van fer un altre sistema que va buidar tot termiter i formiguer de la selva. Cada cop havíem d'anar més lluny a fer l'aperitiu. El mateix va passar amb segons quines baies, i segons quins tubercles. Allà on hi havia umis, la selva es feia desert.
Els ongwali, igual que ara, són principalment vegetarians, però de tant en tant els agrada menjar un xic de carn. Per tal d'aconseguir-ne organitzen caceres de colobus, una mona petita. No sé si ho fan per menjar o per que els hi agrada la cacera. Crec que ho troben divertit. Una vegada van sortir de cacera, però la presa no era un colobus. Havien triat un umi jove. Nosaltres els vam advertir que no ho fessin, però ells no ens van fer cas. Finalment van caçar, matar i menjar l'umi. Dos nits més tard va haver-hi una espessa boira. Passava sovint en aquell tros de selva. Quan la boira es va esvair van aparèixer penjats pel coll els cinc membres de la cacera. Tots treien una bava escumosa per la boca. Allò sols ho podien haver fets els umi, doncs els ongwali que penjaven morts de dalt dels arbres estaven lligats per aquestes lianes que els umi, com fan els ocells amb els seus nius, trenaven, fins a fer lianes fortes com les d'un braç de gruix, flexibles com l'aigua i fines com les teranyines. Aquelles lianes sols les feien ells. Ni nosaltres ni els ongwali en vàrem saber-ne mai.
En aquell moment vàrem prendre una decisió ..., i en vàrem equivocar. Com que n'estàvem tips dels umi, els seus sorolls continus i l'ús fins l'esgotament dels recursos, vàrem aprofitar per dividir l'espai en dos.

- En dos? -Va preguntar una carpa rosada - Si n'hereu tres! Has dit en dos, oi?

- Sí, ja he dit que ens vàrem equivocar. - Va tallar ràpidament el goril·la - Vàrem dividir l'espai en dos: La selva assolellada pels ongwali, que no en volien saber res més de dies boirosos, i la selva de la boira per a nosaltres els angwara. Els umi, "culpables" d'aquell crim havien d'abandonar la selva. Quedaven a la sort dels lleons i les hienes.
Pensàvem que allà a fora, sense la protecció de l'arbrat i de la nostra presència no durarien dos nits de lluna. Els ongwali i nosaltres vàrem viure separats i pensant que els umi havien desaparegut per sempre...
Però van tornar. Molt i molt temps després varen tornar.
Havien crescut ..., malgrat no eren corpulents,, la seva alçada era superior a la nostra i encara eren més pelats. Ara es cobrien amb pells ... Pells de lleó i de lleopard!
Un dels nostres els va anar a veure, tenia curiositat. Ara ja no els podíem entendre, com quan eren amb nosaltres al bosc. S'hi va acostar, però mantenint la distància. No va haver-hi prou. Van llançar branques rectes, dures i esmolades fins molt més enllà on cap angwara amb la seva força hagués arribat, i van travessar el cos d'un esquena platejada. Vàrem quedar astorats. Se'ns va representar l'escena dels ongwali penjats. Però sols va ser el començament, al dia següent el dia es va aixecar amb una espessa boira. Va ser massa tard quan ens vàrem adonar que aquella boira en realitat era fum. La selva cremava i els umi portaven els foc a les mans. Havien tornat per a caçar-nos. Els que van poder van fugir, altres van caure igualment travessats pels pals punxeguts. Alguns van veure com els umi passaven la carn dels nostres pel foc i després se la menjaven. Vàrem haver de fugir lluny, molt lluny.

- Està bé -aquests umi s'us van cruspir. D'acord. Però encara no ens has dit què és el que els fa tant "temibles". - Va preguntar el gos, que ara geia recolzat sobre un costat. - Continuen sense tenir dents, sense tenir urpes, segons dius, sense tenir força, malgrat llancen objectes més lluny que vosaltres. Bé, no sé. Jo no veig quina ferocitat extrema els fa tant perillosos.

- Hi ha tres factors. El primer és que somnien.

- Els gats també somniem. - Va dir el gat que finalment havia acabat de empolainar-se.- I a més, com saps què ho fan? És que ara ja els podeu entendre?

- Sí. Vaig estar llarg temps amb una umi. No entenc el que diuen entre ells, però mitjançant signes fets amb les mans vàrem fer un llenguatge comú. No era massa extens però sí suficient. Un cop aquella umi em va dir que havien arribat on eren per que tenien somnis. Em va dir que els somnis no eren tots per aconseguir-l
os. Jo li vaig preguntar que quin sentit tenia tenir somnis i no aconseguir-los. Em va dir que igual que la brúixola, que apunta al nord, no és per arribar al nord, és per no perdre's quan es va a llocs desconeguts. I que qui sols té l'objectiu d'arribar al nord és millor que mai no hi arribi, per que quan s'hi arriba, des d'aquell punt, tot el que es veu és sud, i aleshores et quedes sense somni.

- Jo no ho acabo d'entendre ...

- El segon és que tenen fe.

- I què coi és això.

- És el que fa que allò que no es pot, un pensi que sí que es pot; que allò que no hi és un pensi que sí que hi és. Que per voler es podrà i que per somniar-ho ... esdevindrà.

- Jo tampoc ho entenc - va dir la carpa taronja

- Mai has somniat de pujar fins la branca més alta d'un arbre?

- No, mai. - va dir la carpa taronja, mentre les altres carpes deien també: jo tampoc - Quin sentit té, és impossible que mai pugi a dalt d'un arbre. Jo no perdo el temps en ximpleries.

- Ho veus. Aquí radica la diferència. Si tinguessis la seva mentalitat, somniaries en arribar al punt més alt de l'arbre, i segur que ho provaries. I potser no arribessis fins a dalt però és possible que poguessis pujar un xic. Després altres que també somniessin amb el mateix, provarien de pujar i sabrien on vas errar i no cometrien aquell error i potser pujarien un xic més amunt. Potser algun dia alguna carpa arribaria fins dalt de l'arbre.

- I un cop dalt de l'arbre ... Què? - va dir una carpa llistada - Què s'aconsegueix?

- Doncs que ells no podrien haver sobreviscut ni una sola nit a terra de lleons si no haguessin somniat en que podrien i haguessin cregut que podien. Això s'aconsegueix.



****


Clic! Es varen encendre els fluorescents mentre dos persones vestides de bata blanca entraven precipitadament. Els fluorescents feien unes petites interrupcions abans no s'engegaven definitivament i entre flaixos de llum es veien un munt de gàbies i terraris disposats per tota l'estància. Quan la llum va restar fixa es veia que n'hi havia de tot una mica, gats, gossos, llangardaixos, peixos. Era un laboratori d'investigació zoològica.

- Bon dia doctora Espill.

- Bon dia Andreu. -Va tornar la salutació mentre seia davant de la taula i mirava les notes del dia anterior.

- Sento allò del goril·la ...

- Sí, havíem arribat a un carreró sense sortida. No sé si és que era massa gran o si es va cansar ... Des que li vaig dir que els somnis no eren tots per aconseguir-los, que si arribes a nord sols queda sud, que es va tancar en banda. I per un altre costat el doctor Jenssen de Hèlsinki està obtenint millors comunicacions amb un exemplar més jove. De totes maneres la Corporació ens estava collant massa econòmicament i el projecte goril·la, tal com estava plantejat, era inviable. Sols quedava l'opció del sacrifici, si no obrava miracle.

- Ostres! Què fot aquest aquí fora?

Una carpa de color taronja estava a terra, seca, i amb trossos d'esponja verda del filtre d'aigua de la peixera posats dins de les brànquies.

- Això és obra del nen aquell de la senyora de la neteja! - va dir la doctora una mica empipada - N'hi hauré de tornar a parlar. - Va asseverar amb determinació.

- Sí, per que si no representa que ha arrencat els trossos d'escuma del filtre, se'ls ha posat a les brànquies per tenir més autonomia a fora. Ha saltat fins a sobre d'aquell test, s'ha mogut zigzaguejant per entre les plantes, s'ha deixat caure i fent saltirons volia arribar al desguàs i fins les clavegueres. I d'aquí al riu. - va fer una petita pausa per que l'altre es fes mentalment la pel·lícula. - T'ho imagines? - i varen esclatar a riure.

- No sé, des que el goril·la va estar aquí que tots aquests animals els veig canviats, ensopits ..., porucs..., inusualment callats ...

- No t'amoïnis. Ara ho veus tot així, a tots ens ha afectat la seva mort, tot i que fos anunciada. Quan passin uns dies ja ho veuràs tot d'altre color.


****


Ningú no se n'havia adonat, mancaven també altres dues carpes, una rosada i una altra tacada. No quedava gens d'escuma al filtre d'aigua de la peixera.

El nen de la senyora de la neteja aquell dia havia estat de colònies.

- Escolta! - li va dir la carpa rosada a l'altra, de camí cap al riu, mentre es treia el que li quedava d'escuma del filtre a les brànquies. - Què cridava el goril·la quan el van venir a buscar?

- Que el tercer, era que aquestes mones són perilloses per que maten tot allò que no poden entendre.

- Ah!

- Ei! ... Tu somnies?


Comentaris

  • Desgavell humà[Ofensiu]
    Avet_blau | 14-08-2008 | Valoració: 10

    Excel.lent història.
    just avui que en desgavell que ha provocat l' home, llegia com els taurons, pujant fins els mars del Nord (abans glaçats) ,
    i es mengen ossos polars que perden la seva "terra" fossa dins el mar.

    Avet

  • Totalment encertat.[Ofensiu]
    Lebasi | 20-06-2005

    Una interessant història, molt ben lligada, que et fa mantenir l'atenció fins al final. Estem totalment d'acord, sense cap mena de dubte l'home és l'animal més perillós, entre moltes altres coses.
    Molt bé.

  • Tu somnies.[Ofensiu]
    qwark | 16-06-2005

    És veritablement una faula sobre la naturalesa humana, originalment descrita en aquests 3 factors.

    L'estructura també està bé, començant pel joc de nens dels animals, amb el goril·la que agafa el fil de la història, reconduint-la cap al tema principal.

    No m'ha quedat clar si les carpes havien de tornar per venjar-se...

  • Pel titol no, però la història s'ho val ![Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 15-06-2005 | Valoració: 10

    Hola,
    T'espero encara a www.guimera.info/avui/tribuna

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: