L'anhel

Com era habitual des de feia setmanes, tornava de la feina capficat en els seus pensaments. Va enfilar la llarga carretera de l'aeroport, que el duia al directament al centre, i va travessar tota la ciutat en direcció als afores, fins al barri residencial on vivia. Va fer tot el trajecte abstret, rumiant una vegada i una altra, què era el que li estava passant per alt. Al matí, abans de sortir de casa, ja havia donat un cop d'ull al seu ordinador, per comprovar que, un dia més, no hi havia cap missatge de ella. S'havia convertit en un acte rutinari, ja ni tan sols el sorprenia. Tres mesos i dotze dies, exactament, des del darrer e-mail. No hi trobava explicació.
Va aparcar el cotxe gairebé davant mateix de casa seva. Va agafar la jaqueta i el pa que havia comprat, i amb les claus a la mà, es va dirigir cap a la porta. Els primers dies, s'havia neguitejat pensant que li havia passat alguna cosa, però ara sabia, pel seu germà, que estava bé, doncs segons deia, ell sí, havia anat rebent algun que altre missatge; "...res d'important, ‘hola, què tal?', res més...". Però no sabia què pensar..., i de tant donar-hi voltes, fins i tot havia imaginat que potser ells dos...
Mentre girava la clau al pany, va veure que la bústia era plena. La va obrir i va agafar tot el correu. La seva feina tenia això..., li feia rebre a diari un munt de correspondència. Ja hi estava acostumat.
Pujant les escales va recordar com va somriure burleta, el dia que el seu germà li va parlar per primera vegada de ella; "...si, no riguis, qui sap, potser esteu fets l'un per l'altre... té, aquesta és la seva adreça...". Es va deixar convèncer fàcilment..., després de tot, què li havia d'explicar, a ell, de dones...! Però amb aquell trosset de paper a la butxaca, una inusual inquietud el va apressar a tornar a casa, amb el ferm propòsit d'anar d'immediat a introduir al seu ordinador l'adreça d'una desconeguda... a la qual l'encaminava el seu germà, que amb aquesta excusa, aparentment trivial, trencava un llarg període de silenciosa enemistat. Això sol, de per sí, era motiu suficient per posar-s'hi en contacte, però a més, secretament, ja feia temps que n'estava fart, del seu paper de cràpula....
Va deixar les claus damunt del moble del rebedor, i, desprès d'arrencar el crostó del pa, va començar a revisar amb desgana, tot aquell bé de Déu de cartes... Però la seva ment volava...
Contra tot pronòstic, havien connectat de seguida. Ella tan aviat li parlava de coses quotidianes com de coses transcendents, li feia preguntes o li donava explicacions aparentment amb increïble franquesa... A ell el fascinava aquesta naturalitat, i aviat el tràfec de missatges entre ells es va intensificar al mateix temps que se n'intensificava el contingut. Sense saber cóm, es va trobar fent confessions impensables a una dona que mai havia vist. Ella estava recentment divorciada i tenia un fill. I, d'alguna manera, tot això, despertava en ell fantasies d'una vida diferent, càlidament familiar... Ja tenia una edat..., i des de feia temps, sospitava que, gaudint entre festes i plaer, possiblement havia perdut un tren...
I el desig de tenir-la a prop va anar prenent forma a través d'hores de xat...
Una de les cartes li va cridar l'atenció. Lletra manuscrita, amb tinta blava de bolígraf..., la va girar; sense remitent. Va saber que era de ella amb intensa certesa. Va deixar el tros de pa sobre la taula amb tot el correu, i se la va endur, sense obrir, a la habitació. Es va asseure al llit, i va restar immòbil llargament, mirant-se aquell sobre amb recel... Ja tornava la por...! Cóm es podia tenir tanta fama de tronera i alhora tanta por a ser obertament refusat...?
El dia que va decidir fer-li la proposta, havia rumiat fins al detall cóm li diria, i finalment, l'havia convidat a venir a casa seva...; "ara, de cara a l'estiu, com si fossin unes vacances..., aquí s'hi està fresc..., i potser podríem conèixer-nos millor..." Sorprenentment, ella havia acceptat. I s'havien conegut millor..., podria dir-se que s'havien conegut profundament... en tots els sentits, i amb tots els sentits. Durant quinze dies. Quinze dies que per a ell havien estat reveladors. Definitivament, anar de llit en llit ja no li semblava un ideal de vida.
Amb aquells quinze dies de convivència n'havia tingut prou per descobrir que, efectivament, ell anhelava quelcom més..., i sospesava la possibilitat de proposar-li una relació duradora, se sentia capaç d'estimar aquell petit com si fos seu... Un fill seu... Massa tard havia pres consciència del seu més íntim desig...
A poc a poc, va anar obrint el sobre i en va extreure un full plegat vàries vegades sobre sí mateix. Curiós. A més, semblava estar en blanc...
Quan ella va marxar per tornar a casa seva, el hotmail va esdevenir més calent que mai, i durant gairebé dos mesos, els missatges es van succeir frenèticament; ell es desfeia en paraules dolces i apassionades..., però no li va arribar a dir clarament el que volia... I de sobte, sense motiu aparent, el correu es va acabar. De res havia servit insistir, demanar, l'ordinador s'havia quedat mut per ell... Contínuament es preguntava on era l'error, en què s'havia equivocat..., alguna cosa se li escapava; potser l'havia ofès... A voltes, havia arribat a pensar que ella l'havia utilitzat... simplement. Que havia estat jugant amb ell... I ara li enviava un full en blanc...
Va desfer el primer plec... en blanc. Una burla...
Va desfer un altre plec... lletres grosses, majúscules: ‘AVIAT'... Aviat?? Aviat vindré...? Aviat t'explicaré...? Aviat ens tornarem a veure...? Amb inquietud creixent va desplegar un plec més...: ‘SERÀS'... Seré...?, jo? Devia ser alguna mena de joc... Va desplegar la resta del full i va llegir les darreres quatre lletres: ‘PARE'... Se li va tallar la respiració. Va entreobrir la boca com per exclamar quelcom mentre rellegia aquelles tres simples paraules i n'anava copsant el significat... Tot exhalant l'aire va sentir com el seu cos s'alliberava de sobte d'una tensió acumulada durant setmanes, i les lletres es van tornar borroses... Es va deixar caure d'esquena sobre el llit, va tancar els ulls, i dues grosses llàgrimes van mullar el llençol, mentre a la seva mà, estesa, hi tremolava un full de paper gairebé en blanc...