L'abocador.

En Manel es va despertar amb ressaca, els lladrucs de Sultà i la música de la ràdio destrossant-li les temples. Va intentar aixecar-se del sofà però va relliscar amb una de les ampolles escampades pel saló. En un segon intent va aconseguir mantenir-se en precari equilibri i cordar-se la llardosa granota.
Al obrir la porta va trobar-se amb el mateix decorat de sempre: muntanyes de cotxes desballestats rovellant-se a cel obert, piles de pneumàtics vells i el tancat de filferro on el quisso esprimatxat bordava sense caure en el desànim.
—Calla d'una puta vegada —va cridar sense esma. Sultà va redoblar els lladrucs.
Frustrat, va optar per agafar la caixa d'eines i marxar el més lluny possible.
Caminava capcot, insensible al penetrant olor de benzina, oli de motor i àcid de bateria; el peculiar perfum del desguàs de l'autovia que Manel portava tatuat en la seva fosca ànima.

Va fixar-se en un Ford Fiesta vermell de cinc portes. Tant donava per on començar.
«1608 centímetres cúbics, 54 cavalls, motor dièsel, 1983 o 84», va dictaminar amb un cop d'ull.
Començava a desmuntar el volant de direcció quan va fixar-se en el sostre. Estava folrat amb antigues Polaroids que formaven un collage d'imatges color sèpia. Les va repassar encuriosit.
A totes les imatges apareixia la mateixa jove de somriure festiu abraçada amb altres noies.
Manel acariciava amb una mà greixosa una foto arrencada a l'atzar. Va recordar la nit en que ella va arribar a l'abocador demanant ajuda.
—He punxat una roda —va dir, amb aquell somriure innocent.

Manel va tornar sobre les seves passes. El sol ja declinava. Els lladrucs de Sultà el van acompanyar fins que va tancar la porta amb un cop sec. El gos es llançava rabiós sobre el filat.

«PAM!», la detonació a l'interior de la casa va fer callar l'animal. Sultà es va cargolar aclucant els ulls. Ja podia descansar.