La vida passa de pressa

Davant d'una situació repetitiva, com la del desplaçament diari en tren cap a la feina, la gent adopta una sèrie de rituals que, per a un observador atent, prenen un gran significat i motiven la reflexió. Ignorant el paisatge de sobres conegut que passa, com una pel.lícula, per les finestres del comboi els viatgers llegeixen, estudien, escolten música, dormen. Cada un aprofita el temps d'espera com creu convenient però el que em crida més l'atenció són aquestes trucades de mòbil, sovint sense solta ni volta que la gent realitza d'una manera gairebé compulsiva. La proximitat física forçada amb gent que no coneixem de res ens provoca un cert neguit, una sensació de desemparament que troba una sortida en aquestes converses breus o duradores amb les persones que ens són més properes, més estimades. El diàleg amb la parella o amb l'amic ens retorna la percepció de sentir-nos únics, irrepetibles, apreciats. La veu coneguda, amable, potser sensual ens retorna a la consciència les coses bones de la vida.

M'és inevitable, com una idea que retorna de tant en tant a la ment referir-me novament a Kafka, a la despersonalització, a la dissolució en la massa, a la feina repetitiva i monòtona que ens assimila al sistema i que ens converteix en números. El transport públic no és res més que la imatge perfecta de la burocràcia igualadora que ens inclou en les estadístiques, en sumands de càlculs de rendibilitat, en bits d'ordinador. Però la individualitat sempre triomfa. Una mirada, un gest amable, la visió d'una noia dormint, l'actitud de concentració d'un viatger ens reconcilien amb el món. No hi ha res que se sembli més a una persona que una altra i alhora no hi ha dos individus iguals. Observar el detall, captar l'expressió de les cares, detectar un gest cansat són actes que ens redimeixen. Un intercanvi de mirades, resseguir un rostre, observar els contorns d'una cara no ens distingeix de la massa però ens ajuda a contactar amb el present i a espolsar-nos aquesta anguniosa sensació de rutina.

I mentrestant, el tren travessa camps, boscos, pobles... passa per sobre de rius, carreteres. Deixa enrere les estacions a gran velocitat com proclama, jo diria que orgullós, el monitor que anuncia les parades. El paisatge més proper passa avall en un moment, sense temps per gaudir-ne. La finestra és una escena canviant, efímera, fugissera. Només les muntanyes més llunyanes conserven, quan no són ocultades pels obstacles més pròxims, la seva permanència pètria, inalterable i la seva imatge resisteix uns moments en la retina. La vida passa de pressa, com aquest tren que efectua molt poques parades i pretén guanyar temps al temps, com si volgués recuperar un record esmunyedís i deixar enrere el constant, indefugible transcórrer de la existència.