La vida passa de pressa

Un relat de: copernic


Davant d'una situació repetitiva, com la del desplaçament diari en tren cap a la feina, la gent adopta una sèrie de rituals que, per a un observador atent, prenen un gran significat i motiven la reflexió. Ignorant el paisatge de sobres conegut que passa, com una pel.lícula, per les finestres del comboi els viatgers llegeixen, estudien, escolten música, dormen. Cada un aprofita el temps d'espera com creu convenient però el que em crida més l'atenció són aquestes trucades de mòbil, sovint sense solta ni volta que la gent realitza d'una manera gairebé compulsiva. La proximitat física forçada amb gent que no coneixem de res ens provoca un cert neguit, una sensació de desemparament que troba una sortida en aquestes converses breus o duradores amb les persones que ens són més properes, més estimades. El diàleg amb la parella o amb l'amic ens retorna la percepció de sentir-nos únics, irrepetibles, apreciats. La veu coneguda, amable, potser sensual ens retorna a la consciència les coses bones de la vida.

M'és inevitable, com una idea que retorna de tant en tant a la ment referir-me novament a Kafka, a la despersonalització, a la dissolució en la massa, a la feina repetitiva i monòtona que ens assimila al sistema i que ens converteix en números. El transport públic no és res més que la imatge perfecta de la burocràcia igualadora que ens inclou en les estadístiques, en sumands de càlculs de rendibilitat, en bits d'ordinador. Però la individualitat sempre triomfa. Una mirada, un gest amable, la visió d'una noia dormint, l'actitud de concentració d'un viatger ens reconcilien amb el món. No hi ha res que se sembli més a una persona que una altra i alhora no hi ha dos individus iguals. Observar el detall, captar l'expressió de les cares, detectar un gest cansat són actes que ens redimeixen. Un intercanvi de mirades, resseguir un rostre, observar els contorns d'una cara no ens distingeix de la massa però ens ajuda a contactar amb el present i a espolsar-nos aquesta anguniosa sensació de rutina.

I mentrestant, el tren travessa camps, boscos, pobles... passa per sobre de rius, carreteres. Deixa enrere les estacions a gran velocitat com proclama, jo diria que orgullós, el monitor que anuncia les parades. El paisatge més proper passa avall en un moment, sense temps per gaudir-ne. La finestra és una escena canviant, efímera, fugissera. Només les muntanyes més llunyanes conserven, quan no són ocultades pels obstacles més pròxims, la seva permanència pètria, inalterable i la seva imatge resisteix uns moments en la retina. La vida passa de pressa, com aquest tren que efectua molt poques parades i pretén guanyar temps al temps, com si volgués recuperar un record esmunyedís i deixar enrere el constant, indefugible transcórrer de la existència.

Comentaris

  • Boníssim assaig![Ofensiu]
    brins | 12-06-2010

    Un relat fruit d'una reflexió profunda sobre els sentiment que ens produeix el fet de sentir-nos sols en companyia. El tren t'ha inspirat el tema, però el teu gran poder d'observació és qui t'ha menat les paraules.

    Tal i com tu dius, és ben curiós comprovar com una senzilla trucada telefònica que ens apropi la veu d'aquells que estimem pot aconseguir escalfar la fredor d'un entorn aliè.

    Molt encertada, també, la descripció dels bells llenços que percebem darrere la finetra, imatges tan esporàdiques i fugisseres com la mateixa vida; paisatges dignes que els facis un altre assaig tan bo com aquest. Estic segura que també el brodaries.

    Una afectuosa abraçada,

    Pilar


    PD Per què t'anomenen "astrònom"? Em té intrigada...

  • El relat passa de pressa[Ofensiu]
    nuriagau | 28-05-2010 | Valoració: 10

    Un relat en què ens transcrius, d'una forma poètica, aquelles reflexions que hom es pot fer en un trajecte en tren.
    De nou, t'haig de felicitar per l'assaig i per l'elecció del títol.

    Enhorabona, copernic!

    Núria

  • Reflexiu![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 26-05-2010

    Un cop més t'endinses en un espai ben conegut per tu: el tren. Dins d'aquest habitacle et deixes portar per l'observació i la conseqüent reflexió sobre el valor de la individualitat de l'ésser humà, dels detalls més simples que li donen escalf emocional enfront la massa, la gernació que et converteix en un número, impersonal i inabastable.
    Són reflexions serenes, tranquil·les amb un toc poètic que et deixa un regust existencialista.
    Una lectura que també m'ha passat de pressa com la vida.
    Rep una forta abraçada, copernic.

    Mercè

  • Un text que s'inicia[Ofensiu]
    Xantalam | 25-05-2010

    amb un to d'assaig i que ens va endinsant a poc a poc, durant el temps que dura el trajecte, en unes observacions d'allò més belles i poètiques. Et mostres com un gran observador de l'entorn, un analista de les actituds i comportaments dels éssers que t'envolten: el desassossec quan hom se sent rodejat d'estranys i una veu familiar, a través d'un aparell, li aporta aquella seguretat que cerca; la monotonia esberlada per l'observació d'algú que dorm, o el gest amable d'un somriure, allò que ens reconforta i ens fa a tots més iguals, més humans. El final és magnífic, astrònom, i lliga perfectament amb el títol que has escollit.

    Una abraçada, i enhorabona!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

330364 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...