La tecla que més odio

En el meu teclat, hi ha moltes tecles. Imagino que per això en diuen així. N'hi ha que en sé molt bé el significat, sobretot les de les lletres, símbols, i números. També comprenc la que serveix per fer espais (que no veig la necessitat de la seva llargària, ja que, almenys jo, només n'utilitzo la part central), la que és per fer punt i apart i seleccionar "aceptar" quan et fa mandra fer servir el ratolí, les fletxetes per anar amunt i avall, la que les converteix a totes en majúscules, les que són per anar a principi i a fi de pàgina, etc. També en sé algunes combinacions, d'aquestes. El Ctrl+Alt+Supr (que es pronuncia "controlalsupr"), el Ctrl+C (que sorprenentment, es pronuncia "copiar", així, amb accent castellà), el Ctrl+V, i poques més. Llavors n'hi ha d'altres que, tot i no saber exactament què simbolitzen, si vaig provant puc descobrir perquè serveixen. Em té encuriosida, especialment, el dibuixet que hi ha sota l'F4, que és una Z amb una altra z en format de superíndex. L'acabo de provar i se m'ha aturat l'ordinador. Vaja, ara ja sé perquè serveix. El que deia, hi ha tota una colla de tecles que, per pocs que les provis, saps quin ús tenen.
Però n'hi ha una... una en concret... que m'inquieta. Una tecla que sempre m'ha fet por, que mai he comprès... Em mira sempre, amenaçadora, esperant que la premi per error... Intento evitar-la, però a vegades, per descuit, s'enfonsa sota el pes del meu dit petit, segurament amb un somriure maliciós als llavis... Agafa aire, i es disposa a dur a terme les seves trapelleries. Si estic aturada, rellegint el text, o simplement, guardant-lo, ella no actua. Començo a escriure, just allà on ho havia deixat, i tampoc s'immuta. Posseeix una sang freda enorme, que la converteix en una tecla extremadament pacient i perillosa. Espera, sense presses, que m'adoni que he comès un error al bell mig del text. M'atanço a ell amb el ratolí, situant la H invertida sobre seu, començo a escriure la frase tal i com hauria de ser i... llavors la tecla ataca. Meticulosament, amb un aire burlesc a la cara, em deixa que escrigui un caràcter per, ràpidament, esborrar el següent. No se'n deixa ni un. En un principi no m'hi fixo, però m'adono, inconscientment, que alguna cosa no rutlla. Continuo escrivint, i veig clarament que no, que alguna cosa no funciona. Però si el que he estat escrivint s'ha situat sobre el text posterior! I aleshores la veig, és allà, la tecla continua allà, premuda, satisfeta per la malifeta. M'acosto a ella amb el dit índex, aixecant tota la mà per fer aquest gest, i caient amb força a sobre seu, murmuro, entre dents: estúpida tecla Ins.