La rosa i el llop

Notaries quelcom d'estrany en aquell paisatge. D'entrada, una placidesa extrema i embriagadora et captivaria. Més tard, aquesta mateixa placidesa es convertiria en un imprevist cub de glaç recorrent la teva esquena en un estremiment que eriçaria tots i cada un dels pels del teu cos. En mig d'aquesta confusió hi trobaries la nit càlida d'estiu jugant a malabars, maldant per mantenir l'equilibri sobre la fulla afilada d'una espasa imaginària, il·luminada per la pàl·lida brillantor de la lluna plena. I en un prodigiós joc de llums i ombres hi veuries, preciosa, una tendra rosa, banyada de gebra, efusió d'aromes prohibits. Durant un segon, escletxa de surrealisme, les tres formes s'alçarien en una fugida dels seus rols habituals i jugarien a confondre's en un reflex difús.
La lluna, la nit, i la rosa.
La llum, la foscor i el desig.
Un únic moviment, una suau brisa i l'equilibri es trencaria. El bell quadre s'esberlaria en mil bocins i el reflex es perdria per sempre. Ho saps prou bé, no obstant, vols formar part de la composició. Vols entrar dins el son i prendre amb les mans el que només se't deixa somiar. Imagines els teus dits acariciant la rosa i tremoles, no saps si de por o d'excitació, però tremoles. Sents el crit del desig, pots percebre el sabor del pànic, aquell pànic que se sent en entrar en dominis prohibits. El degustes lentament i deixes que el seu licor llisqui gola avall fins arribar a l'estómac on s'hi entreté en un últim pessigolleig abans d'esvanir-se. El llop ha sortit del cau.
Saliveja, ensenya les urpes, arqueja el llom i amb una primera passa temptejant profana la terra que li és negada. Experimenta una satisfecció indescriptible. El plaer li deforma la boca en un tic inconscient, deixant al descobert els ullals afilats. S'esmuny com una ombra amb pas lleuger entre la vegetació, camp a través. El temor a allò desconegut ha desaparegut i la rosa és cada vegada més propera, fins i tot s'en capta el seu perfum. Accelera el pas i efectivament, el poderós olfacte de llop no enganya, darrera la filera d'arbres, a la llum de la lluna, la pot admirar, delicada i inocent. L'examina, l'observa i l'aprecia. S'hi aproxima lentament i els instints animals s'accentuen. No en té prou amb l'espectacle visual així que golafre, temptat tant per la foscor de la nit com per la claror de la lluna que donen a la flor forma de llaminadura, vol tastar-la. Hi acosta el morro i d'una caixalada maldestra l'arrenca, deixant-ne les arrels al descobert i els pètals escampats. Horroritzat per la destrossa d'allò que més venerava -i havent comprovat que no era sinó l'admiració que per la rosa professava la que l'havia dut a estifollar-la- arrenca a córrer. Enfervorit com un petit diable, recorre, ara, prades i boscos a gran velocitat. Enfila la carena i es situa en el punt més alt de la muntanya buscant una vista que li retorni el paisatge que no feia massa l'havia enamorat. No és possible. La lluna plora, la nit s'esfondra i de la rosa no en queda més que algun pètal dispers, a mercè del primer cop de vent. Havia cregut poder participar del miratge i ho havia fet; havia ballat amb la creació de la seva pròpia imaginació, l'havia mirat fixament als ulls i se n'havia enamorat. Havia caminat sobre l'aigua en busca d'una imatge al fons del llac, per descobrir, una vegada enfonsat, que no era sinó un reflex enganyós.
El llop tanca els ulls, alça el morro cap al cel, i buida la seva ànima en un udol fred i quebrat que sobrevola com una fosca sombra la vall, envernissant els arbres, les pedres i els rierols. Fent llambrejar en el paisatge el record del desig que va morir, per la força d'una carícia, víctima de la seva pròpia bellesa.