Deja vu a Venècia

Tot llest: la màscara d'arlequí, la túnica groga, les malles de rombos i les ganes de festa! Ara només cal esperar. És el meu primer carnaval a Venècia i no puc dissimular un cert nerviosisme en el gest que no passa desadvertit pel meu amic Claudio. Encara queden unes hores perquè les disfresses invadeixin els carrers, així que decidim geure a descansar sota una de les arcades de la plaça San Marco. Recolzo el cap a una de les columnes i acluco els ulls. Deixo que l'agradable aire de mitja tarda m'acariciï. El son em venç.
El somi em du fins a una d'aquestes màgiques festes a un enorme palau d'un ric comerciant venecià. Tothom vesteix elegants vestits i du els rostres coberts per desconcertants màscares. Jo ho observo tot plegat amb una certa confusió, amb un neguit creixent. Un estrany desig va prenent forma dintre meu. Bé, de fet no sé si faig bé de dir-ne desig, podria parlar també de necessitat, d'obsessió i seria igual d'imprecís. Dugui el nom que dugui és igual d'incert i desconegut per mi, un enigma sense resposta que no em puc treure del cap. Em reclama, vol que el busqui... i ho faig! El cerco amb totes les meves forces, primer amb calma, després amb desesperació i s'amaga, no es deixa veure.
Hi ha batalla més extenuant que la que no es fa contra cap enemic? Hi ha res més desolador que endinsar-se a les profunditats del subconscient i trobar-hi una capsa... buida?
La festa ha arribat al seu punt més àlgid: la gent balla al ritme que dicta l'orquestra, les serpentines volen pels aires i les màscares van desfilant -ara una que riu, ara una que plora- l'espectacle és genial! Però jo segueixo immòbil, espectant, sóc incapaç de trobar l'espina que es retorça dins el meu cor, clavant-s'hi capritxosament i causant-hi doloroses fiblades. Una delirant feblesa s'apodera de mi i m'impedeix pensar; llavors, com si d'un cop de tisores m'haguessin retallat de la sala, m'abandono al més deliciós dels plaers: el relax que ofereix la buidor, aquella sensació que només experimenten els àngels en volar i els éssers humans en oblidar que existeixen; aquell breu instant en què ni el temps ni les preocupacions ens afecten perquè som lleugers com l'aire i fluïm com una dolça melodia tocada per aquell pianista virtuós. M'enlairo, pràcticament puc tocar el blau del cel amb els dits, però llavors, de nou -l'espina s'ha tornat a clavar-, se'm mostra l'objecte del desig!
Obro els ulls de bat a bat.
L'observo.
No respiro!
Hi centro tota la meva atenció.
No respiro!
Estic a punt d'esbrinar què és!
Pestanyejo.
Ha desaparegut!
Procuro recuperar la seva imatge però és inútil. Només queda el record d'una forma difuminada. Se m'apareix amb la replendor del llamp i després... la foscor. La més negra obscuritat.
Els concertistes deixen de tocar, els convidats aturen el ball i abandonen la sala, les llums s'apaguen. En fi, la festa s'ha acabat. Em desperto.

El somni m'ha deixat una mica torbat però no m'hi capfico, de seguida quedo pres de la bellesa que ofereix la ciutat, plena de gom a gom de màscares i disfresses. He sortit d'un somni per entrar-ne a un altre de més extravagant. No dubtem ni un instant en afegir-nos a la gentada, i en qüestió de segons, quedem atrapats en una cabalosa riuada humana. La nit és clara, i lluna i estrelles, més brillants que mai , observen des de la distància milers d'ànimes sense rostre disposades a alliberar-se dels formalismes habituals, amagades darrere un rol que, per una nit, permetrà als instints desfer-se de la raó i a la fantasia de la realitat.
Giro el cap i m'adono que he perdut el Claudio, però no m'hi capfico, ja ens trobarem més tard, espero. Mentrestant segueixo disfrutant del moment. Tot i l'ambient festiu, hi ha, però, quelcom d'impalpable que m'oprimeix el cor contra el pit i amb prou feines em permet respirar. Tinc la sensació d'haver viscut aquesta situació amb anterioritat, en un somni potser, qui sap. Intento recordar el final d'aquest estrany deja vu però no en sóc capaç. Moc el cap en totes direccions cercant el causant d'aquesta ànsia i ... no massa lluny d'on sóc percebo una misteriosa figura femenina. Juraria que em mira!
Du una exòtica màscara que reprodueix un bell rostre oriental. Està decorada amb tons daurats i amb sanefes d'estil àrab que s'estenen de forma desigual sobre uns pòmuls marcats. Els llavis, de color morat, dibuixen un captivador somriure que molts anys després encara no m'hauria pogut teure del cap, i el centelleig dels ulls, l'única part del seu rostre que se'm fa visible, junt amb el poderós hieratisme de la màscara es converteixen en un hipnòtic que fa presos els meus sentits.
Fa una passa cap a mi! Sento un pessigolleig que em recorre l'estómac. Una altra passa... Déu meu! Es dirigeix cap a mi! Cada vegada som més a prop i no puc deixar de mirar-la. Es va obrint pas entre la gent amb la lleugeresa d'una pluma, talment com un fantasma voleiant. Desitjaria fondre'm. Estem pràcticament a tocar, cara a cara! Ella amb el seu bell rostre oriental i jo amb el meu insolent nas de Cirano -em maleeixo per no haver triat una disfressa més escaient per l'ocasió! Ens observem, trobo que hi ha alguna cosa misteriosament familiar en el seu posat. Juraria haver vist els seus ulls abans, fa molt temps, en una altre vida potser.
Ens quedem quiets, com dues estàtues, una davant de l'altre, observant-nos en un instant etern. Per un moment em sembla veure-hi més enllà de la màscara, puc intuir cadascuna de les faccions que donen forma al seu rostre. La conec, no en tinc cap dubte, la conec! Però de què? quan ens havíem vist abans, i a on?
La miro fixament als ulls.
Sembla que em vol dir alguna cosa!
Hi centro tota la meva atenció...
Xiuxiueja unes paraules que no arribo a comprendre.
Què ha dit?
Pestanyejo.
Ja no hi és!
Procuro recuperar la seva imatge però és inútil. Només queda el record d'una forma difuminada. Se m'apareix amb la resplendor del llamp i després... la foscor. La més negra obscuritat!
Ressegueixo la plaça frenèticament amb la mirada, però no en queda cap rastre. El soroll i la música se'm fan ara insoportables, així que abandono la multitud i recorro els carrers de Venècia en busca d'algun racó en sintonia amb el meu estat d'ànim. M'aturo a la vora d'un canal poc concurregut. Necessito que el reflex del meu rostre em confirmi que no estic somniant. M'apropo a l'aigua i em sorprèn la grotesca cara d'arlequí esguardant-me amb el seu mig somriure insolent. Em trec la màscara, ja no hi ha disfresses que valguin.
Comença a ploure. Milions de gotes sospeses a l'aire, intentant eternitzar el vol, mirallegen la pàl·lida llum de la lluna convertint-se en guspires, petites espurnes que en caure sobre la meva pell esdevenen, de nou, refrescants gotes d'aigua. Tanco els ulls i deixo que agradables contraccions s'apoderin de mi a mesura que que la pluja, amb una cadència hipnotitzant , humiteja el meu cos.
Silenci absolut. Només el xipolleig de l'aigua. El xipolleig de l'aigua i el batec del meu cor. Deixo la ment en blanc i del no res en sorgeixen els versos més bells que mai no hagi sentit. Uns versos que demà ja no recordaré, però que tornaran a mi en un parell més d'ocasions en què, com aquesta nit, la fantasia s'escaparà i jugarà per uns moments a ser realitat.