El mocador vermell

Una, dues, tres hores... qui sap, podria passar dies sencers observant un quadre, perseverant en la recerca d'aquell traç -possiblement fortuït- que fa que la composició deixi de ser una mera mescla de colors per convertir-se en una obra mestra. Qui diu que no hagi acariciat aquella petita pinzellada amb la mirada milions de vegades sense haver-hi parat esment? Quants segons, quantes hores, quants dies hauran de passar per poder proclamar amb orgull la descoberta? La veritat és que com més voltes hi dono més segur n'estic: no és qüestió de temps sinó d'atzar. La bellesa existeix en qualsevol carrer, en qualsevol cantonada, en qualsevol paratge, però la màgia només es consuma quan l'atzar et fa ensopegar amb aquell vers que converteix l'estrofa en poesia.
I si avui em preguntéssiu quantes vegades durant els meus setanta i llargs anys de vida he estat tocat per la bareta màgica de l'atzar no us podria respondre amb certesa. Us diria que diverses, això segur. Però ara mateix només en recordo una. No es tracta d'una gran aventura de final apassionat, ni d'una trista història d'amor, però ha perviscut a la meva memòria amb la força del primer dia.
Va tenir lloc a una petita plaça que m'era de pas obligat per arribar a la casa on vivia llavors. Jo tornava de viatge, no importa a on. Un antic compte pendent. Era un dia plujós de novembre i la grisor desdibuixava els carrers de la ciutat. El blanc i el negre es repartien la pigmentació d'aparadors, porteries i façanes, i l'aire, carregat d'electricitat, enlairava les fulles caigudes, deixant-les sospeses en un vol que semblava no acabar mai. Jo carregava l'equipatge tot fent l'impossible per arribar a casa sense mullar-me, buscant el refugi de les valconades. Va ser per això que em vaig aturar en un últim resguard, abans d'entrar a la plaça, per tal de dissenyar la millor estratègia per travessar-la. Havent comprovat amb resignació que aquesta no oferia cap aixopluc, vaig resoldre creuar-la amb pas lleuger. Estava buida.
Bé, pràcticament buida; hi havia un home al mig de la plaça. Un home que em semblava haver vist alguna que altra vegada. Tot i que la seva trista figura havia anat penetrant en mi a foc lent, no sé quan ni a on, no va ser fins aquell dia que vaig descobrir amb tota la seva resplendor la força que amagava. No he vist mai una mirada tan trista com la seva. Profunditat oceànica, blau opac onejant lluny dels clars de llum. Perduda en un altre temps, en un altre lloc, ja no pertanyia a aquest món. Havia quedat atrapada en una última súplica desesperada, en un últim plor que es perpetuava en un incessant centelleig. Només veia el rostre ja llunyà d'aquella a qui havia estimat un temps i després odiat per sempre. Acariciava entre les mans el seu mocador vermell, únic record que li en quedava, i ho revivia tot de nou. L'arribada a casa, els crits de plaer, l'olor de sexe i d'engany, l'escena: ell estirat, ella nua i suada, entregada i perversa, deliciosa. Les llàgrimes que el mocador vermell aixugava, les excuses que ningú ja no comprava, la mirada lasciva encara. La baixada al bar en un espiral embogit de desig i d'odi. El bodca i els plors, l'embriaguesa, el cop sobre la taula. El perdó o el càstig? La decisió fatal, l'escens de nou a casa, el cor bategant a cent, la mort afilada entre les mans. La porta entreoberta, el pis buit, la fugida dels amants. La set de venjança, la set de sang. El mocador vermell entre les mans.
Recordo que quan tot d'una vaig tornar en mi em trobava ben xop al mig de la plaça, immòbil, havent oblidat les pretencions inicials de mullar-me el menys possible, havent-me oblidat fins i tot de mi mateix. Estava esguardant aquell home del que no en sabia res i ho sabia tot. No sé quant temps l'havia estat observant, potser només un parell de segons, potser un parell de minuts, potser tota la vida, qui sap. De totes maneres, vaig desviar la mirada i vaig rependre el camí a passos lents. El blanc i el negre van començar a mesclar-se amb altres colors, el sol va oferir un petit somriure entre els núvols i les fulles sospeses a l'aire van desaparèixer en una última ventada. Vaig tocar les rajoles de la paret, respiraven. Els carrers van semblar eixamplar-se i fins i tot diria que vaig sentir bategar la ciutat, plena de vida, de desesperació, d'alegria i de dolor. En arribar a casa vaig notar que tenia el rostre humit. Pluja o llàgrimes? encara no ho sé. Em vaig aixugar i llavors ho vaig comprendre tot, duia el mocador vermell entre les mans.