La mosca (bogeria)

M'hi jugo la feina, ho sé perfectament. En condicions normals seria una bogeria tan sols de pensar-hi. Però no m'ho puc treure del cap i com més hi penso més gràcia em fa. Tota la culpa la té la mosca. Si, si, la mosca. La mosca! La maleïda mosca! I precisament durant la reunió més transcendent de l'any. Podia haver anat a jeure on fos, sobre una tifa de gos petaner, sense anar més lluny. Però no! Ha triat la galta del director comercial. Ai que em pixo de riure! Primer m'ho he figurat com una reacció espontània, el típic vaivé de mà per espantar una mosca. Però he anat amanint el gest amb la imaginació fins a convertir-lo en una bufetada a ma oberta! No em digueu que no seria divertit. He de confessar -tot i que em fa una mica de vergonya- que inclús se m'ha escapat algun cop de puny virtual. Ja ho sé, ja ho sé... En qualsevol altra circumstància seria una bogeria. Però trobo que en aquest cas la plantofada està plenament justificada, que no ho veieu? Senyors! Que té una mosca a la galta! Ni més ni menys. Una mosca a la galta! Espero que ho sàpiga entendre. La tradició és categòrica en aquest aspecte. Com a mínim la de l'àvia: les mosques sempre ben esclafades Francesc! Si, ja està decidit! Però encara no, que està llegint el meu projecte i m'hi va l'ascens. A més, la feina és la feina i s'ha de saber ser seriós quan cal. No es poden interrompre les persones a mitja tasca. Esperaré a que acabi. Això és! Tan aviat com acabi li estampo la mosca a la galta. A veure, què fa ara... El director es retoca les ulleres. El director arruga el front. És que no acabarà mai aquest home? El director aixeca la vista del dossier. El director parla.

-Bé, Francesc, doncs això ja està llegit. Què et sembla si ens ho mirem amb calma?