Com qui no ho vol (Infidelitat)

Tot passa un dia de Nadal. El 22 de desembre, per exemple. Passegen entre les parades de Santa Llúcia, davant de la catedral. El batibull de la gentada contrasta amb el silenci dominant entre ells dos. En prous feines han obert la boca des de que s'han saludat ara fa un quart d'hora a Canaletes. Hola Maria, què tal? Bé. I tu, Jordi? Fa molt que t'esperes? No, no, si acabo d'arribar. Buf! Me n'alegro. Patia que no t'estiguessis morint de fred i d'avorriment. Dos petons. Silenci. Caminen.

És el silenci incòmode de les primeres vegades: en aquest cas és la primera vegada que queden sabent del cert que s'agraden i que volen estar junts. Fins el moment, el sentiment de culpa l'ha privada d'acceptar els sentiments, però no pot enganyar-se eternament. I a més, no té res de què culpar-se. El David ja fa un any que va morir. Des de llavors que el Jordi -en el paper de milloramicdestrossatperlapèrdua- i ella -en el paper de noviadesoladasemidepressiva- s'han reconfortat mútuament fins el punt de caure bojament enamorats.

El Jordi decideix prendre la iniciativa i trenca el gel agafant-la de la mà i arrencant-la de l'enrenou nadalenc, duent-la fora del laberint de barraques i botigues. S'atura a la primera cantonada tranquil·la. O millor encara, la duu a la plaça Sant Felip Neri -que també és tranquil·la i molt més romàntica que qualsevol cantonada aleatòria- i la besa apassionadament.

-Maria. Maria! Ma-ri-a! Amb què estàs pensant? Sempre amb el cap a una altra banda.
-Què? Ah, perdona. Què deies David? Estava pensant amb unes coses meves. Vull dir, coses de la feina.
-Jo res. Jo no t'estava dient res. És el Jordi a qui li has de preguntar. Jordi, no t'ho prenguis com una cosa personal. Sempre fa el mateix. Quan quedem amb amigues seves està xerradora que no calla. Però quan ha de complir davant dels meus amics ja li fa més mandra.
-Que n'ets d'exagerat. Perdona Jordi, què deies?