LA PRÒPIA PRESÓ

Estic presoner en una presó de pedra, alta, fortificada i impenetrable. Té unes muralles altes com les muntanyes que no em deixen veure el bonic reflex de la sortida del sol. No en puc escapar, almenys ara. L’únic que puc fer és esperar que s’acabi la condemna, la jove condemna que fa camí cap a l’eternitat.

Cada nit contemplo la lluna i les estrelles esperant que s’acabi, que hem desperti i ja sigui un nou demà, amb l’intenció de deixar enrere el regust amarg d’un llarg malson. Espero la visió d’esperança que cau en forma de pluja, simplement per a demanar-li un sol desig, el desig més buscat per l’home; la perla de la llibertat. Si mai la trobo, prometo que te’n faré un collaret, un collaret perquè hem recordis més enllà del temps fet pols. Però mentrestant el meu cos té por d’amotinar-se i intentar fugir d’aquest lloc sinistre, contraposat, el meu cor, reclama abandonar aquest calabós fred i humit que hem turmenta els ossos i m’envaeix els pulmons en respirar la putrefacte olor de les rovellades cadenes que em contenen. La meva ànima canta i crida el cant de la llibertat davant uns barrots incapaços d’escoltar, sorts davant la clemència de fer justícia, i és davant d’aquesta ignorància que el meu cor es rendeix i la única forma que té de comunicar-se amb tu és descansar i evaporar-se davant el foc devorador de la impaciència infinita.

Estimada, quan podré tornar a veure’t? Incapaç sóc de pensar en algú més. La desesperació i la impotència m’inunda cada mati en veure que no et tinc al costat, que no puc abraçar-te, que no puc sentir la dolça olor de la teva fragància, que no puc veure aquella dolça mirada de pietat que m’omplia tant el cor en veure’t a primera hora del matí. T’estimo, i és per això que et bull dir un secret inconfessable, que si se sabés, posaria en risc la meva desafortunada vida. Estimada, ja he sortit a la matança del lleó, està amagat sota un arbre, agressiu rugeix ensenyant les seves dents poderoses, però m’arriscaré, perquè he descobert que la seva sang és l’única clau cap a el retrobament de la bondat esperançadora que demostrarà la meva innocència i que patrocinarà el nostre poderós i indivisible retrobament.