LA PAPALLONA QUE PORTEM DINS

LA PAPALLONA QUE PORTEM DINS



Estirat al llit amb les mans al cap, m’era impossible d’aclucar els ulls, tenia massa complicacions, massa problemes. Mirava el sostre amb la mirada perduda, observant el moviment de les ombres que produïen les llums dels cotxes en passar pel carrer. La finestra estava mínimament oberta i la porta lleugerament ajustada. Una llum tènue il•luminava bona part de l’habitació, donant-li un joc d’ombres fantasmagòriques, mentre jo, hipnotitzat com un infant, les observava detalladament sense perdre’n detall, fins al punt d’imaginar que cobraven vida per elles mateixes.

Els cotxes seguien passant, i el reflex dels fars em feia tornar en si, tornar al món real. Lentament vaig girar el cap, cap a la dreta, buscant una posició més còmoda, per a com a mínim poder tancar els ulls i descansar una mica, però em seguia sent impossible. Cada cop que tancava els ulls i notava que m’adormia, un sentiment de pena i amargor em visitava i impedia el son. Indignat, vaig obrir els ulls, i a la mateixa direcció on mirava, hi havia unes lleixes plenes de llibres. Cansat i mig hipnotitzat intentava de llegir-ne els títols sense realment tenir-ne intenció, notava que estava fent coses sense sentit, coses inútils que segurament ajudaven a que no pogués dormir, coses que no volia fer, però malgrat tot, em deixava portar per l’incomprensible desig de voler llegir els títols dels llibres en una habitació semi fosca, és més, m’ho estava agafant com un repte personal. Quan intentava dificultosament de llegir-ne les primeres paraules, un soroll a la meva esquerra i un suau impacte a l’esquena em van rescatar del que semblava ser els inicis de la meva bogeria. Vaig parpellejar, intentant de tornar en si. Em vaig girar pensant-me que la Gina s’havia despertat, però no, simplement havia girat en la mateixa direcció que em trobava jo, la direcció en què personalment mil•lèsimes de segons abans, feia camí cap a la bogeria. Inquiet em vaig tornar a girar, aquest cop cap a l’esquerra, i en girar-me, van quedar les nostres cares contraposades, una davant l’altra, fins a tal punt que podia notar els seu respir suau i angelical impactant a la meva cara. Sensualment em vaig acostar una mica més, fins que el seu alè, acariciava lentament els meus llavis tremolosos i ansiosos de passió. Com més la mirava, més ganes tenia de petonejar-la, de posseir aquella boca que tantes vegades s’havia trobat amb la meva en una abraçada calenta, dolça, jove i infinita. Però no vaig fer res, simplement la vaig seguir observant per por de despertar-la i em vaig guardar dins meu aquest sentiments tan provocatius que xisclaven salvatgement en el meu interior per sortir i apoderar-se de mi. Detingudament, vaig continuar mirant-la i em vaig adonar de la meva més valuosa fortuna. Era un home feliç, tenia una dona que realment estimava, una dona que sabia que m’era fidel, i jo com a tal, corresponia a aquest respecte, era una dona que em donava suport, que em recolzava en els moment durs de la vida, moments que a vegades tens la sensació que estàs totalment sol i que no tens ningú. Tenia davant meu l’amor de la meva vida, un amor per l’eternitat.

Per tercera vegada, em vaig tornar a girar, aquest cop, igual que al principi, però sense tenir les mateixes intencions. Lentament vaig ficar les mans al matalàs i vaig moure el cul endarrere per assentar-me i repenjar l’esquena sobre el capçal del llit. Quan em vaig haver assentat, mig cobert per els llençols, delicadament vaig tornar a mirar-la, però ara des d’una perspectiva que em feia viure records de tants i tants moments junts que havíem passat. Mirant-la fixament, un intens desig, que no vaig poder rebutjar, em va fer acariciar-li lentament els cabells, uns cabells que semblaven immensos i daurats camps de blat movent-se per les carícies i a la vegada bufetades que cometia el vent sobre les seves delicades tiges en ple mes de juliol. Lentament, col•locava els meus dits rugosos i bastos entre els seus cabells, venint a representar una suau i sensual pinta, que s’enredava i es desenredava enmig d’aquells mines de brocats d’or en desencadenants moviments.

Poc després vaig deixar d’acariciar-la, amb les mans em vaig fregar els ulls i la cara mentre intentava de comprendre aquell estat d’inquietud i insomni.

Finalment, vaig decidir llevar-me i anar a la cuina a prendre alguna cosa, potser fent aquest esforç, aconseguiria cansar-me lo suficient com per poder adormir-me. Per tant, vaig apartar lleugerament els llençols i vaig sortir del llit. Anava amb calçotets i estava completament xop de suor, de seguida el fred típic d’aquella època de l’any, es va fer notar i em vaig dirigir al penjador per agafar el barnús, el vaig agafar i me’l vaig col•locar percebent una escalfor forçosa i molesta, però em vaig conformar de no haver d’aguantar un encara més molest fred. En obrir la porta, es va sentir un petit grinyol que de seguida va cessar en obrir de bat a bat la porta. Acte seguit vaig dirigir-me cap a la cuina. El passadís estava totalment fosc, cosa que feia preveure el perill de despertaria no només a la Gina, sinó també tot el bloc. En entrar a la cuina i obrir la nevera, em vaig decantar més a prendre’m una tassa de llet calenta que una cervesa fresca. Per tant vaig abocar en una tassa la llet i pocs segons després ja estava donant voltes mentre s’escalfava dins el microones.

El motor del microones seguia fent soroll i la llet seguia escalfant-se, quan em vaig adonar que hi havia una foto de dos nens sobre una tauleta auxiliar arraconada al costat del radiador. A poc a poc, encuriosit, em vaig acostar a aquella foto, sense saber qui podien ser els protagonistes. La curiositat ben aviat es va girar amb una ànsia i un nerviosisme en comprendre’n i reconèixer-ne la seva identitat. Tremolós, vaig agafar el marc de fotos, i com més mirava els dos nens, més fort sentia el soroll del microones i més fort em bategava el cor,fins a tal punt que semblava que ambdues coses havien d’esclatar en una explosió de dimensions descomunals. Però de seguida el microones va parar i va sonar un toc de campana avisant-me que la llet ja estava al punt, però jo era totalment incapaç de sentir i de reaccionar. Era incapaç de ser conscient del que estava passant, potser m’estava tornant boig, malalt?. No, era una cosa més forta, una dolor que et punxa i t’esprem el cor des de la immensitat més abismal del teu interior, un dolor que com més hi penses més et tortura, és un d’aquells moments que et passen milers d’imatges al cap, records, il•lusions... i el pitjor és que n’ets totalment conscient i no pots fer res per substituir aquests pensaments. Desesperat, em vaig deixar anar i vaig caure en sec al terra. Al mateix va passar amb el marc de fotos, el qual es va trencar sorollosament i estridentment donant un so agut i sonor. Potser vaig despertar a la Gina, però ja tant m’era, simplement volia entendre per què, per què les persones que més t’estimes no són eternes, per què marxen i no tornen mai més, poden creuar una porta aparentment fictícia cap a un lloc que ni ells saben com és, sols, simplement sols, però nosaltres sabem que no en tornaran mai més? Per què?. Preguntes i més preguntes em visitaven la meva ja dèbil ment, sense tenir suficientment força com per a poder reprimir-les o amagar-les en algun racó del meu cervell i rescatar-les quan tingués suficientment valor per afrontar-les. El meu estat d’ànim havia canviat en tan sols un moment, en reconèixer una foto, una simple fotografia, una sola imatge que m’havia portat tants i tants records, i que sobtadament, sense ja recordar-me’n m’havia despertat gran quantitat de sentiments. Amb els ulls a vessar de llàgrimes vaig esclatar a plorar, a plorar amargament i amb ansiosa intensitat. Assentant-me al terra i repenjant l’esquena al radiador, em vaig posar les mans a la cara intentant d’eixugar-me les llàgrimes, mentre notava la calidesa del radiador, que aparentment semblava que m’enviava carinyosament càlides abraçades d’escalfor i consol.

Poc després, lentament, em vaig anar calmant, mentalitzant-me que els homes no ploren, i vaig intentar de meditar sobre tot el que havia passat aquella última setmana. No vaig tardar gaire en trobar dins el meu sac de memòria el record de l’Andrea, la meva germana. L’Andrea havia començat una vida de parella normal, igual que jo i la Gina. Després de casar-se, havien tingut una filla, l’Ainoa. Però un any i mig després, l’Andrea es va adonar que la seva parella portava una doble vida, que li havia fet el salt, que la nena tenia una altra germana amb una altra dona del poble, que era drogoaddicte, i que tot el seu món aparentment perfecte s’havia ensorrat em poc menys de tres dies. Ella com a conseqüència li va exigir el divorci, i al cap de poc temps es varen divorciar. Fins aquí semblava una història d’amor fracassat, un il•lusió perduda en el no res, una llum que s’havia consumit poc després d’ablamar una diminuta espelmeta, l’amor que havien construït els dos. Però una ombra negre, un espectre maligne acusava aquella família, un espectre que aviat s’emportaria una ànima, i en deixaria una altra de sola i indefensa, envoltada de la maldat del món sense una protecció maternal que la pogués protegir.

Feia poc més de dotze mesos, que la meva germana tenia hemorràgies, feia poc més de tres mesos que havia anat de visita al metge, feia poc més d’una setmana que el metge li havia donat els resultats, feia poc més de quaranta-sis hores que la mare m’havia dit que l’Andrea li havien diagnosticat un càncer, però no un càncer qualsevol, un càncer provocat per un virus, un virus anomenat papil•loma, un virus que amb poc temps acabaria amb la seva vida, un virus que li havia encomanat el seu marit i que no tenia cura, un virus que només afecta les dones, i els homes tan sols en són portadors. L’Andrea només tenia vint-i-nou anys, quan li havien diagnosticat la malaltia.

Pensant en la gran injustícia que la vida li havia jugat, curiosament no sé el perquè, em va venir a la ment sense poder evitar-ho l’estat d’ànim que ella devia de tenir, el patiment i el dolor que suposava saber el seu indesitjat futur. M’imaginava com s’ho feria per explicar-ho a les seves amigues, per explicar-ho a la resta de la família i encara pitjor com ho feria per explicar-ho a la seva filla. Me l’imaginava a casa seva plorant amargament, sense saber què podria fer amb la seva filla. Segurament la miraria quan ella estaria jugant al parc, o casa seva, mentre unes càlides i tristes llàgrimes començarien a ressaltar dins els seus ulls impedint veure la seva filla amb claredat, la veuria borrosa, la nena la saludaria des del tobogan o des del gronxador, i ella aguantant-se un xiscle d’impotència saludaria amb un regust agre a la boca, possiblement per les nàusees que li produirien els medicaments. Arribaria un punt que les llàgrimes no podrien aguantar lo suficient i que es precipitarien ulls avall regalimant per la seva suau i blanca cara com salvatges cascades sense control. Tenia una filla que estimava amb gran intensitat, que volia veure créixer i educar, que volia passar els moments bons i els moments durs amb la seva presència. Segurament li diria que havia de fer un viatge, un viatge molt i molt llunyà, mentre li diria, no es podria aguantar les llàgrimes, i la seva filla li preguntaria el perquè d’elles, la seva mare li respondria, que són perquè l’estima. De fet la seva mare no li diria cap mentida.

Una dia una senyora em va dir que la vida de totes les persones són com les erugues, que sovint són lletges, esguerrades, de colors pàl•lids, clars i foscos, n’hi ha de peludes, n’hi ha de llefiscoses, tòxiques, i d’altres que simplement es camuflen per passar desapercebudes... Arriba un moment que fan una crisàlide, i aparentment creiem que són mortes. La crisàlide vindria a representar la tomba, i el que no sabem és que nosaltres som aquestes erugues, i que quan morim, ens transformem en precioses papallones que volen cap al paradís de l’eterna joventut.

Quan van deixar d’envair-me tots aquest pensaments, vaig veure el marc de fotos a terra, rebregat, amb els vidres trencats pel terra i la foto al mig, recoberta per petits bocinets de vidre que semblaven un mar de llàgrimes il•luminades per la tènue llum d’una posta de sol. Delicadament, vaig apartar els trossets de vidre que i la vaig contemplar des d’una distància de seguretat mentre que les llàgrimes seguien relliscant i caient al terra de tal manera que tenia la sensació de percebre el so dels petits impactes que alliberaven les llàgrimes en contactar amb el terra. El següent que recordo és la Gina entrant espantada per la porta, ajupint-se i abraçant-me fort, consolant aquell dolor que no vaig voler mostrar en el moment que vaig saber el destí de l’Andrea, ara ja l’havia alliberat, ja havia tret aquell dolor que tants remordiments m’havia causat. És difícil dir adéu, però la vida, se’n va, per donar pas a més vida que vindrà en acabar aquesta primera.