La nena de l'andana

Arcadi Bondia caminava de pressa. Havia sortit una mica tard del despatx. S'havia entretingut massa a última hora, i això podria fer que no veiés la seva nena!

Arcadi Bondia feia uns cinc mesos que treballava en la secció de compres d'una empresa de material elèctric. Hi va accedir per mitjà d'un amic del seu pare, el senyor Caruda, que n'era l'encarregat del magatzem. Estava molt content, la feina li agradava i la majoria de companys, sense comptar els caps de seccions, eren de la seva edat.
El caixer, el senyor Desclòs; el seu cap, el senyor Enrich, i el senyor Ferrer, cap de vendes, eren unes persones molt assequibles, tot i que li produïen un gran respecte.
El senyor Gratacòs, cap de comptabilitat, era una altra cosa. No és que no fos amable, però tenia un aspecte un xic ferreny que feia que se'l mirés amb un respecte bastant exagerat. De totes maneres, sabia que era una persona molt justa que tothom apreciava.

Arcadi Bondia corria més que caminava. Faria tard; la seva nena ja no hi seria. Feia dos mesos que l'havia descoberta a l'andana lateral que corresponia a la direcció contrària als seus interessos. Anava amb dues amigues més, que no haurien pas passat desapercebudes per l'Arcadi si no fos que la seva nena les eclipsava.
Quan agafava el metro en una estació de tres andanes, l'Arcadi es posava sempre a la del mig. Era un costum que havia adquirit uns anys enrera, quan sortia de col·legi amb altres companys, i uns anaven en una direcció i altres en la contrària.

El primer dia que la va veure, no podia treure-li la vista de sobre; només abaixava els ulls quan descobria que ella també el mirava. El primer dia que la va veure, es va atabalar tant, que va pujar al mateix vagó que ella. Neguitós, se'n va adonar en arrancar el tren. La va mirar tímidament i va tenir un sentiment de vergonya. "Què deu pensar de mi? Que sóc tonto? Que no sé on vaig?" Pobre Arcadi! Com si ella sabés on anava ell! Possiblement ni hi havia reparat, en ell.

- o O o -

La Jordina, la Ka i la Laura eren molt amigues, sempre anaven juntes. Eren alegres però no esbojarrades: eren responsables. Ja feia uns quants dies que s'havien adonat que a l'andana central hi havia un xicot prim, que semblava molt agradable i que es notava que era extremadament tímid, que les mirava de reüll, i que, si es veia sorprès mirant-les, girava la vista o abaixava el cap.
Se sentien afalagades de la mirada d'admiració -d'altra banda, gens ofensiva- que notaven que es desprenia d'aquells ulls evasius. No com altres mirades més barroeres que havien de suportar!
No van trigar gaire, la Laura i la Ka, d'adonar-se que, encara que a elles també les mirava, no era amb la tendresa que ho feia amb la Jordina.
La Jordina també es mirava aquell noi prim que la mirava. La Jordina sabia que ella no era tan extremadament tímida com ho era ell, però també abaixava els ulls si coincidien les mirades.
La Jordina es recordava molt sovint d'aquell anunci dels transports públics en que la nena pensava "Si em diu alguna cosa, m'assec!" Però estava segura que ell, encara que hagués anat en la mateixa direcció, no li hauria dit res... Per què?...

- o O o -

Arcadi Bondia estava una mica nerviós. El senyor Gratacòs, el cap de la secció de Comptabilitat de l'empresa l'havia cridat al seu despatx. Era un home molt seriós que li feia molt de respecte. Ja portava una bona estona plantat al davant de la seva taula, i el senyor Gratacòs ni se'l mirava i continuava escrivint coses en el seu dietari.
De cop i volta, el senyor Gratacòs alçà una mica el cap i el mirà per sobre de les ulleres i digué:
-Seu, Arcadi, seu! Deixa'm acabar de fer unes anotacions i estaré per tu.
Arcadi es va asseure lentament, procurant no fer gens de soroll amb la cadira i va passejar la seva mirada -el més discretament possible- per sobre la taula i l'armari que tenia al davant, tot ple de gom a gom d'arxivadors, carpetes i paperassa diversa. De sobte, la mirada es va aturar en una fotografia familiar en la qual es veia el senyor Gratacòs, la seva senyora, un noi de la seva edat més o menys i una nena d'uns tretze o catorze anys, que ell va considerar que era una preciositat. Com podia ser que el senyor Gratacòs tingués una nina com la que estava contemplant? Algun company de feina ja li havia comentat, que el senyor Gratacòs tenia una nena molt bonica, però... No!... No podia ser!... O sí?... Aquella fotografia deuria tenir dos... o tres... o quatre anys... El senyor Gratacòs tenia el cabell menys canós... Sí!... Com més mirava la fotografia, més veia que aquella nena era la seva, era la nena de l'andana, més joveneta, amb una llarga melena... No sap els temps que portava extasiat que ni se n'adonà que li estava parlant.
-Arcadi! Arcadi!, que no m'escoltes noi? -li deia el senyor Gratacòs, una mica alterat-. Arcadi, com ja saps, el senyor Herrero plega a fi de mes. És molt eficient, però, no el podem pas retenir ja que té una bona oferta d'una altra empresa.
El senyor Gratacòs va fer una petita pausa i continuà:
-Amb el senyor Ignasi, el nostre gerent, hem sospesat el fer-li una contra-oferta, però hem arribat a la conclusió que, més val no forçar les situacions i hem pensat en tu perquè siguis el meu nou ajudant. Tu ets bastant més jove que ell, però t'he anat observant durant aquests sis mesos que portes a la casa, i crec que el podràs suplir perfectament.
El senyor Gratacòs va fer una pausa un pel més llarga que l'anterior, i va afegir:
-Això sí, de moment el teu sou continuarà sent el mateix, però guanyaràs qualitat de treball. De totes maneres, amb el senyor Ignasi hem quedat que si respons com esperem, en dos o tres mesos, se't farà una revisió.

- o O o -

El senyor Gratacòs estava content, molt, molt content. La senyora Lluïsa, la seva esposa, li ho va notar només en el to amb què va dir:
-Hola! Ja sóc a casa! On és la reina de la llar?
-Sóc aquí, a la saleta, ara vinc. Com és que estàs tan content?
-És que... finalment m'he decidit! Tal com t'havia comentat, a fi de mes plega l'Herrero. De primer, em va saber molt greu... Però, ara, tot i que era un bon element, no! No és que no me'n sàpiga, de greu, que marxi, sinó que possiblement la seva capacitat era superior a la feina que tenia assignada. Sí! Millor per a ell! Es mereix tenir un càrrec més d'acord amb les seves possibilitats...
-Així, com t'ho faràs? Sempre dius que tens més feina de la que pots fer!... O és que... Sí! Això és, has aconseguit prendre-li, a l'Enrich, aquell xicot que sempre anomenes... l'Arcadi!... És això?
-Ets una mica bruixa! Com ho has endevinat?
-Molt fàcil. Venies massa content! De totes maneres, suposo que li hauràs comentat a l'Enrich. Com s'ho a pres? No deixa de ser que li esgarrapes un bon element.
-Efectivament, abans de parlar amb l'Arcadi he parlat primer amb l'Enrich. El punyetero ja s'ho veia [a] venir. S'ha enfadat una mica; suposo que era la seva obligació. De primer, es pensava que hauria triat en Miquel. De totes maneres, ha comprés perfectament que del personal que tenim, el més adequat per a la secció de comptabilitat és, sens dubte: l'Arcadi!
-I l'Arcadi..., què hi ha dit? -preguntà la senyora Lluïsa.
-Gairebé no ha obert boca. Estava molt nerviós. De totes maneres, m'ha agradat molt que em preguntés si l'Enrich ja ho sabia, i, si era així, com ho havia encaixat! -respongué el senyor Gratacòs.
El senyor Gratacòs restà una estona callat, i, de cop i volta, digué:
-Ah! Lluïsa. Mira, avui, el senyor Ignasi m'ha deixat unes còpies de les fotografies que ens van fer per inserir-les en el diguem-ne Butlletí que s'editarà per a celebrar els 25 anys de l'empresa. S'han fet fotografies personals dels caps de departament; per departaments i tota la plantilla al complet davant la fàbrica. Mira, veus -continuà el senyor Gratacòs-, aquest xicot tant prim que està al darrera és l'Arcadi... No es veu gaire bé! Però, si mirem la fotografia del departament de... compres... sí... aquí està... mira'l... aquí es veu millor! És aquest que hi ha al costat d'en Miquel. Què et sembla?
-Que és tal com l'havies descrit... Fa cara de bon noi! -replicà la senyora Lluïsa.

- o O o -

L'Arcadi estava desorientat, content, neguitós i un xic excitat. El senyor Gratacòs li havia comunicat un ascens honorífic. El senyor Gratacòs era!... Era el pare de la seva nena de l'andana! Ja es veia -ja s'estava muntant una pel·lícula- tot sovint anant a casa del senyor Gratacòs per despatxar alguns assumptes de l'empresa i... el senyor Gratacòs... El senyor Gratacòs encara li produïa més respecte.
L'Arcadi, de cop, ho va veure ben clar! Sí, aquest migdia, aquest migdia! Quan la veuria, al metro, se li acostaria i li diria: "Hola! Senyoreta Gratacòs? Sóc el nou ajudant del seu... del teu pare..." Veritablement l'Arcadi era un cas especial, ni de pensament se li acudia què li podia dir més. El que sí tenia ben clar és que faria el cor fort i li diria alguna cosa.
I el que va passar, és que, com cada dia... No! Com cada dia, no! Aquell dia el cor li bategava més de pressa que mai. Com més la mirava, més bonica la trobava... i, naturalment, no es va atrevir a dir-li res. Per què seria tan poca cosa?...

-o O o -

En Miquel escoltava, mig d'esma, les explicacions que li donava el seu company Arcadi Bondia. Ell sempre havia cregut que en Norbert, com ell anomenava el senyor Gratacòs -pel fet de ser amic de la infantesa del seu pare- l'hauria promocionat dins de l'empresa abans que a qualsevol altre. Però, no! En Norbert havia escollit a l'Arcadi, que hi portava, treballant, molt menys temps que ell!
Ja feia estona que l'Arcadi s'anava explicant, i, en Miquel no s'assabentava de res. Només havia comprès que l'Arcadi, aquell xicot que ell havia acollit tan bé quan es va incorporar al seu departament, li prenia el lloc de treball que ell considerava que li pertanyia. Per moments, notava com l'Arcadi li anava caient més i més malament...

- o O o -

La Jordina no sabia com sortir-se'n. A
la feina del pare, per celebrar els 25 anys, feien un sopar per a tothom. El personal podia anar-hi amb els seus respectius: marit/esposa o promès/promesa. Els càrrecs directius com el del seu pare, podien a més, portar-hi els fills. Ella, la Jordina no en tenia gens de ganes: sabia que en Miquel aprofitaria l'avinentesa per intentar apropar-se-li. Era bon noi. Ella se l'estimava molt com a amic, però, últimament se li feia un xic pesat, un xic enganxós, un xic empalagós. No!, no tenia ganes de tenir-lo massa estona al seu costat.
La senyora Lluïsa n'era molt conscient del que passava per l'interior de la seva filla. Però, també creia que en Norbert tindria un disgust si no acudia a la festa amb la família al complet. En Quirze, el fill gran, de seguida va dir que sí. Insistiria!
-Jordina, nena. Ja sé que no en tens gens de ganes d'anar al sopar de la feina del papa. Però, pensa que a ell sí la fa il·lusió. És una festa molt especial. No li donis aquest disgust! -insistí i quasi pregà la senyora Lluïsa-. Va, anima't! I dóna-li aquesta alegria!
-Mama!, per favor, no insisteixis més! Ja he quedat amb la Ka i la Laura. Ara ja no els puc dir que no. A més, mama, tu ja saps per què no hi vull anar!
Van restar una estona callades. La Jordina va fer un petó a la seva mare i es dirigí cap a la porta per sortir. Mentre anava cap a la cuina, la senyora Lluïsa digué:
-Ah! Jordina, sobre la tauleta de l'entrada hi ha un sobre, que ha deixat el teu pare. Són fotografies del personal de l'empresa... Al costat d'en Miquel, veuràs l'Arcadi... aquell xicot que el teu pare sempre té a la boca... cantant-li les excel·lències... que si és tant bon noi... que si és tant treballador... tant educat...
La Jordina, quasi no escoltava a la seva mare. Ja havia agafat el sobre per donar-li una ullada... Quan va sentir que anomenava en Miquel va estar a punt de tornar-lo a deixar, però a continuació va sentir el nom d'Arcadi, i va tenir certa curiositat per a saber com seria aquella meravella que tenia tant encantat el seu pare...
Va trigar una estona. La veu quasi no li sortia, però, de cop i volta va fer un esforç, i, dirigint-se a la seva mare, va dir:
-Mama!... Està bé... Digues al papa que ja hi aniré, al sopar!
La Jordina baixava les escales de casa seva flotant. L'Arcadi! L'Arcadi que tant anomenava el seu pare, era... era... ell... era el noi prim! Faltaven uns quants dies pel sopar. En Miquel... sí, això, en Miquel -encara que sigui una mica plom, què hi farem!- en Miquel serà l'encarregat de fer-li les presentacions... Arcadi!... Arcadi!... li començava a agradar aquest nom...

- o O o -

L'Arcadi, després de la conversa amb en Miquel, va quedar una mica moix. Sí! Sí! Havia de reconèixer que en Miquel va quedar tocat. Li va dir clarament, que estava convençut que ell, en Miquel, hauria estat el substitut de l'Herrero i que no comprenia per què la cosa no havia anat per aquest camí.
Pobre Arcadi! Per a ell, això era un problema. En Miquel, qui des que va entrar a l'empresa li havia demostrat més simpatia que ningú, ara li girava l'esquena! I, a sobre, se'n sentia responsable! Què podria fer per recuperar aquella amistat que trontollava?
Per acabar-ho d'arreglar, el senyor Enrich, molt amablement, quan ja havien acabat de parlar amb en Miquel, l'havia felicitat per la seva deserció. Cosa que va notar no va agradar gens al seu company.
-Escolteu-me tots! -digué el senyor Enrich en entrar al departament-. Us he de dir dues coses: la primera és que he de felicitar l'Arcadi. Sí, ja sé que no és normal felicitar un desertor, però què hi farem! L'empresa, abans que tot! A l'Arcadi ens l'ha pispat el senyor Gratacòs. Bé, de moment la feina anirà una mica més justeta per a tots, però ens l'haurem de repartir entre els quatre que quedem. De totes maneres, el més que ve, vindrà un substitut. La segona, és que, com ja sabeu, aquest any se celebra el 25è aniversari de l'empresa. El que no sabeu, és que tots, absolutament tots, esteu convidats a un sopar que es farà l'últim dissabte d'aquest mes. Si algú de vosaltres té promesa, i, ara ho sabrem, pot portar-la. Això sí, dilluns que ve, com a màxim, ens hauríeu de dir si en vindreu un... o dos!...
El senyor Enrich, va continuar parlant i parlant... l'Arcadi va entendre... li va semblar entendre?... No! No li va semblar no! El senyor Enrich els va dir que els caps de secció hi assistirien acompanyats de les seves senyores i dels seus fills!
L'Arcadi ja no va escoltar res més del que deia el senyor Enrich. Ja es muntava una altra pel·lícula, però, ja sabem com és l'Arcadi, el guió no sortia amb gaire fluïdesa.
Faltava molt pel dissabte...
-... però coneixeria la nena de l'andana...
Estava neguitós per la nova feina...
-... sabria respondre davant del pare de la nena de l'andana?...
Li sabia greu la reacció d'en Miquel...
-... Ho sento..., Miquel, ho sento!...
La figura del senyor Gratacòs cada vegada era més immensa...
-... l'impressionava com a nou cap. Però, en la seva pel·lícula... La nena de l'andana... encara més!...