La mort d'en Josep Valldaura

La Mort d’en Josep Valldaura.
Galàxia

-Caram, Miquel!.Quin despatx tan maco que t’han donat. I en època de crisi!-Era la veuassa de l’Andreu Solà, un bon company de feina d’en Miquel, des de feia molts anys. Treballava a la seu central, allunyada uns 15 quilòmetres de la fàbrica on s’estava ell. Havia vingut a fer unes gestions i havia aprofitat per saludar-lo.
-Si, ves...- li va contestar en Miquel.-Sembla que no em volen pas jubilar. S’han gastat una calerada en el trasllat, i no sols és aquest despatx sinó que han hagut de moure tots els equips de laboratori: cambres climàtiques, humidostàtiques, dinamòmetres i equip petit...Molts calés...
En Miquel se n’adonà que l’Andreu Solà en poc temps, s’havia engreixat força. Devia fer només dos mesos que no es veien, però... Quin canvi! S’acostava als 50...L’edat en que els homes agafen volum de debò. Ho sabia por pròpia experiència
L'Andreu es fixà en una fotografia ja vella, que en Miquel havia enganxat sobre un dels vidres del parament que l’aïllaven de la sala general. L’havien presa a les escalinates d’entrada de l'Institut de Plàstics, ja feia ben bé 16 anys. Ell en guardava un molt bon record d'aquell curs fet a mida per als tècnics de la seva empresa. Va ser com tornar a la universitat. Dinaven d'hora a la feina i anaven a classe a l’Institut per la tarda. S’hi estaven de 3 a 6. El curs va durar dues setmanes. N’eren una colla els qui s’aplegaven a la fotografia; prop de 30 incloent-hi els professors,. Molts ja havien desaparegut. S'havien jubilat, i algun se n'havia anat de l'empresa. Ell li remarcà el fet a l’Andreu.
-Mira si ha canviat tot això. Potser el 40 per cent dels qui hi surten ja no hi són. I assenyalà amb el dit els qui ja no hi eren. Va anar resseguint i comptant un darrere l'altre fins que va arribar a la segona línia.
–Mira, en Valldaura- exclamà en Miquel- El van fer fora, ja fa potser 10 o 12 anys, Te’n recordes?. Quina llàstima!-L'Andreu l'interrompé:
-Saps que és mort?.
-No fotis- li contestà en Miquel sorprès.
-Sí. És mort. Es va morir fa un parell d’anys. Ara tindria uns 64 anys. Em sembla que no havia complert encara els 62 quan va morir.
- No en sabia res... I saps com va ser?- li preguntà en Miquel.
-No. Vaig tenir molt poc contacte amb ell després que l’acomiadessin. L’Albert Massana és qui ho sap. Ell va mantenir la relació i és qui em va dir que havia mort. -Un cop dit això va canviar de tema, i va encetar l’assumpte que el duia realment a veure’l
-Per cert .Venia per dir-te que demà t’enviaré una presentació d’una línia nova de productes. Pertanyen a una empresa que hem comprat recentment. Són productes per al mercat d’automoció. M’agradaria que li fessis un cop d’ull i em diguessis si li veus oportunitats. Després, si et sembla, ho podem discutir i preparar un pla de llançament. T’ho envio per correu electrònic.- I se n’anà tot seguit ja que com va dir, aquell dia anava una mica escopetejat.
En Miquel es quedà "corpetat." Un altre al calaix...Quants companys de la feina havien ja caigut... Molts, poc després de prejubilar-se, amb 60 anys o poc més, com l’Antoni Màrquez, que encara va voler fer alguna cosa de treball després de plegar i amb 62 anys li va picar un atac de cor fulminant en un hotel, anant de camí a una empresa a donar un curset. No es va trobar bé i va aturar-se a descansar. Però allò era més que cansament i no se’n va sortir. Pitjor sort va tenir en Ventura Queralt. L’atac el va tenir al carrer i es va quedar ajagut a terra, arrambat a la paret, mort del tot, més de tres hores, fins que algú que passava se’n va adonar que no es tractava d’un borratxo dormint la mona, sinó que era mort...
Durant moltes hores no es pogué treure el tema del cap. Amb en Valldaura va tenir una certa relació, sobretot quan van estar tos dos junts, una setmana sencera, a Rueil, a prop de París, assistint a un important curs que els hi va donar l’empresa. Estàvem al 1996. Una parell d’anys després el van fer fora. La empresa no anava massa bé i la nova directora de recursos humans, Elena Puig es deia, una poca-solta força malparida, en plena fase d’ascens, va decidir escurçar la plantilla imposant càstigs exemplars per tal d’esperonar l’organització. Ella va ser la responsable de que es preparessin cada any llistes de “redundants”, com en deien en anglès. És a dir, llistes de gent de la que se’n podia prescindir. Si tenies en aquella època més de 50 anys i repeties dos anys seguits a la llista, ja havies begut oli. Això li va passar a en Valldaura, Estava en un departament que anava cap per avall. A més a més havia tingut una parell d’agafades fortes amb el seu cap. Per acabar-ho d’adobar, el Valldaura o no es rentava gaire o tenia una constitució que el feia suar molt. El cert és que a vegades pudia. A més a més patia d'halitosi i l’alè, si estaves al seu costat, era sovint molt desagradable. Totes aquestes coses influïen per esbandir algú en un moment de dificultats. A més a més en Valldaura tenia ja 50 anys i es considerava que seria difícil acoblar-lo a un altre departament. L'últim argument que els devia decidir a despatxar-lo era que resultava barat a l’empresa donar-li la quitança, ja que havia entrat de gran i portava només 15 anys a la plantilla. Resultava més barat d’acomiadar que no pas un altre amb 20 a 25 anys a l’empresa. L'Elena Puig, la directora de recursos humans, filava molt prim en aquestes coses.
Va ser una pena. En Miquel sabia que en Valldaura va estar treballant després amb un distribuïdor de productes de l’empresa a temps lliure, intentant vendre el productes que coneixia, però al final ho van tenir que deixar córrer. No se’n va sortir. Mai havia destacat en res i era una persona que no queia gens bé. Tenia el nas arremangat i reia amb unes riallades molt desagradables, apart el tema de la pudor. Li va anar tot molt malament. Un altre que havia acabat...I n’eren tants...Fins feia poc no li afectava massa, però el nombre de gent coneguda morta no havia parat de créixer. I a més a més molts eren ja de la seva edat o fins i tot més joves...
L’endemà seguia igual. No es podia treure del cap el tema de la mort d’en Valldaura i en una estona de poca feina se n’anà a trobar l’Albert Massana, que era la persona de la seva empresa que havia mantingut el contacte més estret amb en Valldaura, després que l’acomiadessin.
-Va ser ben bé per casualitat- li va dir en Massana. Va resultar que a en Valldaura tot li va anar molt malament, fins i tot es va separar de la seva dona, just un parell d’anys després de perdre la feina. Com que no trobava res i estava ben escurat, va tornar al seu poble, al Solsonès. Va haver de llogar un caseta ben petita ja que de jove es va vendre el pis dels pares per poder-se’n comprar un de nou a Terrassa. Per poder viure, va agafar un bar de lloguer; però. tampoc li va anar massa bé ja que al Solsonès viu molt poca gent i no es un lloc de pas. Els caps de setmana s’animava una mica més, amb gent de l'àrea metropolitana de Barcelona. Amb penes i treballs anà fent la viu-viu i s’anava pagant la cotització a la seguretat social com a autònom, amb el que treia del bar. L’Albert Massana feu relacions amb en Valldaura perquè la seva dona era del poble del costat i es veien els caps de setmana i a l’estiu. Anava sovint a fer l’aperitiu al bar que portava. Al final li va venir l’ensorrada quan es va enredar amb una ucraïnesa, molt maca, rossa com un fil d'or i que feia molt de goig, però que va resultar ser molt mal malgastadora. Li agradava massa la roba bona i les joies. Li va treure fins a l’ànima al pobre Valldaura i el va deixar en acabar la relació, més escurat que una rata. Al final al veure que ja no en tenia ni cinc, la paia se'n va anar.
-En Valldaura va morir d’un tumor cerebral.-En Massana es posà seriós i seguí relatant els fets -No hi va haver res a fer. El van operar a l'Hospital de Can Ruti, a Badalona, però no se’n va sortir.- L’Albert Massana, el seu company de feina, el va visitar un parell de vegades a l’hospital. Tenia mala peça al teler i poc temps després se’n va anar a l’altre barri... Encara no havia fet el 62 anys. En feia d’això menys de dos. Després li recordà a en Miquel com va ser l’enterrament al seu poble, al Solsonès. Només hi assistiren de família, la seva filla i una germana. La seva exdona ni tan sols hi va ser. Ni per suposat ningú de l’empresa, tret del Massana; Tot i que ell ho havia avisat a Recursos Humans, per si ho volien fer saber públicament. Del poble hi assistí força gent, ja que amb el bar tothom el coneixia. El van enterrar al cementiri del poble, a la tomba de la família on reposaven les despulles dels seus pares. Ho posava ben clar a la petita làpida: Família Valldaura, i a sota es podia llegir un petit epitafi extret del cant espiritual d’en Maragall. ...”Obriu-me’n uns altres de més grans per a contemplar la vostra faç immensa. Sigui’m la mort una major naixença”... En Massana va anar llegint amb angoixa l’epitafi, mentre anaven baixant, a poc a poc, amb cordes, el taüt . Després va desitjar de tot cor al seu amic, que a l’altra vida, si és que n’hi havia una altra, li anés tot molt millor, rescabalant-lo d’aquells mals anys viscuts des de la sortida de l’empresa.
-A vegades tinc la sensació- reflexionava en veu alta l’Albert Massana,- que la gent a qui li va tot malament acaba els torrons de seguida i de sobte es troben com si el seu cos hagués fet atots. És com si des del seu interior una veu poderosa i punyent li digués que ja n’hi ha prou de patir i de passar-ho malament. Llavors agafes la primera malaltia seriosa que passa a prop i te’n vas de pet al canyet- El Miquel no ho havia pensat mai, però en sentir-ho, es digué que era molt probable que s'esdevingués això. Per a en Valldaura tot havia anat de mal borràs, cada vegada pitjor, fins a la seva mort. Segons el seu company Massana, el futur que li esperava era ben dolent. S'havia pogut prejubilar al final als 61 anys, però li havia quedat una paga ben minsa.
Va tornar al seu flamant despatx, però no tenia cap ganes de pencar. Va veure a l’ordinador que l’Andreu Solà li havia enviat un correu amb un arxiu adjunt enorme. Que n'era de carregós !!. Devia ser la nova línia de productes de la nova empresa comprada. De seguida l'Andreu el trucà per telèfon per tal d’assegurar-se que l’havia rebut i per animar-lo a estudiar el tema com més aviat millor. Li digué amb veu eufòrica que era una gran oportunitat de negoci... En Miquel li va penjar el telèfon tot dient-li que ara no tenia temps de dedicar-s’hi. Tenia massa coses pendents sobre la taula. Va aixecar-se i va anar a la màquina de cafè. Ell no en prenia mai de begudes calentes o fredes fora d’hores, però aquell dia era especial per a ell. Li tornaven al cap les converses amb en Valldaura passejant al vespre pel centre de Rueil. Als dos els hi agradava l’observació d’ocells, i en aquell viatge intercanviaren experiències. Ara veia tanmateix, aquella plaça enlluernadora, plena de flors de primavera ,davant per davant de la façana de l'ajuntament de Rueil. No s’haguera pogut imaginar mai de la vida, que en Valldaura acabés tan malament a penes 10 o 12 anys després d’aquella estada.... La vida dona tantes voltes...De sobte veié acostar-se pel passadís l'Elena Puig, la directora de recursos humans. No li tenia massa confiança ja que era força més jove que ell, però havia parlat amb ella unes quantes vegades...
-Saps que es va morir el Josep Valldaura, ja fa prop de dos anys ?.- Li digué en Miquel quan estigueren frec a frec. -No ho vareu pas comunicar, des de Recursos Humans, oi?.
Ella es quedà palplantada i en un primer moment no sabé com reaccionar. Després li contestà:
- Si. És veritat. Ens ho van comunicar, però després de dubtar vam decidir no dir res. A fi de comptes l’empresa havia tallat tota relació amb ell. No és com amb els prejubilats que els seguim considerant part de l’empresa encara que no estiguin en actiu i els hi donem un carnet daurat per si volen visitar-nos alguna vegada.-Després es dirigí a la màquina, inserí una tarja i li digué:-
-Vols alguna beguda?. Et convido.
En Miquel refusà la invitació i li contestà- Doncs sembla que va acabar ben malament. La seva vida va anar de mal borràs des del moment que el vau acomiadar- Ella el tallà en sec.
-Va ser un decisió del comitè de direcció i no sols meva. Passàvem una època molt dolenta a l’empresa. No te'n recordes?. I vam haver d'alleugerir la plantilla,
prescindint de persones poc productives que no estaven rendint. Així són les empreses. Als departaments tècnics us paguen per desenvolupar i mantenir uns bons productes i en canvi a recursos humans per tenir una organització eficient i ben greixada. A més a més li vam oferir un servei de recol·locació. Va entrar a l’estructura comercial d’un dels nostres distribuïdors, però no es devien entendre. Jo ja no sé que va passar després. Sento de debò que li anés tot tan malament.-va fer un gir a la conversa que evidentment ni li resultava gens còmoda, i li digué:
-Estaràs content amb el nou laboratori i amb el nou despatx, oi?. Tots volem que estiguis a gust en aquests darrers anys de treball que et queden.
En Miquel li contestà directament- No em penseu prejubilar, oi, aquest any ?. En faig ja 61 el mes que ve.
La directora de recursos humans fent un somriure artificial li contestà:
-No tenim cap pla de prejubilacions previst per a aquest any. A més a més tu ets a la llista de persones difícilment substituïbles. Jo et recomanaria, t'ho dic amb el cor a la mà, que intentis transmetre, com més aviat millor, tot el que saps a la gent jove. Ja tens col·laboradors. Ves-te desempallegant dels compromisos grossos. Si no ho fas així serà sempre molt difícil prescindir de tu.-i dit això s’acomiadà, girà cua i anà cap al seu departament.
En Miquel capcot, se’n tornà a la feina. No li havia dit res que no sabés d’abans, però sí el reafirmà en que tenia que fer per manera de pencar cada dia menys. S’assegué davant de l’ordinador, obrí la nota llarguíssima de l’Andreu Solà i sense ni tan sols llegir el títol li contestà:
-Tinc moltíssima feina i no em puc dedicar a aquest tema. Jo crec que la Carlota Martí se’n pot fer càrrec. Es jove, té empenta i promet molt. Fes-li confiança. Ja està decidit que m’ha de substituir a mi i cal que prengui responsabilitats, com més aviat millor.
Fet això, obrí l’ordinador, apartà tots els papers de la feina, despenjà el telèfon perquè no l'interrompessin i tranquil·lament es posà a escriure la història d’en Josep Valldaura. Amb el cor encara adolorit per aquella mort, segurament evitable, respirà profundament i començà a teclejar.

Galàxia