LA MÀRFEGA REIAL - VIII

Han passat ja deu dies des de la primera trobada amb les princeses de conte i el meu príncep s’ha llevat del llit amb les primeres llums del dia. Avui està envanit, comença la segona ronda amb les princeses de conte que el vindran a veure els propers quatre dies, una cada dia. Ell no vol comprometre’s amb cap d’elles, només les vol rondar, endur-se-les al llit i passar una bona estona. Abstreta com estic en les meves dèries, no me n’havia adonat: Però, si fins i tot s’ha rentat de cap a peus i deixa’m olorar, renoi, s’ha ben perfumat, quina olor que fa! Que n’és de guapot el meu príncep! I, què és això que ha tirat per sobre del llençols i ha tapat amb el cobrellit? Ai, mira, si són pètals de roses oloroses que ha esparpallat per tot el llit. Ja ho dic jo que quan vol és un romàntic! Però també n’és molt d’insensat!
La Bella Dorment ha estat la primera en arribar i ho ha fet una mica més aviat del previst. Ha deixat el cavall lligat lluny de l’entrada de tal manera que no es pot veure des del pavelló i venia caminant xino-xano a l’encontre del seu amant quan ha escoltat el galop d’un cavall que s’acostava. S’ha amagat i ha vist que qui arribava era la seva amiga, la Ventafocs, i que aquesta s’aturava al lloc on ella havia deixat el cavall.
«Va prou polida avui aquesta, és estrany ja que sempre va feta un llardó —ha pensat la Bella Dorment».
Tot seguit ha sortit del seu amagatall per saludar-la. La Ventafocs s’ha endut un ensurt dels grossos ja que no esperava que hi hagués ningú, i menys la Bella Dorment. Sorpresa, li ha preguntat:
—Què hi fas tu per aquí, tan lluny de les teves terres?
—I tu, Ventafocs, que hi fas? Les teves terres també queden molt lluny.
—No sé si dir-t’ho —ha dubtat la Ventafocs, tota enrojolada—, sé que et faré agafar gelosia, però... He vingut a trobar-me amb el meu amor, el príncep blau!
—Què t’empatolles tu, ara? —li ha contestat, enfurismada, la Bella Dorment—. Però, si sóc jo la que ha quedat avui i aquí amb el meu príncep blau!
—Això no és possible! Et deus haver confós de lloc... i de príncep —ha replicat la Ventafocs, i ha sentenciat—: El meu príncep blau no em faria mai això!
I ja estaven a punt d’escridassar-se totes dues quan han sentit que arribava al galop un altre cavall. S’han amagat i han vist com arribava la Blancaneus, que també s’ha aturat, sorpresa, on les dues noies havien deixat els cavalls.
—Però si és la meva amiga Blancaneus! —ha dit la Bella Dorment tapant-se la boca per no cridar i ha rumiat—: Què coi hi fa aquesta aquí ara? M’està pujant la mosca al nas!
Ha sortit decidida del seu amagatall, seguida de prop per una Ventafocs cada cop més estordida, s’ha adreçat a la Blancaneus, que amb prou feines havia baixat del cavall i l’estava lligant a un arbre, i li ha etzibat:
—Què hi fots aquí, Blancaneus? Estàs molt lluny de casa teva!
—Eh! Què? Bella Dorment! —ha contestat Blancaneus amb una barreja de sorpresa i de continguda indignació—. I tu? Què hi fas tu aquí? I qui és aquesta xarxona que ve al teu darrera? —ha preguntat en veure la Ventafocs.
—Ei, escolta guapa, a mi no m’insultis! —ha replicat la Ventafocs acostant-se, enfadada, a la Blancaneus—, tinc el mateix dret que tu a ser aquí per trobar-me amb el meu amor, el príncep blau!
—Però, què diu ara aquesta boja? —ha contestat Blancaneus, amb cara d’estranyesa i adreçant-se a la Bella Dorment, i tornant la mirada cap a la Ventafocs li ha dit cara a cara—: No sé què t’empatolles, noia, però el príncep blau només em pertany a mi i avui l’he vingut a trobar!
—Tu, també? —ha replicat la Bella Dorment amb sorna—, em sembla que aquest príncep blau ens vol a totes. Mira com n’és d’eixerit el xicot!
La conversa entre totes tres anava pujant de to i haguessin arribat a les mans o a estirar-se els cabells si no hagués estat perquè han sentit com algú s’acostava cap a elles cantant, però desafinant més que un orgue de gats en zel. Les tres noies han deixat d’esbatussar-se i s’han amagat juntes al mateix lloc d’abans.