L'AVI I EL NEN

—Avi, m’agrada molt aquest lloc on m’has portat.
—Sí, Oriol, és molt bonic. S’anomena la Rambla i és quasi a tocar del mar.
—Què anirem a veure el mar? Oh! Gràcies, avi!
—Doncs agafa’t fort de la mà i no et deixis anar!
—Avi, totes aquestes estàtues que hi ha, què són? Són com les meves joguines, però molt més grans!
—Quines sortides que tens! No són joguines, són persones que s’estan molt quietes com si fossin estàtues.
—I per què ho fan? A què juguen?
—No estan jugant, Oriol. Mira, farem una cosa!
L’avi es va treure el moneder de la butxaca, va cercar-hi una moneda de cinquanta cèntims, que va donar al seu nét, dient-li:
—Té, agafa aquesta moneda i posa-la dins la llauna que hi ha a terra davant d’aquesta estàtua negra.
El petit Oriol, molt encuriosit, va agafar la moneda que li donava el seu avi, es va acostar a l’estàtua i, tot senyalant la llauna, va dir:
—La llenço aquí, avi?
—Sí, aquí mateix, Oriol.
El nen així ho va fer i quan es va sentir el dring de la moneda en tocar la llauna, l’estàtua negra que tenia al davant va començar a moure’s, va obrir els braços, que portaven com unes ales enganxades i, de cop, els va tornar a tancar davant del petit nas de l’Oriol. El nen es va espantar i va córrer a agafar-se de la mà del seu avi.
—Avi, aquesta cosa negra m’ha espantat! Per què ho ha fet?
—Oriol, no t’espantis! Ho ha fet per donar-te les gràcies per haver-li donat una moneda.
I, ajupint-se, l’avi li va assenyalar les estàtues que es veien fins al final del passeig i li va dir:
—Totes les estàtues que veus aquí són gent disfressada que demana diners, es queden quiets fins que algú els dóna una moneda i, aleshores, fan alguns moviments per donar les gràcies.
L’Oriol va fer un posat de no entendre-ho massa i, fixant-se en una persona gran que també s’estava molt quieta recolzada en un dels arbres del passeig, va dir a l’avi:
—I aquell senyor gran que no va disfressat, també demana diners?
L’avi, que no s’havia fixat en aquell senyor gran, només veure’l va entendre què li passava, i va dir al seu nét:
—No, Oriol, aquest senyor no demana diners. Està demanant una altra cosa.
Es va deixar anar de la mà del seu nét tot dient-li:
—Oriol, ara no et moguis d’aquí, estigues ben quiet i mira que farà l’avi.
L’Oriol, que era un nen molt obedient, així ho va fer. Es va quedar molt quiet i, amb els ulls ben oberts, va veure com l’avi s’acostava a aquell senyor gran i li deia:
—Deixi’m que l’ajudi. Doni’m les mans, si us plau!
I tot seguit, l’Oriol va veure, sorprès, com aquell home, que fins aleshores havia estat tan quiet, s’agafava de les mans del seu avi, s’incorporava i es posava dret. Va sentir com el seu avi li deia a aquell home:
—No pateixi, agafi’m bé les mans, balancegi una miqueta el cos i fem tots dos com si balléssim.
L’Oriol, meravellat, va veure com el seu avi i l’home gran es balancejaven plegats i com, de cop i volta, l’home començava a caminar fent petites passes endavant, les mateixes que el seu avi feia enrere. I com, només un instant després, l’home es deixava anar de les mans del seu avi, li feia un gest d’agraïment amb el cap i es posava a caminar, tentinejant, Rambla amunt. L’Oriol estava ben bocabadat i l’avi, amb un mig somriure, es va asseure a un banc, va pujar el nen sobre els seus genolls i li va dir:
—Oriol, aquest senyor demanava ajuda perquè està malalt. Té la mateixa malaltia que la iaia.
—Però si la iaia es mou molt i aquest senyor estava molt quiet!
—És veritat, Oriol. Però, oi que ahir vas menjar canelons de carn i fa uns dies els vas menjar de peix? Quins et van agradar més?
—A mi m’agraden més els de carn, avi. Però, perquè em parles de canelons ara?
—Perquè, Oriol, tant els de carn com els de peix, tots dos són canelons, cadascun amb un gust diferent. I la malaltia de la iaia i la d’aquest senyor és la mateixa, només que cada persona la pateix de manera diferent. Se’n diu la malaltia de Parkinson.
L’Oriol, que havia escoltat molt atent tota l’explicació del seu avi, es va quedar una estona pensant i, al final, va dir:
—Com si fossin la xocolata blanca o la xocolata negra? A mi m’agrada molt més la negra, avi!
—Quines sortides que tens, Oriol! –va dir l’avi rient–. Sí, com la xocolata blanca o la xocolata negra!
I, de sobte, el nen va abraçar ben fort el seu avi i li va fer un sorollós petó a la galta.
—Gràcies avi, ara entenc molt millor què li passa a la iaia, i ja sé què haig de fer quan la vegi tremolar. Donar-li la mà!
I l’avi, amb els ulls plorosos li diu:
—Sí, Oriol, sí, això és el que has de fer! Agafar-la de la mà!