la màrfega reial - IX

Amb cara de sorpresa han vist com s’acostava una altra noia molt bonica a sobre d’un burro força lleig, que era qui cantava i desafinava tant. La noia semblava avorrida i estava capcota. Qui no ho estaria havent suportat gaire estona els sons guturals d’aquest ase! En veure els cavalls lligats el burro s’ha aturat i això ha fet aixecar el cap a la noia, que li ha preguntat:
—Ja hem arribat, tros d’ase?
—No m’insulti, senyora, ja estem arribant al lloc on m’ha dit, però m’he aturat en veure aquest tres cavalls lligats.
—Ja és estrany, ja. De qui seran aquestes muntures? —ha dit la noia tot escrutant amb la mirada al seu voltant.
Des del seu amagatall, les altres tres noies s’han preguntat, en veu baixa:
—Qui deu ser aquesta? I què dimonis ha vingut a fer aquí? —ha dit a les altres la Blancaneus.
—Jo no sé qui és ni l’havia vist mai —ha apuntat la Bella Dorment.
La Ventafocs ha mirat fixament la noia, en silenci, i al cap d’una estona, s’ha adreçat a les seves companyes d’amagatall i els ha dit:
—Em sembla que ja sé qui és aquesta noia. La meva madrastra i les meves germanes me n’han parlat alguna vegada, però com si fos una llegenda que no existís en realitat. Però, per tal i com me la van descriure, és ella, segur que és ella. No recordo massa el nom, Fitona, Figona, Farona, Fiona... Crec que el nom era Fiona però no n’estic segura. El que em van explicar és que era la filla d’un Rei i que, degut a l’encanteri d’una bruixa, és princesa de dia i ogressa de nit. Té molt mal geni i, fins i tot de dia, es pot convertir en ogressa si la fan enfadar en excés.
Les tres noies han seguit xiuxiuejant un moment i, tot seguit, han sortit del seu amagatall, adreçant-se a la desconeguda:
—T’has perdut, noia? Què estàs buscant?
—M’heu espantat, noies —ha contestat la Fiona, sorpresa per l’aparició—, estic buscant el pavelló del príncep blau amb qui m’he de casar!
—Queeeeè? Tu també? —han exclamat les altres tres noies a l’uníson i, rotundes, han afegit—: No pot ser!
—Per què no pot ser? —ha replicat ingènuament la Fiona—. Si el príncep em va fer arribar per una missatgera un pergamí escrit de pròpia mà per dir-me que vingués avui aquí al seu pavelló per parlar del casament! Aquí el teniu, lacrat amb el segell reial i tot!
Amb el somriure ufanós de qui es creu victoriosa, va treure de dins dels plecs del seu vestit un pergamí doblegat, que va desplegar i llegir tot seguit en veu alta: «Estimada Fiona, el Rei m’envia a terres llunyanes en missió de pau d’aquí a cinc dies i no voldria marxar sense tornar a sentir el nostres cossos despullats a sobre de la màrfega reial, estimar-nos i parlar del nostre casament. Vine al meu pavelló de caça tres dies abans del que havíem quedat, a l’hora tèrcia. Signat, el teu príncep blau»
—Com veieu, noies, el príncep ha quedat amb mi aquí avui. Deixeu-me passar! —i, tot seguit, ha volgut iniciar el moviment en direcció al pavelló, però l’han aturat pel braç.
—No corris tant, noia, que jo també en tinc un de pergamí signat i lacrat! —ha dit la Bella Dorment a la Fiona tot mostrant-li un altre pergamí igual al d’ella.
—Jo en tinc un d’igual que els vostres! —ha dit la Ventafocs traient-ne un altre d’igual.
—I jo, també! —ha dit la Blancaneus i ha afegit—: noies, és evident que aquest femeller del príncep blau ens ha enganyat a totes quatre amb falses promeses de casament i totes hi hauríem caigut de quatre grapes de no haver-nos trobat aquí, abans d’entrar al seu pavelló. El que no acabo d’entendre és per què ens ha citat a totes a la mateixa hora. És un malparit!
Totes quatre han revisat els pergamins i han comprovat que tots tenen el mateix escrit amb l’única diferència del nombre de dies que el príncep avança la trobada amb cadascuna d’elles i que són un, dos o tres, tret del de la Bella Dorment que diu: «...tal i com havíem quedat...».
—Noies, és evident que aquest bergant ens ha pres el pèl a totes quatre —ha dit la Blancaneus, erigint-se en la líder del grupet, en tant que és la de més edat—. Li hem de donar una lliçó al príncep que no oblidi mai més!
I totes quatre s’han posat a parlar entre elles sobre el pla d’actuació que durien a terme per venjar-se d’aquell brivall que havia gosat enganyar-les amb falses promeses de casament.
Pobre príncep meu, no sap com l’ha feta de grossa!, vaig rumiar jo, la màrfega reial, però sense imaginar-me mai els terribles fets que s’esdevindrien a continuació i que ja han quedat gravats per sempre a la memòria del poble.