LA MÀRFEGA REIAL - i XI

En un moviment tan ràpid que ni ell se n’ha adonat, les dues parelles de noies li han lligat els canells i els turmells a l’estructura del llit de tal manera que ell està ara immobilitzat a sobre meu fent una X, amb el penis alzinat presidint l’escena. Quina fila que fa, pobret meu!
Elles s’han aixecat molt ràpid i s’han quedat dretes a la vora del llit fitant-lo. La Ventafocs i la Bella Dorment a la dreta i la Blancaneus i la Fiona... On és la Fiona?
Ell aixeca el cap tot el que li permeten les lligades que el subjecten i busca amb la mirada on pot ser la Fiona, però no la veu. El que sí comença a sentir és una pudor nauseabunda, com la d’un pantà d’aigües podrides, que no sap d’on ve. Es comença a amoïnar, a tibar de les cordes que ell lliguen i vol cridar, però la mà ferma amb la què la Blancaneus li tapa la boca li ho impedeix. Amb cara venjativa, la Blancaneus se’l mira fixament i li diu:
—Príncep blau, ens has enganyat a les quatre i això ho pagaràs molt car! Endavant Fiona!
Dels peus del llit s’aixeca la figura més fastigosa que us hagueu mai pogut imaginar. Les formes són humanes i recorden a les de la Fiona, però tot això (per dir-ho d’alguna manera) és com un immens fang llefiscós que, a més, fa una extrema pudor. No m’ho podia creure, però sí, aquella cosa era la Fiona convertida en ogressa, mare meva quina por! Estic aterrida, i ara què fa aquesta monstre? No, no, això no! Atureu-la!
La faç del príncep agafa una expressió de fàstic intens que es transforma immediatament en un rictus de terror desmesurat quan veu que la mà dreta d’aquesta cosa empunya la daga del Rei i sembla disposada a usar-la. Obre la boca i vomitant textualment les paraules barrejades amb degotalls de fang, li diu al príncep:
—No enganyaràs mai més a ningú, no ho faràs!
I d’un cop sec amb la daga li escapça el penis per sota del collons, agafa el penis tot just tallat, l’aixeca enlaire regalimant de sang per sobre del seu cap i com si fos un d’aquells ratolins vius de la seva dieta, se’l empassa d’un sol cop.
Quin horror! Estic absolutament esgarrifada després de veure l’escena. I quanta sang que borbolleja de la ferida! La sang ja forma un immens bassal roig per sota les cames del príncep.
El príncep està en estat de xoc, però no s’ha desmaiat. Hi veu borrós, el cos li tremola, quasi no hi sent, però encara escolta com la Fiona li diu a les altres:
—Ara us toca a vosaltres, noies!
I perdut en un núvol de somnolència, on no sap si és viu o és mort, el príncep intueix les ombres de les noies que agafen cadascuna una de les espases del Rei i li travessen sense pietat el cor. I a mi també!
El meu príncep és mort i la seva sang ho ha empastifat tot, ha traspassat llençols i sac i ha impregnat el meu plomissol, empedreint el meu cos. Jo que era suau i flonja, com m’haig de veure! I al meu pobre príncep? Per què l’heu matat? Com voldria ser ara un ésser viu per poder-vos amputar aquests pits dels què presumiu tant i aturar aquestes rialles que esteu fent mentre us vestiu. Assassines!
Però què feu ara? No, això no, Si us plau, el foc, noooooo!
Les quatre princeses han sortit del pavelló (la Fiona ja havia recuperat l’aspecte de princesa) i des de fora veuen com el pavelló es consumeix en flames i al bell mig s’hi aixeca una espessa columna de fum negre que fa molta, però que molta pudor.
Al llogaret del costat, des de la finestra d’una casa que dóna al pavelló, les dues donzelles observen l’espectacle, entre encuriosides i horroritzades. En pocs minuts, però, els seus llavis insinuen un somriure venjatiu mentre una d’elles acaricia entre les seves mans un segell reial de plom i a l’altra se li veuen restes de tinta als dits.