LA MÀRFEGA REIAL - VI

Al quart dia, va i m’apareix amb una altra princesa que des que ha entrat m’ha fet molt mala espina. Es diu Fiona i és molt bonica, però crec que amaga alguna cosa darrere aquest rostre d’agressiva bellesa. Ja cal que el meu príncep no se’n refiï d’aquesta noia, jo no en trec l’aigua clara!
Les circumstàncies com l’ha trobada ja m’han fet sospitar. Ell anava a cavall pel boscos de les Terres del Sud i s’ha trobat amb un castell on hi havia un fort combat entre una dragona i un ogre. Ja s’ho faran! —ha pensat ell—, però en sentir els crits d’una noia a dalt d’una torre, ha baixat del cavall i ha pujat corrent les escales. Ell l’ha trobada a dalt de la torre però el primer que ha fet aquesta noia és recriminar-lo:
—Noi, ja era hora! Fa segles que t’estic esperant!
—Jo... això...
El meu príncep s’ha quedat tan estorat que no sabia què dir, ja me l’imagino allà palplantat! I més quan li ha dit:
—Ei, noi, no et quedis aturat com un estaquirot. Va, vine i fes-me un petó. No t’han ensenyat que això és el que s’ha de fer quan et trobes una princesa captiva?
I tot seguit, s’ha estirat de cop al llit, ha creuat les mans i ha posat els llavis tancats enfora, com si donés un petó a l’aire. En veure que el príncep no es movia, li ha etzibat:
—Va, noi, véns o no a fer-me el petó? No tenim tot el dia!
Encara sense saber massa què fer, el meu príncep s’hi ha acostat, li ha posat els seus llavis a tocar dels d’ella, i ella, sense esperar més, l’ha agafat d’una volada i s’hi ha amorrat fent-li un llarg petó. El meu pobre príncep quasi es desmaia, ha hagut de seure al llit, però ella l’ha agafat del braç i se l’ha endut escales avall, tot dient:
—Noi, què no tens esma? Va! Què hem d’arribar al teu castell abans que es faci fosc!
I ja els veus a tots dos fugint esperitats a cavall del castell de la dragona, perseguits per aquesta i per un ogre fastigós que no sé què hi pinta en tot això. Per sort els han despistat i han arribar aquí tots tres esbufegant. Déu n’hi do el fart de pencar que s’està fent el pobre corser del príncep, acabarà rebentat! Però ella no ha deixat ni reposar al meu príncep. S’ha despullat, l’ha despullat de mala manera i a fer la feina! Quines presses que té aquesta noia! Si tot ho fa així de ràpid, ja el planyo! I també sense deixar-lo reposar després ni un segon, s’ha vestit mal engiponada, li ha llançat la roba a la cara i li ha dit:
—Va, vesteix-te ràpid que hem d’estar de tornada al castell del meu pare abans que es pongui el Sol!
Ell li ha promès amor etern, el Sol, la Lluna i que s’hi casarà. Ella s’ho ha cregut. Han cavalcat junts fins al castell d’ella, s’han fet un últim petó i han quedat per tornar-se a veure d’aquí a deu dies quan ella tornarà aquí on som.