La Lluna (pantalla blanca permanent de la nostra història)

Una existència, un ser, un sentir, palpar i degustar. A plena solitud, contemplant la lluna després de l’anterior posta de sol, recordo tants i tants moments passats. Tots passen ràpid, no esperen que els pugui contemplar amb deteniment, simplement s’escolen com l’aigua a la ma d’un nen enjogassat. Miro la lluna i veig el reflexa del passat, han passat els anys, la diferència és que jo he canviat molt, ella, pràcticament és la mateixa. Segurament per això, en contemplar-la, una confiança i un aire familiar acaronen la meva ment pensativa. La paraula lluna navega dins la meva abrupte memòria recordant un vell moment que junt amb el pare ens dedicàvem a comptar les taques de la lluna, jo tot deductiu i pensatiu vaig exclamar: - ¡Si que és vella la lluna! té moltes taques igual que la iaia... - el pare, rient em va respondre que la lluna era vella i que estava present en aquell moment davant els nostres ulls per donar testimoni de l’importància que té la vida, font inesgotable de calor, que marca l’iniciativa d’un món cada vegada més desenvolupat. Ara en el moment present, li dono gràcies, ja que també se li pot donar una altre interpretació; la lluna, pantalla blanca permanent de la nostra història.