La incoherència

La incoherència és una de les vivències humanes més enigmàtiques. Normalment les circumstàncies ens porten a sentir i a percebre emocions indesitjades i és per això que surten els remordiments. Un simple fet, una simple situació, una mirada, una paraula, una atracció... son situacions diàries que ens porten a viure i a estabilitzar un context social que evoca una percepció més enllà de la rutina. Quan les coses no ens surten tal i com desitgem, o tal i com la nostra imaginació i la nostra ment ho avia desitjat i planificat, és quan ens surt la paraula incoherència, una vivència que et fa estar en desequilibri i et crea una desorientació momentània o permanent pel que fa el teu entorn natural, familiar i social. Plantejar-nos si hem fet bé o no, és la típica reacció, i després és quan un mateix s’enfonsa en un mar de desil•lusió i comença a meditar una altre perspectiva de la vida, una manera diferent de enfocar i fugir de la realitat indesitjada. De fet, com a humans, tenim una capacitat innata de buscar la perfecció. I de fet, de on ve aquesta necessitat de recerca de la perfecció? Una possible resposta podria ser l’ideal que ens marca la societat. Segurament aquesta és una de les explicacions de perquè l’ésser humà imagina i enveja una vida idealitzada sense problemes i sense contrarietats. És curiós, perquè a vegades, jo mateix, hem dong compte d’aquesta capacitat, virtut o el que sigui, arribant al punt d’imaginar no només situacions, sinó fins i tot casualitats incontrolables en la vida real i diàlegs. Depenent de l’impacta que ha creat aquest succés podem arribar a extrems tant crítics com plantejar-nos el perquè de la vida i la nostra existència. I què es demostra amb això? Una immaduresa, una immaduresa que pot ser no ve d’un mateix, sinó encaminada per un trauma donat, per exemple, durant la infantesa. No estem acostumats a viure al vida amb intensitat, sinó que ens deixem absorbir per la família, els amics, l’ambient on estem ficats o fins i tot una persona annexa que no te res a veure amb la nostra vida quotidiana però que per la atracció física que sentim per aquesta, no som capaços de comportar-nos tal i com ho fem normalment. Quan en fem una de les grosses, quan fem una cosa greu que causa un impacte fort en la nostra vida i ens arrossega fins a punts extrems com la necessitat de començar de nou la nostra vida o simplement de finalitzar-la, és quan no volem afrontar la realitat i creiem que la realitat ens supera. Després de fer una cosa que et porta a tals conseqüències, necessitem explicar-ho, potser per quedar-nos tranquils, i perquè la nostra ment impetuosa ens deixi tranquils.