La germaneta de l'Aniol

Quan l’àvia Remei l’hi pregunta a l’Aniol com se sent, el vailet s'encongeix d'espatlles i fa una ganyota de desconcert.

—De moltes maneres —acaba per respondre.

L’àvia insisteix que l’hi expliqui perquè se sent així. Sap que per un nen petit com l’Aniol, només té sis ans, el que està passant no deu ser fàcil de pair.

—Estic content per què per fi avui arriben els pares. Tinc ganes de veure’ls

—Això està molt bé. Segur que ells també tenen ganes de veure’t a tu —somriu la Remei.

—Estic una mica trist per què ja no viure a casa teva. M’agrada viure amb tu iaia.

L’àvia aconsegueix parar una llàgrima que es vol esmunyir dels seus ulls. L’emocionen les paraules del nen

—Això rai! Saps que pots venir a passar uns dies sempre que vulguis, a més vivim molt a prop i la iaia vindrà sovint a veure’t — respon fem veure que no ha passat res.

—També estic nerviós per què no sé si l’hi agradaré a la meva germaneta. — La carona del petit és seriosa, ho diu de cor.

—Però como no vols agradar-l’hi? Si ets el nen més bonic del mon!!!

L’Aniol es torna arronsar d’espatlles —Ella no en coneix. I deu estar molt trista per haver de marxar de casa seva — la seva lògica aclaparadora desarma la Remei.

—Sí que deu ser trist això de deixar casa teva per anar tan lluny. La teva germaneta deixa casa seva, és ben cert Aniol, però allà ja no hi té res ni a ningú. O saps oi? —La Remei vol esbrinar fins on, el seu nét, entén el que està passant. L’Aniol fa que si amb el cap —El teu pare va veure com la Zerina es va quedar soleta i va anar a un lloc on hi havia més nens com ella. L’hi va fer molta pena i va decidir que adoptaria la nena. A més saps que la Zerina va trepitjar una mina, oi? —No acaba de tenir clar que el menut entengui tot el que l’hi explica,però ella segueix. —Això va fer que la teva germaneta perdés un braç. I al seu país no la poden curar com ella es mereix.

—La mama m’ho va explicar abans de marxar. En va dir que la Zerina és una nena sense família i que està malalta per culpa d’una guerra — L’Aniol parla com tot un homenet.

—Això mateix. Veig que la mare t’ho va explicar d’allò més bé. Doncs estigues tranquil que ja veuràs que ella estarà molt contenta de tenir-te per germà gran.

El vailet somriu a l’àvia i se’n torna a jugar amb el seu cotxe de bombers. No passa gaire estona quan truquen a la porta. L’Aniol corre a obrir, sap que són els pares i és mora de ganes de veure’ls. Quant obre la porta veu una nena petitona, deu tenir un parell d’anys, que se l’hi abraona al coll mentre, a crida —Iol! —La menuda encara no sap dit Aniol.

La cara del nen s’il·lumina amb un gran somriure i omple la peita de petons. La Remei darrere el seu nét s’ho mira contenta. Abraça la seva filla i al seu gendre mentre deixa que els dos germanets es vagin coneixent. Ja hi haurà temps d’abraçar la menuda. L’Aniol agafa la seva germaneta a coll, quasi que no pot amb ella, i s’acosta a la Remei

—Iaia, iaia! Mira com m’estima la Zerina! —La carona del nen ho diu tot. Serà el millor germà gran del món.