la fam de l'existència

Un relat de: quetzcoatl

Tens un somni que es repeteix sovint. És el mateix que tenies de jove quan somiaves despert, i això et sorprèn. Somies que tens la vida que sempre havies volgut i que, en part, ara tens.

Has acabat la carrera i el doctorat. Tens un cotxe del que en vas escollir amb parsimònia el color, i que calcules que podràs anar canviant cada tres anys. Tens una relació correcta amb algú que t'estima i t'és fidel, i tu li ets fidel i l'estimes. Teniu un fill; treu bones notes. Folleu els dissabtes -si no hi ha cap imprevist- mentre els sogres, que t'adoren, cuiden el vostre nen. Pagueu una hipoteca que calculeu liquidar abans dels 60, i cotitzeu per tal de tenir pagats els capricis que necessiteu després dels 65. I tu somrius a la porta del vostre xalet, mirant el nen i el gos de raça jugant dolçament al jardí. La gespa verda i curteta, el sol lluent i consentidor. Un escarabat bufó sobre una margarida.



Però cada vegada més tens també un malson que es repeteix sovint. I aquest no l'havies tingut fins ara. Sembla que l'inconscient jugui amb l'estabilitat del teu fat i vulgui invertir-te la vida.

Tot al teu voltant és fosc i fa pudor de resclosit i, de sobte, s'obre una porta que et deixa veure una expansió gran de sorra i llum. Fas les dues passes que te'n separen. Mentre camines cap al mig d'aquest desert circular, un bullici d'espectadors que el rodegen fan que t'adonis que és a tu a qui esperaven. Els crits són d'eufòria i ràbia, mesclats sota el sol abrasador d'un estiu que no sembla voler perdonar res. Mires al teu voltant i et sembla reconèixer entre el públic a gent amb qui t'has topat a la vida, però ara tots semblen una sola taca humana afamada de sang. Un escarabat s'atura sobre la teva mà que ha començat a tremolar; te'l mires com preguntant-li què passa i t'adones que tota la teva pell transpira por. Un rugit espantós al teu darrere gairebé t'atura el cor, però et dóna encara la sàdica oportunitat de girar-te per veure el que t'espera: han obert unes enormes portes vermelles per on apareix un lleó gegant. No sembla estar content. I el seu destí és clar: ve cap a tu. L'escarabat arrenca el vol. Tu arranques a córrer en direcció contrària, sentint l'alè de l'animal just darrere, sabent que moriràs. Però et despertes.



I quan tens aquest malson et lleves amb un malestar que es cola fins els ossos, que traspassa la pell endins i enfora quan et mires al mirall; els ulls se't reflexen cansats i envoltats de petites arrugues que mai havies vist tan pronunciades.





-És d'allò més normal: la crisi dels quaranta, que en diuen.- constata el teu psicòleg.

-Crisi? Però si tinc tot allò que volia.

-A vegades no és suficient.

« Mira, et seré sincer -i s'inclina cap a tu, i tu t'inclines cap a ell esperant un motiu clar per aquest desordre de sensacions -: la rutina sovint ens fa passar etapes en que els ànims minven… Però fa poc han sortit unes pastilles que ja no tenen els efectes secundaris del prozac…



Surts de la seva oficina encara perplex. "Una de blava abans d'anar a dormir i una de vermella al despertar-te." No ho explicaràs a ningú; penses que no ho entendrien.



La teva parella i el vostre fill dormen. Et prens una pastilla blava i t'estires al llit, mirant el sostre, esperant impacient que et faci algun efecte; et preguntes què t'està passant. Un escarabat que semblava haver-se adormit cap per avall al sostre impecable de la vostra habitació, voleia fins la finestra. S'hi queda una bona estona i sembla voler sortir. Te'l quedes mirant; no pots dormir. T'aixeques, obres la finestra i l'escarabat se'n va en la foscor. Passes una bona estona esperant que la blavor de la pastilleta t'ompli de sucre aquest buit d'angoixa que et barrina l'estómac; i, finalment, t'adorms.



La foscor. L'arena. Una altra vegada. I saps el que t'espera.

Les dues passes, que cada vegada fas menys convençut. Avui el públic crida més que mai.

Avances cap al centre amb el cap cot, sabent que somies i alhora sentint tot allò tan real: el sol abrasador, la suor sobre la pell, els clams dels espectadors que demanen una sentència sanguinària. L'olor de la mort. L'escarabat ha vingut com sempre, però aquesta vegada s'atura a l'alçada dels teus ulls, sembla dubtar uns segons i s'esfuma.

Et gires abans de sentir el rugit, a temps de veure com s'obren les dues inmenses portes. El lleó en surt amb pas amenaçador, el bram profund. Als ulls, hi té encastats dues grans pastilles vermelles. Fa estona que ha sentit la teva olor, i té molta gana.

Comença a avançar lentament cap a tu, atravessant l'arena que us separa. El públic l'adora.

Si et quedes quiet, saps que et devorarà. Si n'intentes escapar, també. I amb les poques forces que et queden, exhaust física i psicològicament, fas allò que ningú espera: comences a cridar, exhalant la poca vida que et queda, mentre corres cap a la gola pregona i afamada que t'espera. Corres absurdament mentre el públic riu i xiscla i s'exclama; corres mentre crides i mors devorat per dues pastilles blaves que et miren divertides, per unes dents afilades que et trinxen la carn i els ossos i l'ànima.



I llavors potser et llevis un dia, al llindar dels quaranta, i que no t'importi haver-te despertat essent la persona que sempre havies volgut ser, o essent un simple escarabat.

De fet, segurament com a escarabat no hauries interessat mai a la fam del lleó de l'existència…

Comentaris

  • lleons, psiquiatres i altres éssers estranys[Ofensiu]
    qwark | 21-07-2006

    Ara m'ha vingut al cap, amb això del circ romà un pensament estrany. Primer el públic adorava els lleons. Després adorava els cristians. Això deu tenir a veure amb el que diu la Mon, de confondre objecte i subjecte?

    També tinc altres preguntes.

    La dieta micològica confondria el lleó? Per què el psiquiatra que surt no és argentí?

    D'això del lleó m'ha semblat entendre que tant se val si corres molt, poc o gens. El fet que t'agafi o no depen més del seu apetit i si la presa té un aspecte apetitós. Però, malgrat això, l'instint intuitiu seria arrencar a correr. És la part bona de la metàfora.

  • LA TEVA RAÓ REVISADA:[Ofensiu]
    Mon Pons | 27-09-2005 | Valoració: 10

    Primer de tot, et felicito per aquesta reflexió vital.
    Segon: algunes persones tenim el privilegi de saber viure la vida intensament. Però això, en general, és complicat.
    Tercer: les persones ens fabriquem la nostra pròpia realitat. Sovint ens intenten fabricar-la.
    Quart: algunes persones s'han oblidat de pensar la vida.

    O sigui, l'expressió "comença a córrer..." em fa pensar que potser valdria parar-nos i "córrer d'una altra manera..." més humana. Ho puc entendre...

    Per tant, trobo molt oportú el teu escrit en l'època on tot ens sembla solucionat... de manera material, sí, però de cap manera espiritual.

    No obstant, no es tracta d'explicar les nostres vides, ni la dels demés, ni d'analitzar-les; però sí de donar a conèixer el nostre esguard (pensament crític) o mirada que tenim sobre les coses. Tu ho fas molt bé. Podem sentir com brolla la nostra vida del nostre interior més profund... i amb això, no calen pas misteris ni justificacions de cap mena. Només caldrà entendre, amb humilitat, la nostre existència.

    -Les provocacions de l'època actual les poden viure certament del rebuig contra les regles establertes, estètiques i socials (del sistema imposat, en la política... en el consum...)

    -Aquest rebuig be donat per motius ben raonables: poder, diner... triomf, èxit, etc.

    -Com els científics (no els savis), algunes persones perseguim la idea d'una raó última, també cerquem la veritat i el coneixement.

    -Intentem com ells descobrir l'essència de la realitat, darrera les aparences enganyoses: màrqueting, propagandes... diners...

    -El nostre judici crític es dirigeix contra l'entorn i contra mitjans que utilitzen per percebre ( un gust determinat, imposat. Això és bo per collons...)

    -El dubte constructiu ha de separar allò que és casual d'allò que és essencial.

    -Fugir dels efectes il·lusionistes d'allò que és anecdòtic.

    -Si s'oculta la singularitat de la persona, s'entela la puresa del seu ésser.

    -Ni ornaments, ni colors, cap decorat superflu... podria ser l'essència de l'existència?

    -Contra el treball calculat i metòdic i unes formes de producció tècnica, es pot jugar la carta de l'experiència individual. (Personal, subjecte-persona-artista, en solitari.)

    -El joc de la diversitat és tan sols possible quan han passat la preocupació per la causa primigènia ... del "Començar de zero".

    -El matèries de consum esdevenen subjecte i l'autor mitjà. Es podria canviar la relació entre objecte i subjecte?

    (Objecte i subjecte són la mateixa cosa?)

  • instants | 26-09-2005

    Sóc el lleó de la meva pròpia incertesa, em miro i veig la meua sang esgrimida en el desig subtil de saber que faig la vida que vull, i en pago les conseqüències , que a voltes són dolces i a voltes amargues, però sóc feliç.
    Tinc un cotxe que no em canviaré d'aqui tres anys, es pot dir que he tingut masses coses que la vida m'havia dit que eren importants, després vaig descobrir que tenir és fugisser i l'únic que sempre és meu és l'ara, i l'ara em diu que és millor Ser que tenir, talment el lleó em mira i em somriu, li retorno el somriure i la gent brama contra meu, jajajaja el lleó gira el cap, els mira i se'n riu; no fa falta que xiscli.

    Una abraçadota amb mil sormiures

    Pau

  • comentari sobre el relat[Ofensiu]
    quetzcoatl | 25-09-2005

    És un relat per a totes les edats.

    Voldria recalcar que l'opinió del psicòleg és, potser, el que menys importa (ja que li acaba oferint una solució que no soluciona res). Hi ha una lleugera crítica al receptar medicaments a punta pala; no em sembla la millor solució per afrontar crisis.

    És simplement un cant a la vida, pels joves i pels adults; a l'introducció dic 'comença a córrer' referint-me a aprofitar la vida, i aprofitar-la més enllà d'aquelles espectatives convencionals, sovint donades per la societat, que ens diuen què hem de fer per arribar a ser feliços.
    La felicitat... personalment penso que la felicitat està a una altra banda.

    I és també un relat existencialista, potser perquè aquest lleó a vegades també em rugeix a mi.
    Evidentment l'escarabat també existeix, però té altres preocupacions i altres maneres d'afrontar-les.
    Els rarets, aquí, som els humans. ;-)

  • un escarabat, i per què no?[Ofensiu]
    ROSASP | 25-09-2005

    Aquesta fam que mai s'acaba sembla passar preus molt alts. Com més tenim, més volem.
    Les coses materials cada cop omplen menys els forats de l'existència i es cau dins del pou dels malsons. Es repeteix el mateix somni, aquesta mena d'acorralament que no sembla tenir possibilitat de fugida. Tu mateix, el món que t'envolta, la societat que et jutja et crucifiquen.
    Potser ens hem convertit en el que no erem ni volíem ser, ha estat el preu d'aquesta fam per ser quelcom a la vida.
    La imatge de l'escarabat és molt important, ell sap què és i de quins perills ha de fugir.

    Confessió: Ja he superat (em sembla) la crisi dels 40. És una edat simbòlica, on sembles fer un resum de tot allò que has fet i de què voldríes haver fet. Un moment com un altre per escoltar la teva veu i començar a fer el que et dicta el cor...

    És curiós que puguis copsar tantes sensacions amagades sent tan jove. Però, qui diu que la profunditat de la contemplació vingui lligada a l'edat?

    Una abraçada molt gran!

  • M'ha agadat tant[Ofensiu]
    Carme Dangla | 25-09-2005

    Que he escrit el meu maldestre segon poema de tota la vida amb el que m'ha inspirat.


    Coming soon in this Web

  • caram![Ofensiu]
    marc (joan petit) | 23-09-2005

    Quetz...
    Primer de tot, disculpa pel títol del comentari. Mai sé què posar-hi... serà que com a mediocre poca imaginació em queda...

    Bé,
    Feia temps que no et llegia.... i cal dir que m'ha agradat força.
    Dius que fa 20 anys vas néixer amb presses, i escrius una sensació de gent que arriba a la quarentena. Noia, felicitats! estic segur que l'has clavat en la majoria dels casos. Jo mateix, i molts dels meus companys, encaixem bastant amb el perfil que has descrit. Per sort, i si em comparo, tendeixo més cap a l'escarbat. Prefereixo dormir tranquil... (no m'explico gens, ho sé, però en comentari... què vols que t'hi digui! tampoc vull extendre'm i estem parlant del teu relat.

    Bé, com et deia, tractes un tema molt important i alhora delicat, i ho fas amb una gràcia molt bona. Molt ben portat. Si hi hagués un però, només et diria que sembla que t'hagin cridat a mig escriure'l i l'hagis hagut d'acabar amb presses. Vinc a dir que hi ha com un canvi de ritme cap al final, potser una mica injustificat. De totes maneres, és una apreciació merament subjectiva.


    Finalment, et diré que aquest relat l'has escrit en el moment adequat (no, no en tinc 40).

    records...

    marc.

l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

90 Relats

822 Comentaris

161402 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com