la fam de l'existència

Ara m'ha vingut al cap, amb això del circ romà un pensament estrany. Primer el públic adorava els lleons. Després adorava els cristians. Això deu tenir a veure amb el que diu la Mon, de confondre objecte i subjecte?

També tinc altres preguntes.

La dieta micològica confondria el lleó? Per què el psiquiatra que surt no és argentí?

D'això del lleó m'ha semblat entendre que tant se val si corres molt, poc o gens. El fet que t'agafi o no depen més del seu apetit i si la presa té un aspecte apetitós. Però, malgrat això, l'instint intuitiu seria arrencar a correr. És la part bona de la metàfora.

Primer de tot, et felicito per aquesta reflexió vital.
Segon: algunes persones tenim el privilegi de saber viure la vida intensament. Però això, en general, és complicat.
Tercer: les persones ens fabriquem la nostra pròpia realitat. Sovint ens intenten fabricar-la.
Quart: algunes persones s'han oblidat de pensar la vida.

O sigui, l'expressió "comença a córrer..." em fa pensar que potser valdria parar-nos i "córrer d'una altra manera..." més humana. Ho puc entendre...

Per tant, trobo molt oportú el teu escrit en l'època on tot ens sembla solucionat... de manera material, sí, però de cap manera espiritual.

No obstant, no es tracta d'explicar les nostres vides, ni la dels demés, ni d'analitzar-les; però sí de donar a conèixer el nostre esguard (pensament crític) o mirada que tenim sobre les coses. Tu ho fas molt bé. Podem sentir com brolla la nostra vida del nostre interior més profund... i amb això, no calen pas misteris ni justificacions de cap mena. Només caldrà entendre, amb humilitat, la nostre existència.

-Les provocacions de l'època actual les poden viure certament del rebuig contra les regles establertes, estètiques i socials (del sistema imposat, en la política... en el consum...)

-Aquest rebuig be donat per motius ben raonables: poder, diner... triomf, èxit, etc.

-Com els científics (no els savis), algunes persones perseguim la idea d'una raó última, també cerquem la veritat i el coneixement.

-Intentem com ells descobrir l'essència de la realitat, darrera les aparences enganyoses: màrqueting, propagandes... diners...

-El nostre judici crític es dirigeix contra l'entorn i contra mitjans que utilitzen per percebre ( un gust determinat, imposat. Això és bo per collons...)

-El dubte constructiu ha de separar allò que és casual d'allò que és essencial.

-Fugir dels efectes il·lusionistes d'allò que és anecdòtic.

-Si s'oculta la singularitat de la persona, s'entela la puresa del seu ésser.

-Ni ornaments, ni colors, cap decorat superflu... podria ser l'essència de l'existència?

-Contra el treball calculat i metòdic i unes formes de producció tècnica, es pot jugar la carta de l'experiència individual. (Personal, subjecte-persona-artista, en solitari.)

-El joc de la diversitat és tan sols possible quan han passat la preocupació per la causa primigènia ... del "Començar de zero".

-El matèries de consum esdevenen subjecte i l'autor mitjà. Es podria canviar la relació entre objecte i subjecte?

(Objecte i subjecte són la mateixa cosa?)

Sóc el lleó de la meva pròpia incertesa, em miro i veig la meua sang esgrimida en el desig subtil de saber que faig la vida que vull, i en pago les conseqüències , que a voltes són dolces i a voltes amargues, però sóc feliç.
Tinc un cotxe que no em canviaré d'aqui tres anys, es pot dir que he tingut masses coses que la vida m'havia dit que eren importants, després vaig descobrir que tenir és fugisser i l'únic que sempre és meu és l'ara, i l'ara em diu que és millor Ser que tenir, talment el lleó em mira i em somriu, li retorno el somriure i la gent brama contra meu, jajajaja el lleó gira el cap, els mira i se'n riu; no fa falta que xiscli.

Una abraçadota amb mil sormiures

Pau

És un relat per a totes les edats.

Voldria recalcar que l'opinió del psicòleg és, potser, el que menys importa (ja que li acaba oferint una solució que no soluciona res). Hi ha una lleugera crítica al receptar medicaments a punta pala; no em sembla la millor solució per afrontar crisis.

És simplement un cant a la vida, pels joves i pels adults; a l'introducció dic 'comença a córrer' referint-me a aprofitar la vida, i aprofitar-la més enllà d'aquelles espectatives convencionals, sovint donades per la societat, que ens diuen què hem de fer per arribar a ser feliços.
La felicitat... personalment penso que la felicitat està a una altra banda.

I és també un relat existencialista, potser perquè aquest lleó a vegades també em rugeix a mi.
Evidentment l'escarabat també existeix, però té altres preocupacions i altres maneres d'afrontar-les.
Els rarets, aquí, som els humans. ;-)

Aquesta fam que mai s'acaba sembla passar preus molt alts. Com més tenim, més volem.
Les coses materials cada cop omplen menys els forats de l'existència i es cau dins del pou dels malsons. Es repeteix el mateix somni, aquesta mena d'acorralament que no sembla tenir possibilitat de fugida. Tu mateix, el món que t'envolta, la societat que et jutja et crucifiquen.
Potser ens hem convertit en el que no erem ni volíem ser, ha estat el preu d'aquesta fam per ser quelcom a la vida.
La imatge de l'escarabat és molt important, ell sap què és i de quins perills ha de fugir.

Confessió: Ja he superat (em sembla) la crisi dels 40. És una edat simbòlica, on sembles fer un resum de tot allò que has fet i de què voldríes haver fet. Un moment com un altre per escoltar la teva veu i començar a fer el que et dicta el cor...

És curiós que puguis copsar tantes sensacions amagades sent tan jove. Però, qui diu que la profunditat de la contemplació vingui lligada a l'edat?

Una abraçada molt gran!

Que he escrit el meu maldestre segon poema de tota la vida amb el que m'ha inspirat.


Coming soon in this Web

Quetz...
Primer de tot, disculpa pel títol del comentari. Mai sé què posar-hi... serà que com a mediocre poca imaginació em queda...

Bé,
Feia temps que no et llegia.... i cal dir que m'ha agradat força.
Dius que fa 20 anys vas néixer amb presses, i escrius una sensació de gent que arriba a la quarentena. Noia, felicitats! estic segur que l'has clavat en la majoria dels casos. Jo mateix, i molts dels meus companys, encaixem bastant amb el perfil que has descrit. Per sort, i si em comparo, tendeixo més cap a l'escarbat. Prefereixo dormir tranquil... (no m'explico gens, ho sé, però en comentari... què vols que t'hi digui! tampoc vull extendre'm i estem parlant del teu relat.

Bé, com et deia, tractes un tema molt important i alhora delicat, i ho fas amb una gràcia molt bona. Molt ben portat. Si hi hagués un però, només et diria que sembla que t'hagin cridat a mig escriure'l i l'hagis hagut d'acabar amb presses. Vinc a dir que hi ha com un canvi de ritme cap al final, potser una mica injustificat. De totes maneres, és una apreciació merament subjectiva.


Finalment, et diré que aquest relat l'has escrit en el moment adequat (no, no en tinc 40).

records...

marc.