La Colla de Ca N'Aurell

La colla de Ca n'Aurell.
Galàxia

En Miquel no se’n recordava si la relació amb la colla de l’Andreu començà al 1956 o bé al 1957. Tant se val. Sí recordava aquell febrer gèlid del 1956, considerat per molts com el més fred del segle XX. Durant dies i dies els brolladors d’aigua del Passeig de Terrassa estigueren glaçats amb caramulls de gel afegint-se un dia rere l’altre al de la nit anterior. Recordava també el terrible fred passat al llit i a casa en aquells anys d’escassetat i també l’adveniment dels “pràctics”. Una espècie de bufandes rectangulars fetes a casa amb pell de conill i folrades per dins amb tela, que envoltaven la cara dels vailets i es cordaven amb dues borles a un cordó tancat formant un cèrcol o anella. Els “pràctics” es portaven repenjats a les espatlles, i pujaven fins a l’alçada dels ulls de la canalla. Després de dur-los tot l’hivern tota la vora s’ acabava omplint de mocs secs i ressecs.
Doncs com deia, un dia, passada aquella horrible fredor, l’Andreu, el cap de colla del carrer que en aquells moments devia tenir 11 anys, invità el Miquel a jugar a ca seva amb el seu tren elèctric. Anà a cercar-lo on vivia, només 4 portes carrer enllà. Al sentir el timbre el Miquel anà a la porta del cancell. A ell li agradava obrir-la sempre i en sentir el grinyol de les frontisses la seva mare li cridava del cosidor estant: -Qui hi ha, Miquel ?-
Ell contestà:- No és cap pobre que demani caritat.-en passaven tants aquells dies...- És l’Andreu de cal Roure.-Un cop complert aquest petit ritual, sense passar del llindar de la porta, l’Andreu li digué:
-Miquel: Ma mare m’ha donat permís per muntar el tren elèctric tota la setmana santa a l’habitació de davant de casa, la més gran de totes. Vine. Ens ho passarem d’allò més bé. Vindrà el Quico i el Jaume Petaume. El meu pare m’ha regalat una nova màquina de tren i jugarem a fer curses a veure quina corre més. Si vols també em pots ajudar a muntar les vies. En tinc moltes...-
El primer dia que hi va poder anar, un dilluns sant, va veure com l’Andreu estava acabant de muntar les vies. Era un doble circuit format per dues grans rotllanes, però que s’encreuaven un parell de vegades. L’encreuament es feia amb un conjunt de vies que formaven una X de tal manera, que si en aquest punt coincidien els dos trens que anaven per cada una de les rotllanes, descarrilaven necessàriament. Aquesta era la gràcia del joc. L’Andreu muntava a la rotllana més gran un tren sencer amb tres o quatre vagons de mercaderies, mentre que en la més petita hi posava la màquina de tren més nova que corria com si estigués esperitada. Després ell i un altre de la colla, s’agenollaven a terra per tal de controlar els transformadors, fent que els trens correguessin més o menys. Calia anar amb compte ja que si la velocitat a les corbes era excessiva, el tren podia sortir de la via. L’Andreu era especialista en accelerar o alentir per poder envestir el tren de mercaderies als encreuaments..., o per evitar-ne la topada. Les curses tanmateix, s'acabaren el dimecres sant quan l'Andreu va cremar els dos transformadors i després de deixar abonyegats gairebé tots els vagons. Van tenir que dur-los a arreglar a una botiga de la Rambla, on el seu pare havia comprat el tren feia temps.
A partir d’aquella setmana santa en Miquel cada vegada hi va anar més sovint a aquella casa enorme de l'Andreu. Era tan gran que comunicava dos carrers. La família tenia molts diners que havien heretat del seu pare que de sempre havia estat un drapaire del tèxtil de la ciutat. Es dedicaven a comprar restes de teixits i en una quadra que tenien a la part de darrere de la mateixa casa destriaven el tipus de gènere; llana, estam, cotó... i després de entaforar-lo en unes saques grans, el venien a les filatures per fer-ne altre cop fil. La guerra europea i l’escassetat de la postguerra els hi havia anat molt bé però ara el negoci començava a no rutllar gaire. A més a més hi havia molta competència. Només tenien un encarregat, en Pere, que vivia a Matadepera i venia tots els dies amb la seva carmanyola de boga. S’estava tot el dia remenant els teixits i triant els gèneres. Aquí la llana, allí l’estam, allà el cotó.... La família Roure estava formada en aquells moments per 6 persones: el pare, la mare que era filla d’andalusos encara que parlava perfectament el català; Tot i que a vegades quan s'empipava molt li sortien insults i renecs en andalús. La padrina, que passava de 90 anys, estava sempre asseguda ja que no podia pràcticament caminar. Sempre es queixava i s'exclamava quan veia passar algú, cridant: Cuita!, cuita a fer això!, cuita a fer allò !...L’Andreu era el fill més gran. Després venien dos germans, nen i nena, més joves i encara en quedaven un parell més per venir. El segon, es deia Lluís i li portava prop de dos anys a l’Andreu. També formava part de la colla. Era prim i molt ros amb els cabells plens de rínxols. S’assemblava molt a la seva mare. El que més li agradava era jugar a prendre terreny. Joc que consistia en clavar un ganivet a terra dins d'un gran quadrat ben assenyalat. El que sortia el llançava, i si es clavava bé a la terra, aixecava la punta del ganivet i marcava una línia perllongant la recta del pla de la fulla, partint el terreny en dos, i quedant-se la part més gran. Si fallava i clavava fora del terreny o el ganivet rebotava, era el torn del contrincant que tenia l'oportunitat de rescabalar-se de les pèrdues prenent-li terreny al rival.
La família de l'Andreu i el Lluís anava cada any a estiuejar a Castellar de N’Hug, a l’alta vall del Llobregat. Molt poca gent ho feia en aquella època. però ells encara vivien anys de vaques grasses. Però el negoci davallà ben ràpidament en molt pocs temps. La dedicació del pare no devia ser gaire bona i eren molta colla a viure dels draps reciclats. A més a més la poca feina que hi havia l’anava controlant cada vegada més el Sr. Manel, que ja havia estat soci de l’avi. Era un senyor molt tibat, calb com una bola de billar i que anava sempre vestit de vint-i-un botó. Quan se l'esperava, el Pere, l'encarregat, els feia fora de la quadra i fins i tot del pati de l’entrada on jugaven a vegades amb pales de pingpong a una espècie de minitennis. La caiguda del nivell econòmic de la família fou una benedicció per al Miquel ja que a l’estiu podia estar amb tota la colla i divertir-se a cor què vols. Bé, no sempre. Un any el Jaume Petaume, es passà totes les vacances d’estiu amb els avis a un poble de l'Aragó i quan va tornar havia oblidat del tot el català. Van anar a veure la seva mare, per dir-li que no es podien entendre amb el seu fill, i per saber què li havia passat al Jaume. La mare que era aragonesa encara que parlava perfectament el català, els hi digué que no en fessin cabal i que li parlessin sempre en català, ja que d'aquesta manera el recuperaria ben aviat. Van passar ben bé dues setmanes abans que el Jaume tornés a dominar la nostra llengua. Era molt prim i escanyolit i quan n'hi passava una de grossa o alguna cosa li cridava molt l’atenció sempre s’exclamava tot dient.
-Ostres, nano. Que la pujarem dreta la paret ! -A en Jaume li agradava molt jugar a bales al carrer que en aquells anys eren gairebé tots de terra, Tenia el millor balot d’acer de la colla i quan el tirava des de lluny, si encertava de ple la bala de fang, la feia miques. Tenia una gran traça llançant el balot. També jugava al futbol amb botons sobre una taula o en el terra. La pilota era un petit botó de camisa, mentre que els jugadors eren els botons grossos d’abric. La porteria la feia amb dues capses de llumins. Els dissabtes els engrescava a tots per jugar al futbol amb una pilota boteruda de goma, a uns ermots davant per davant del camp de l'Espanya Industrial. Una antiga fàbrica de teixits que havia fet fallida, situada a l’altra banda de la riereta. El seu pare era electricista i tenia una Lube, una moto alemanya preciosa. El canvi de marxes el duia a la dreta, al costat del dipòsit de benzina. A vegades el veien arribar sobre la moto del seu pare assegut davant, repenjat als seus braços potents. Li deien Jaume Petaume perquè per fer-li broma l'Andreu li havia tret aquest motiu. Li cantava sovint: Jaume Petaume, Cul de simbomba, cresta de gall. Puja’m a cavall!!.
Un dels últims en integrar-se a la colla va ser el Quico. Era el més jove de tots i el més innocent i babau. Estava ben rodanxó. Vivia amb una seva tia i dues germanes més grans. La seva mare havia mort ben jove d’insuficiència renal. El seu pare estava sempre fora, de viatge. Tenien al pati una gàbia de conills preciosos que sempre estaven movent el nas i menjant pastanagues. També li agradava molt jugar a pilota i sovint passava l' estona a l’eixida llançant-la fort a la paret del davant i parant el rebot. Alguna vegada la tirava tan alta que la pilota acabava penjada a ca la Capone. Una veïna molt grassa, mamelluda i enjoiada que la colla havia batejat d'aquesta manera, ja que el marit anava sempre molt mudat i amb unes ulleres fosques com si fos un gàngster.
L’Andreu era el més gran de tota la colla. Tenia 4 anys més que el Miquel i el Quico i dos més que el Jaume Era l’autèntic cap de colla i a l’estiu quan ja van deixar d’anar al Pirineu de vacances, organitzava sovint el joc del pare carbasser. Segurament avui en dia no el deu jugar ja ningú. Ell volia fer sempre de pare carbasser, sobretot quan aconseguia que alguna noieta del barri s’aplegués amb la colla a jugar:
–El pare carbasser quan va venir de França va portar 4 carbasses...- deia l'Andreu i el que tenia el número quatre havia de passar-li el torn a un altre dient. –De 4 a 3- i el que es distreia i no responia pagava penyora. Llavors quan ja portaven una bona estona jugant i molts ja havien quedat fora de joc per perdre tres penyores, el pare carbasser començava a demanar fer coses per tal de poder recuperar-les. A l’Andreu li agradava fer pagar a los nenes obligant-les a besar algun noi als llavis. Però elles s´hi negaven de totes totes, fins que al final ho acabaven fent pressionades per tots els de la colla. -Només un petonet ben curt, tancant els ulls- els hi deien. Un altre del pagaments per tal de recuperar les penyores era dir alguna cosa de mal gust al Sr. Dimoni. Aquest era un personatge del barri batejat així per la colla, perquè tenia les galtes vermelles com un pebrot. A vegades per recuperar una penyora, en Miquel els feia anar a trucar a cal Dimoni a preguntar per ell a la seva mare. Al contestar que no hi era els hi feia afegir que el buscava l’àngel Gabriel per anar a veure vi al bar. Un cop dit això el pagador se n’anava corrents mentre la mare li cridava, totalment desficiada, el nom del porc: -“Poca-solta, pocavergonya. Us ho haureu de confessar tot el que ens feu-.

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Un dels dissabtes que es trobaren tota la colla per anar a jugar a pilota als ermots més enllà de la riereta, el Jaume es presentà tot entusiasmat dient:
-Nanos:, S’ha acabat el fer partidets de costellada entre nosaltres. He quedat per celebrar un campionat el dissabte vinent amb la colla del carrer Col·legi. Tot ha estat possible perquè un company de feina del meu pare té un nano de la nostra edat que pertany a aquesta colla. Hem emparaulat de moment el partit a casa nostra pel proper dissabte. Ja quedarem per anar a jugar a ca seva. Seran també cinc com nosaltres i jugarem amb el porter podent sortir a fer de defensa. Hem quedat en començar el partit a 2/4 de cinc. Serà d’una durada d’una hora. Cada part de mitja . Què us sembla? Què me'n dieu?- Com que ningú mostrava una excitació semblant a la del Jaume, ja que era ell qui vivia l’esport més intensament i l’únic que era soci juvenil del Terrassa, seguí parlant:
-Ja ho tinc tot pensat. El Miquel farà de porter-defensa. L'Andreu, que és el més alt de tots a darrere i si algú ve a fotre gol se l'esterreca si no hi ha més remei. Jo em quedo al mig que sóc el que més corro, per poder ajudar a la vegada a la defensa i portar pilotes endavant. I a la davantera el Quico i el Lluís...Ja podeu cuidar-vos aquesta setmana. Bona alimentació i compte amb no lesionar-se- Després van fer un partidet entre ells i van practicar algunes jugades que segons el Jaume podien ser decisives en donar-los la victòria contra la colla del carrer Col·legi. Per acabar es va dedicar a fer patir el Miquel tirant-li pilotes a una banda i tot seguit a l’altra per què les parés. Fins que el Miquel se’n va cansar i va dir que ja n'hi havia prou d’estirar-se per terra, i que en fes un altre de porter. No li va fer cas
La setmana fins el gran dia del partit transcorregué amb rapidesa. Tots els de la colla estaven un xic nerviosos davant l’enfrontament amb aquest equip desconegut. Tenien el desig de fer un gran partit i de guanyar almenys el que jugaven a casa, La veritat és que eren força dolents i el més probable és que els hi fotessin una bona panadera; Però això són coses que mai es poden assegurar en el futbol.
El dissabte de la contesa sortí una mica ennuvolat però sense amenaçar pluja. Era una tarda d'una primavera molt humida en la que els camps estaven tots verds fins al capdamunt. L’ermot on jugaven a l’altra banda de la riereta semblava que tenia gespa plantada. De lluny feia l’efecte de ser un camp de debò a desgrat que no tenia porteries, només unes pedres grosses per assenyalar els pals. Els de la colla quedaren una mica més d’hora per tal de preparar el partit, però poca estona després d’arribar al seu camp per discutir la tàctica a escometre, comparegué l’equip rival. Eren grans com “sant paus” !. Només veure'ls, tots, tret del Jaume, van pensar que el hi anaven a fotre una bona allisada. De seguida es presentaren. El més alt i cepat de tots feia de defensa. Els altres no eren tan llargs. El Quico es féu enrere i li digué esporuguit al Jaume a l'orella, per tal que no els sentís ningú:
-Nano. No tenim res a fer amb aquest gegant. No ens deixarà ni acostar-nos a la porteria.
-Van fer el sorteig del camp, van mesurar a peus la grandària de les porteries, i van tenir que córrer alguna de les pedres grans per tal d’igualar-ne la mida. Com que no portava rellotge ningú; només en duien el diumenge per anar a missa, convingueren en seguir les campanades de la Catedral del Sant Esperit. Com que acabaven de dar les 5, tenien una hora ben bona pel celebrar el partit. El Jaume cridà la seva colla per animar-los:
-Vinga nanos! Que juguem a casa!. Els hem d’arraconar amb el nostre joc ofensiu!. Sempre de cara a la barraca i sense arronsar-se mai!. Pit i collons! Entesos?.-Dit això va treure la pilota del centre del camp i li passà al Lluís. El partit del campionat entre la colla de Ca n’Aurell i els del carrer Col·legi havia començat.
De seguida es fa ver evident que el rival era molt superior. Arribaven amb total facilitat a la porteria del Miquel i els pobres Andreu i Jaume i a vegades el Lluís a penes si podien contenir aquell atac constant.
-Cony, Quico,-s’exclamà el Jaume- ja podries baixar alguna vegada a defensar. Què vols? Que ens en fotin un cove?.-No trigaren gaire a marcar els visitants del carrer Col·legi . Fou una jugada molt bona, driblaren a tots. L'Andreu es llançà fins i tot a les cames del davanter rival intentant esterrecar-lo tal com s’havia decidit fer abans de que poguessin marcar un gol, però l’atacant era molt àgil i saltà per damunt de les cames estirades de l'Andreu. Arribà davant de la porteria, driblà el Miquel i entrà amb la pilota a les cames entre les pedres de la porteria, sense necessitat de fer un bon xut. Tots els de l’equip visitant s’abraçaren i entre la colla de l’Andreu començà a pressentir-se que anaven a perdre per golejada.
Poca estona després van fer el segon. Aquesta vegada el mig dels rivals s’internà per la banda, feu una centrada i el davanter la va parar amb el pit i un cop a terra va rematar la pilota molt fort, tant, que el pobre Miquel no pogué ni ensumar-la. Va ser un tir ras que entrà a 20 cm només de la pedra de l’esquerre del porter. Tots els rivals s’abraçaren altre cop i començaren a vantar-se que els n'hi fotrien 10 o tal vegada més. Immersos doncs en aquesta eufòria no protestaren massa quan els de la colla del Jaume s'entestaren a dir que el tercer gol havia picat el pal, i per tant no podia ser-ho. La veritat es que amb aquesta classe de porteries els xuts alts o a la vertical de les pedres que les delimitaven eren sempre conflictius. Però en aquest cas davant la seva clara superioritat els rivals acceptaren anul·lar el gol. De tota manera en a penes un quart ja en portaven 2 de fets i tenien la moral ben alta per fer-ne molts més.
Però a vegades les coses canvien a la vida i les circumstàncies fan que els pobres també tinguin oportunitats. Va resultar que el Jaume va passar una pilota llarga cap a l’extrem cap on corria el Lluís. El central alt com un “sant pau”, tallà la jugada i desvià la pilota fora del camp. Li tocava treure-la amb la mà a l’equip del Jaume. Ell mateix llançà la pilota amb les mans sobre l’àrea, alta, bombant-la. Saltaren a la vegada el central i el Quico. Però el superdefensor va errar i no tocà la pilota, en canvi el Quico, l’ensopegà de ple amb la closca i se n’anà de pet a dins de la porteria, a mitja altura. 2 a 1. L’eufòria s’apoderà dels de ca n'Aurell. Potser podrien fer encara alguna cosa per defensar l’honor abans de perdre per golejada.
Poca estona després i ja faltant poc per interrompre's el partit per la mitja part, una altra passada llarga del Jaume al Lluís, que sens dubte era el millor driblant i corrent de tota la colla, féu que pogués esquivar un parell de jugadors entre ells al defensa gegant i davant del porter va connectar un xut fort i ras i va aconseguir l’empat. 2 a 2.
Tots els de la colla de l’Andreu s’abraçaren.
-Nanos,-els cridà el Jaume- Aquests ja no s’aguanten . Van ben tous sobre tot el gegant de la defensa. I a més a més juguem a casa. Són nostres us ho puc ben dir. A partir d’ara tots de cara a la barraca!.-
No se sap si va ser l’alegria o l’eufòria, però el cert és que en Miquel va penjar tot seguit la pilota al camp de l’Espanya Industrial saltant ben per sobre de la tanca de totxos. Va ser una pilota llarga, perduda, que va arribar a prop de la porteria. En Miquel va sortir a trobar-la i li va ventar una "guixa" ben forta a la pilota, però va picar-la pel costat i no per sota amb l’empenya i se’n va anar ben desviada cap a l’esquerre, perdent-se per sobre de la tanca. L’havien esguerrada del tot, ja que havien perdut la pilota i aquella tarda era l’única que tenien. Tots els jugadors s’aplegaren per on havia saltat al camp de l’Espanya Industrial. Què podien fer?. Un dels més àgils i llargs de l’equip del carrer Col·legi i que li deien Arnau digué:
-Si em feu l’escaleta jo salto a buscar-la. Anem més endavant a on la tàpia és més baixa.- Així ho feren. Els companys més alts entrellaçaren els dits de les mans per tal de fer un esglaó on pogués repenjar el peu el noi que s'havia ofert a saltar dalt del mur. Posant-se dret sobre l'escaleta humana, arribà amb les mans al cim de la paret i enfilant-se a pes de braços, posà primer la cama dreta sobre el cantell del mur. Eixarrancat amb una cama a cada banda de la tanca, albirà l’horitzó i digué:
-Ja veig la pilota. Per aquesta banda, l'alçada de la tanca és molt més baixa. No hi ha cap problema en baixar...I tampoc en pujar després, ja que a uns metres d'aquí hi ha unes pedres grosses que em poden ajudar a arribar a dalt del mur altre cop. Això sí. M'haureu d'ajudar a saltar per aquesta banda. Tots el de la colla de l'Andreu esguardaven amb admiració com l'altre equip es coordinava i s'ajudava per tal de recuperar el baló. En poc més d'un minut veieren desaparèixer l’Arnau, el noi escalador, i tornar a treure el cap altre cop a dalt de la tanca. Va llançar la pilota al camp de joc que recollí el Jaume. Per ajudar-lo en la baixada, el defensa alt i cepat es posà d'esquena, ajupint una mica el coll, perquè al baixar de dalt de la tàpia, l’alçada a caure no fos tan elevada. L'Arnau davallà a pes de braços fins que els peus recolzaren a l'esquena del defensa. Un cop fet això saltà des d'aquesta altura menor a terra. Tots picaren fort de mans i li donaren les gràcies. S'havia recuperat la pilota i podien recomençar el partit. Només s'havien perdut uns minuts.
Tragueren la pilota els rivals i començaren altre cop a atacar, però encara no havien passat ni dos minuts quan sentiren unes veus cridant de lluny estant:
-Malparits, dropos, brètols més que brètols!. Qui us ha donat permís per saltar!- Era el Baselga. Tots els del barri el coneixien ja que tot el sant dia anava pels carrers del barri amb el seu carro, traginant peces teixides, duent-les de les quadres de telers de la ciutat a les cases particulars, on les cosidores de peces les inspeccionaven i adobaven els defectes que portava el teixit, produït per les parades dels telers, el trencament de fils.... El Baselga les recollia ja inspeccionades i les retornava a la quadra on s’havien teixit. Era un home de prop de 50 anys, molt bru de cara i de cabell negre i escàs. Portava faixa i calçava tant a l’hivern com a l’estiu espardenyes de set vetes. Era molt mal parlat i a dalt del carro sempre renegava cridant i cagant-se en totes les divinitats més sagrades:
-Arri, mala bèstia. Mecagom...I brandava les xurriaques deixant-les caure sobre la gropa del matxo. Una vegada va ser llastimós veure com portava la bèstia de tir plena de ferides de tant pegar-la. Els veïns li retreien el seu mal humor, el seus renecs i el mal tracte que innecessàriament donava als matxos que li feien la feina i li permetien guanyar-se les garrofes.
En Baselga arribà esbufegant ja prop del grup i es dirigí de pet a l’Arnau.:
-”Nano. T'he vist!. Has sigut tu el que has saltat dins del Camp de l’Espanya Industrial!. No saps que jo en sóc el guarda?. Dit això sense esperar resposta li ventà amb totes les seves forces una fuetada al coll amb la vara de freixe que portava. Tots van sentir el brunzit intens i el cop fort i sec, seguit dels plors i els xiscles del pobre Arnau. Es van quedar tots esgarrifats i van mirar el Baselga amb un odi intens. Ell degué ensumar-se que aquelles mirades d’odi podien derivar en un atac contra ell. Girà cua d'immediat i se n'anà rabent mentre es justificava.:
-És que jo en sóc el guarda i no puc permetre que destrossin les instal·lacions.. El Sr. Vilaró m'ho ha dit moltes vegades que no deixés entrar cap nano. S'allunyà cada cop més de pressa. Arribà al carro i arrià el matxo per tal que corregués tot el que pogués fins posar-lo fora de l'abast dels dos equips.
Tots envoltaren el pobre Arnau. Tenia tota la banda dreta del coll embotornada, i en el centre de la inflor es veia un sangtraït allargassat que mesurava ben bé 10 cm.
-Ens les pagarà. Li aixafarem ben bé l'ull de poll a aquest malparit- Era el defensa gran con un “sant pau”, el que s'exclamava.-Li destrossarem tot el que puguem d'aquesta merda de camp- Dit això decidiren tots sense parlar-ho, que el partit s'havia acabat i que el que pertocava ara era dur l'Arnau ferit a ca seva. Tota la seva colla l'acompanyà. Els de ca n’Aurell capcots recolliren també totes les seves coses i se n'anaren xano-xano cap al seu barri. Començaren a caure quatre gotes que a poc a poc prengueren força fins esdevenir un bon ruixat.. Cap d’ells parlava. Caminaven cada vegada més xops, atuïts per aquella mostra de violència cega i estúpida contra uns pobres marrecs.
El dissabte següent quedaren altre cop, però no se'ls acudí ni molt menys tornar a aquell ermot. El Jaume els hi explicà que el Baselga s'havia trobat amb el seu pare, a qui coneixia, i li havia dit que els de la colla podien anar a jugar tranquil·lament a l'ermot situat davant de la tanca del camp de futbol. També els hi explicà en Jaume que havia sabut que els de l'altra colla, amb el germà gran de l'Arnau entre ells, havien saltat al camp i havien destrossat completament tots els vestidors. Els de ca n’Aurell per si de cas van decidir no tornar a jugar a aquell indret. Almenys durant un llarga temporada, però amb el pas del temps, se'ls esvaí la fal·lera per la pilota.. Hi havia un munt d'esports i activitats que cridaven la seva atenció d'aquells anys: L'hoquei, l'handbol, els matinals del cinema Mundial i tantes altres coses....Tot era nou i atractiu per a ells...
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

Els estius anaren passant i tot anà canviant. La família de l’Andreu anava cada vegada més justa i la brillava menys, sobretot després de néixer el quart fill. Al final la padrina es morí, alliberant-los d’una càrrega ben pesant. Els seus pares els van treure dels Escolapis (Can Colapi com en deien ells), i els portaren a un nou institut fet en una barriada que en un tres i no res s’havia omplert d’immigrants andalusos. Però el pitjor de tot fou el tema de la Laieta, la tia de l’Andreu que vivia a la casa del costat. Ningú va saber-ne els motius però el cert és que un dia aparegué morta a la cuina de ca seva. Va decidir suïcidar-se. Va obrir l’aixeta del gas i atapeí a les escletxes de sota les portes de la cuina, draps mullats amb aigua, segellant ben bé la possible entrada d’aire. Per sort, els veïns van sentir la pudor de gas i van obrir la casa saltant per l'eixida i trencant un dels vidres que donaven al menjador. Però la Laieta ja era morta. Alguns digueren que no havia suportat l’enfonsament econòmic de l’herència familiar. D’altres esmentaren que la feina d’emmidonar, planxar camises i jocs de taula, i de cosir carreres a les mitges, activitat a la que s’havia dedicat els darrers anys, se n’havia anat a can pistraus amb la introducció de les fibres plàstiques al tèxtil com el niló o el tergal i li esperava un negre futur sense feina. D’altres comentaven que estava amistançada amb un senyor casat que al final la va despatxar. Aquesta mort tan esgarrifosa va ser un cop molt fort per al barri, i va colpir certament tota la colla. La mare del Miquel li repetí que no comentés de cap de les maneres el fet amb la família de l’Andreu , ja que prou pena devien estar passant amb la mort de la tia.
Un altre fet molt dolorós fou l’incendi de la fàbrica de Can Llarch. Va resultar que es va calar foc al magatzem ple de saques amb fibres tèxtils i en poca estona va cremar tota la quadra. Quan els de la colla s’hi van acostar ja s’havia ensorrat tota la teulada de la nau i nomes es veia fum per tot arreu. Els teixidors estaven asseguts a la vorera, repenjats a la paret. Les cares i les mans les tenien brutes de sutge i tenien una mirada trista i perduda. Algú va explicar que ara es quedarien a l’atur i perdrien la feina.
Al final amb el pas dels anys, la colla es va anar desfent. El pare del Quico s’emportà tota la família per no tenir que estar sempre viatjant. El Jaume Petaume començà a ajudar el seu pare fent d’aprenent d’electricista. La casa i la quadra del pare de l’Andreu se’ls quedà el soci, el Sr. Manel, i se n’hagueren d’anar a viure a un pis a Ca n’Anglada, el barri on es concentraven la majoria d’andalusos que seguien arribant a Terrassa. Més endavant sabé que l’Andreu i una de les seves germanes havien emigrat i se n’havien anat a viure a Anglaterra, país del que no tornarien mai més. La colla es desfeu del tot. Després, ja més a prop de l’adolescència, vingué l’època dels jocs violents per al Miquel: el cavall fort, el cuita a amagar a la Plaça de Sant Miquel, aprofitant els carrers ben foscos d'aquella època i fins i tot les guerres a cops de pedra contra colles que no coneixia gens ni mica a la sortida d’estudi. Però tot això ja era una altra història, en cap cas comparable a aquells primers anys d'amistat, de copsar les primeres realitats i febleses d'aquest món i d'aprendre a distingir el que de bo i de dolent tenen totes les persones.

Galàxia