La coincidència que ens salva

Fa amb prou feines un quart d'hora que us heu retrobat i ja perceps amb claredat meridiana que els anys no s'han escolat en va. Aquella amistat d'adolescència ha anat avall, com tantes coses.

D'ençà que us heu assegut al voltant d'aquesta taula de restaurant car (amb precipitada il.lusió vas suggerir el lloc i vas deixar clar que tu invitaves), no ha dit res que t'interessés. I ara et sap greu haver de pagar, perquè a sobre veus que tu tampoc no desvetlles en ella la menor adhesió.

Ja ni goses parlar-li d'homes, objecte preferent de les vostres converses a l'institut i causa de tantes rialles, de tantes angoixes, al capdavall de tanta sintonia. Pel que t'ha explicat, n'està molt, del seu marit, i això que porten força temps plegats… Te'n malfies una mica, però definitivament descartes el tema: els vostres camins en matèria amorosa ja no tornaran a coincidir mai.

Ni t'atreveixes tampoc a referir-te a l'amistat - què se n'ha fet, al capdavall, de la vostra?-. Et fa l'efecte que aquesta emoció -viscuda aleshores, quan éreu amigues, amb l'exaltació d'una aventura i amb el compromís del matrimoni- ha desaparegut del seu escenari, ni compta en la seva vida. Tu en canvi hi has ancorat tant de tu mateixa…

El silenci comença a pesar i se t'acut fer-li la contra amb el tema innocu de les darreres lectures..

-M'estic llegint un llibre de contes, el darrer d'en Sergi Pàmies… Aquest! - dius mentre el treus de la bossa i li ensenyes.- M'agrada molt.

-Ostres, quina casualitat! - sembla contenta: deu respirar alleugida perquè per fi se us apar un focus d'interès comú-. Ara quan venia en metro me'n llegia aquell conte sobre la guerra, Saps quin vull dir, oi? El tinc fotocopiat: és part del material del curs d'escriptura que estic fent.

-Sí, ja sé de quin conte em parles… L'autor hi descriu i hi detalla totes les preguntes que es fa a mesura que va bastint el relat de guerra. La veritat, per al meu gust és un dels més fluixos del llibre: trobo que li falta ànima… - Dit això, m'adono (i em sap greu) que potser la desanimaré amb aquest comentari desmenjat.

-No et dic que no -respon, per sort sense defallir-, però és molt interessant pel que fa al punt de vista i a la veu narrativa... I a més, destil.la molta ironia sobre l'ofici!

-Sí, sí, està bé, està bé… -dius tu mentre penses com reblar el clau, sorpresa que ella llegeixi amb tant fruïció. I postil.les, sortint per la tangent: - Tens raó, però saps el que de veritat m'ha xocat d'aquesta història? Doncs que el sergent, a les portes de la mort, renegui! Jo, si fos d'ell, em sembla que en un destret així instintivament cridaria la meva mare, esperant que d'alguna manera em salvés, que m'allunyés del perill com només fan les mares pels seus fills… Com tants soldats moribunds al camp de batalla - ho he llegit a alguna banda-, m'encomanaria a la desesperada a qui em va protegir de petita, diria "Mare!".

-Sí! Sí! -respon entusiasmada-. És màgic, jo també penso exactament el mateix! A punt de morir sentiré la indefensió del nadó i, més que no pas la ràbia, m'envairà la por: "Mama", sí, malgrat que la mama ha estat gairebé sempre massa lluny…No buscaré revenja: buscaré protecció, acompanyament… I fixa't: potser fins i tot clamaré "Déu meu, ajuda'm!", per més agnòstica que hagi volgut ser en vida!

Li somric i ella em somriu. I ens tornem a mirar els ulls, que ara ens brillen, còmplices.