RETROBAMENT

Feia ja un parell d'hores que eres al despatx, un parell d'hores d'improductivitat amb prou feines dissimulada. Havies de redactar un informe urgent, però el deure no aconseguia d'imposar-se a mandra. El remordiment et corroïa, talment un salfumant de baixa intensitat, encara que no prou com per fer-te passar a l'acció. Finalment vas decidir donar-te uns últims minuts de coll i vas entrar al Google per distreure't: què se n'ha fet d'aquell exnòvio, cop d'ull al blog del periodista desllenguat, titulars d'un diari digital… i aleshores se't va ocórrer de teclejar el seu nom.

Havíeu anat juntes a escola fins a 4t de bàsica -l'any que vau tenir de tutor aquell mestre mallorquí que els nens tant estimàveu-, perquè a 5è els seus pares la van dur a les monges. Des d'aleshores, quatre o cinc cartes just després del canvi d'escola -t'hi dibuixava la seva nova classe, enumerava els cognoms de les seves companyes, et deia que la seva mare esperava un altre fill…- i al capdavall el silenci, però no l'oblit: si més no, tu no l'havies oblidada, i n'havies guardat sempre un record potser esquemàtic, però molt nítid: d'entre totes les nenes, ella encarnava el cànon, la que més admiraves, aquella a qui t'hauries volgut assemblar. Era molt bonica, però de bellesa discreta: ulls verds ametllats i expressius, pell blanca, cabells castanys llisos i tornassolats, alçada mitjana i cos esvelt -tu, més corpulenta, envejaves la finor dels seus membres. Recordes que tenia una veu molt dolça i que li agradava cantar. Era a més intel.ligent, fins i tot brillant -amb el seu germà bessó, sens dubte els millors estudiants de la classe- i de bona família: el seu pare, metge, es guanyava molt bé la vida i gaudia de l'aureòla de prestigi que envoltava aleshores tota professió que requerís estudis superiors; la seva mare, de faccions exòtiques i port elegant, provenia d'una família de perfumistes de renom. També en aquest sentit te la miraves des del peu del pedestal: el teu pare era comptable i la teva mare, derrotada per la feixuga tasca de criar vuit fills, no era precisament la imatge del glamour.

Molt d'en tant en tant, al llarg de més de trenta anys de vida en la distància, l'has recordada: a voltes per nostàlgia de la infantesa que vau compartir; o perquè han reaparegut les seves cartes en algun caixó; o tal vegada perquè has sentit parlar del seu germà bessó, cardiòleg d'anomenada… Però més recentment l'estímul del record és una i altra vegada la Blanca, la teva filla de nou anys -l'edat que teníeu quan els vostres camins es van separar-: una nena preciosa i singular com va ser-ho als teus ulls la teva amiga Clara en la llunyana infància; Blanca, la teva filla, per qui sents en definitiva una fascinació anàloga, una adhesió vehement.

Clara Riba i Castelltort, vas escriure googlejant. I vet aquí que vas trobar-la de seguida: bioquímica de formació, treballava per a una important firma de cosmètica (i a tu, el seu perfil professional et va semblar el producte previsible de l'herència familiar - i la previsibilitat et va sorprendre, perquè tu no n'eres, de previsible). A més, en la web d'un congrés de toxicologia que penjava d'internet, hi vas localitzar la seva adreça electrònica. Hi havia també una foto de la cinquantena llarga de científics participants al congrés en qüestió, però per més que amb el zoom escodrinyessis les cares de les congressistes una per una, no vas ser capaç de reconèixer-la.

En tot cas, meravellada per la màgia del moment -què feia la Clara Riba esquitllant-se al teu despatx, a quarts de dotze d'un dia laborable qualsevol, trenta-tres anys després d'haver-li perdut la pista?-, vas decidir -dit i fet!- d'escriure-li:

Benvolguda Clara,

Em fa por que el meu nom ja no et digui res... Et recordes de mi? Vam ser companyes a l'escola Puigmal fins a 4t de bàsica, si no m'erro (teníem com a profe en Pau Bonnín, una icona de la meva infància, potser també de la teva...). Després tu te'n vas anar a les monges i jo diria que no ens hem vist mai més. Tinc, això sí, un seguit de cartes teves (me les vas enviar immediatament després del canvi de col.legi) i un molt bon record del teu pas per la meva vida.

El cas és que he teclejat el teu nom al Google i hi he trobat aquesta direcció d'e-mail. M'ha fet gràcia escriure't amb l'esperança de recuperar el contacte un cop passats 33 anys, si fa no fa. Et dic quatre coses sobre mi: sóc advocada, treballo per la Generalitat, visc a Barcelona i tinc dos fills petits. Espero que em truquis i que et pugui explicar moltes coses més.

Un petó,

Carme Roca
618982177

En acabat vas sentir-te com nova, amb l'autoestima recuperada -no hi ha res com fer alguna cosa útil per remuntar l'ànim. Vas aparcar l'assumpte i vas començar a redactar l'informe jurídic a ple rendiment (ja eren les dotze tocades).

L'endemà vas descobrir-te obrint l'Outlook contínuament, amb la il.lusió que un correu seu et salvés per un moment d'un dia a dia que et pesava. Al cap d'una setmana sense notícies seves ja quasi donaves la causa per perduda… I just aleshores et va telefonar. Res en la seva veu no va desvetllar cap impressió somorta en l'arxiu de la memòria: et va doldre que ni el deix, ni el to, ni el timbre fessin reviure en tu l'atracció per una veu que encara creies recordar. Malgrat un lleu desencís, de fet et va agradar moltíssim que et truqués: temies que no fos capaç d'alterar el guió de la seva vida -n'hi ha tanta, de gent sense imaginació!-. ni tan sols davant la crida del propi passat. La conversa va ser breu: vau quedar per prendre un cafè aquell mateix dia. Ja parlaríeu aleshores. Tant tu com ella duríeu uns guants de pell plegats a la mà esquerra.

Us havíeu citat en un cafè del carrer Ferran, a quarts de sis de la tarda. Vas preferir arribar-hi abans d'hora: volies uns instants de repòs i reflexió abans de retrobar-la, necessitaves temps balder perquè, ben dintre teu i en secret, revesties la trobada d'una certa cerimònia. Vas escollir una tauleta arrecerada, allunyada del moviment de la sala, repenjada a la paret del fons, des d'on veies bé la porta d'accés al local. Vas pensar que, de fet, ni tan sols sabies d'ella si era alta o baixa: la seva complexió als 9 anys no t'ho podia deixar entreveure. La incertesa et va fer estremir.

Vas veure entrar una dona de la teva edat i vas desitjar amb vehemència que no fos ella: passa insegura, cap element de distinció perceptible, excés de pes, ratlla fosca migpartint un cap de cabells pobres i decolorats… No, no duia els guants a la mà -vas respirar alleugida. Però vas sentir un calfred de pànic: se't va ocórrer aleshores que t'havies embrancat en una cita a cegues amb algú de qui no sabies res … perquè, al capdavall, què reconeixies en tu mateixa de la nena de nou anys que havies estat? La vida t'havia transformat tant! Com havies de reconèixer, doncs, la Clara adulta, si havies estilitzat de tal manera la imatge que servaves de la Clara nena?

Dos quarts de sis en punt: una noia jove -divuit o vint anys- va empényer la porta a doble batent del cafè. Duia uns guants de pell plegats a la mà esquerra. Era molt bonica, resplendent: ulls verds ametllats i expressius, pell blanca, cabells castanys llisos i tornassolats, alçada mitjana i cos esvelt. Vestia amb discreció, peces clàssiques ja en desús, franel.les i jacquards que et van semblar revolucionaris enmig de tants jerseis curts de cos i texans de cintura baixa. Va brandar els guants en veure els meus damunt la tauleta. Malgrat el teu posat d'estupor, va acostar-se't decidida.

- Em dic Blanca i sóc la filla de la Clara Riba - Va fer-te un petó a cada galta, es va asseure al teu costat i va dipositar damunt la taula un voluminós àlbum de fotos-. La mare va morir fa quinze dies, fulminada per un càncer que no vam poder aturar. Però tu i jo la farem reviure en el record, oi? - va preguntar-me els ulls humits, el somriure als llavis, la veu tremolosa.