Obro contínuament l'Outlook... (Infidelitat)

Obro contínuament l'Outlook esperant que tinguis pietat de mi i que em diguis que pateixes tant com jo, que no saps com viure aquest minuts, aquestes hores, aquests dies, aquesta vida sense mi.

Em repeteixo que un clau es treu amb un altre clau ( i aquí vacil.lo: n'hi haurà ara, de clau? És el clau conjugal un clau?) i recito quasi com si fos un mantra que el temps ho cura tot (al capdavall, quantes vegades al llarg de la vida no he sentit jo aquesta desesperació, aquesta horror vacui després del trencament?)…

He de poder, oi que sí que he de poder? Però ploro i em sento dir que no puc, que no puc…

No sé si amb la intenció última de fer-me mal, o de fer-me la renúncia encara més difícil, però vull treure ara la sordina a aquest amor que mig s'avergonyia de si mateix, a aquest amor que hem escrit en lletra petita per mor que un excés d'entusiasme no ens fes oblidar els nostres compromisos: els nostres fills, la teva carrera acadèmica, la malaltia de l'Esther … D'altra banda, ja sabem què valen les grans paraules! Si mirem enrera, quantes grans paraules del nostre passat podem encara subscriure? Ens han acabat fent fer sempre el ridícul.

Doncs vet aquí el que de veritat sento ara, ara que ja se me'n foten les cotilles : sento que aquestes llàgrimes amargants que m'exploten a la cara són d'amor, són de frustració intensa per no poder-te ja estimar.

Enyoro el plaer d'olorar-te, l'emoció d'adorar el teu penis amb la llengua i amb el cor, l'intens plaer de deixar-me penetrar per tu... Enyoro la dolçor de la teva mirada clavada als meus ulls , els teus dits resseguint-me les genives, cada un dels teus besos... Enyoro els dies finlandesos viscuts i enyoro sobretot els no viscuts, aquells que la memòria no podrà mai guardar.

T'he de dir adéu…